Primer premi de narrativa de 2n de batxillerat / Sant Jordi 2011

Patricia Torres


–La mare ha mort. Ha sigut aquesta tarda. Suposo que deus estar fent un dels teus concerts per Europa, però et demanaria que, quan escoltessis aquest missatge, et posessis en contacte amb mi per informar-te del funeral. Ja saps que vull que hi vinguis.

Ell mai no apaga el mòbil, però, després d’escoltar aquest missatge, ho fa. Està molt cansat i vol dormir tranquil.

L’endemà al matí, després de llevar-se, es dutxa. Nota l’aigua caient sobre seu amb violència. Surt de la dutxa i es prepara per afaitar-se. Agafa la fulla de l’armari. El mirall ha quedat entelat, així que hi passa una tovallola i hi descobreix la imatge d’un home. És prim, amb alguns brots blancs entre la seva esponjosa cabellera negra, cosa que el fa atractiu. Uns fins llavis rosats es dibuixen sobre blanc. Sembla portar una bona vida i, fins i tot, acabat de dutxar, aparenta tenir classe. Però els ulls clars semblen dir una altra cosa. Té una mirada que va més enllà del reflex material. Semblen els ulls d’algú altre. Aquells ulls són els mateixos del noi que va rebre de la seva mare la primera classe de violoncel. Els mateixos de qui va gaudir del primer aplaudiment a la sala gran del Conservatori. Els que veien la mare somriure mentre l’escoltava amb amor. D’aquell qui somiava a arribar a ser un gran concertista i compartir l’èxit amb els que estimava. Els ulls d’un amic, d’un germà i d’un fill. Sí, és ell. I està buit des que sembla que té tot allò que havia desitjat. Tantes vegades s’havia plantat davant el mirall i totes equivocadament. Mai no s’havia mirat als ulls. I per què ara? Potser perquè li feia recordar temps passats.

–Tranquil, fill meu. A vegades passen coses que ens poden semblar injustes, però hem de pensar que tot té una raó.

-Però mare, per què ara? Mai no em perdonaré no haver estat al seu costat en l’últim moment. Saps què? Et prometo que d’aquí a tants anys com sigui possible, el meu cello serà l’últim que sentis. Per molt lluny que estigui mai, no et deixaré, mare. T’ho ben asseguro.

Són els mateixos ulls però tenen una llum diferent. Per què? Potser perquè és veritat que són el reflex d’allò que no es veu en un mirall, l’ànima, i és això el que més li havia canviat.

Intenta esvair aquests pensaments i engega la ràdio. Agafa el gel i se l’escampa per la part de la cara coberta per una barba d’un parell de dies. Agafa la fulla, es mira al mirall i comença.

Sona el primer acord i un rampell li puja esquena amunt. Ho reconeix a l’instant; Preludi de la Suite num.5 de Bach. Tantes vegades l’havia tocat la mare… Era com el seu leimotiv. Un senyal?

Li cau la fulla dins la pica. S’havia equivocat i ara se n’adonava. Per realitzar els seus somnis havia deixat enrere allò que sempre havia tingut i que fins ara no sabia que, per a ell, era necessari.  Ara no té res.

Mare -pensa-, t’he fallat, us he fallat… m’he fallat. Que l’últim que senti sigui molt teu.

Agafa la fulla, es mira al mirall i acaba amb tot.