Tercer premi de narrativa 3r i 4t / Sant Jordi 2011

Míriam Matheu

Tot era fosc. Només al final d’aquell túnel s’hi veia una claror, una claror que mai havia vist. Em trobava en una situació en la qual mai m’havia trobat. Tot era com un joc, no sabia quin, però era perillós i era d’aquells en què només pots guanyar o perdre, no hi ha un entremig, com un empat, estava ben desconcertada. De sobte, vaig sentir un soroll estrany, com un xiulet, i vaig obrir els ulls. M’envoltaven els braços de la meva mare, que semblava molt preocupada i també hi havien metges que semblaven al·lucinats amb allò que estaven veient. La mare se’m va acostar més, i quasi a cau d’orella em xiuxiuejà: “No passa res, estigues tranquil·la que tot anirà bé.” Tot semblava estant-me passant a mi, tot i que jo no m’estigués adonant de res. Cada vegada es van anar acumulant més metges i gent estranya al meu voltant.

Van passar mesos, jo encara seguia allà, al lloc de les parets blanques, que ja m’havien dit que era un hospital. M’avorria només de pensar que encara hi hauria de passar molts mesos més, allà, i que no tindria cap company ni companya d’habitació perquè em convertís aquelles hores tan avorrides i eternes en hores agradables i divertides.

A la tarda, la Gemma, la meva doctora, em portava una notícia. Pel que semblava, no deuria ser gaire dolenta, perquè venia tota alegre. “Míriam, em va dir, demà ve un noi que ha tingut un accident de cotxe i sembla estar molt deprimit pel que li ha passat i a sobre la seva noia sembla que l’ha deixat sense cap explicació. Vull que intentis parlar amb ell i que us feu amics si pot ser, perquè així el puguis ajudar, perquè es veu que també és una mica tímid.” I així la Gemma, tal com va aparèixer, va desaparèixer.

Estava intrigada pel que podia passar l’endemà, com podria ser el noi, si seria simpàtic o antipàtic, si seria lleig o guapo… Va arribar el dia, i el noi, a les 11 del matí ja estava instal·lant-se a l’habitació. Pel que semblava, sí que es veia una mica tímid, el noi, i jo volia coneixe’l, volia parlar amb ell i fer-nos amics. “Hola”, li vaig dir. “Hola”, va dir, i en aquell matí no ens vam dir gairebé més paraules que aquelles. A la tarda vam arribar a jugar a l’uno i tot de tant que ens avorríem, i també vam arribar a parlar sobre els nostres gustos. Al cap d’uns dies que ja ens coneixíem més i jo ja em trobava millor, ens van deixar de permís durant un cap de setmana i vam decidir anar a algun lloc junts. Ara que hi pensava, no sabia encara el seu nom i l’hi vaig preguntar. Es deia Daniel. “Jo em dic Míriam”, li vaig dir. Vam anar cap a la platja, la veritat és que feia bastanta calor, així que no ens va costar gaire arribar-hi i ens vam ficar a l’aigua. Semblàvem dos dofins nedant enmig d’una gran platja solitària. Aquell cap de setmana va ser inoblidable, però aviat va passar i vam haver de tornar a l’hospital. Vam anar cap a l’habitació a pensar com matar el temps mentre no venia la doctora.

Ja feia unes setmanes des que havia conegut aquell noi tan simpàtic i a la vegada tímid. Sentia coses molt estranyes per ell que encara no sabia què eren, m’ho passava molt bé quan estàvem junts i amb ell mai m’avorria. De sobte va desaparèixer i, al cap de cinc minuts, va tornar amb una rosa a la mà. Com és que em portava una rosa? Quin dia era? “Feliç Sant Jordi”, em va dir. “Ostres, és veritat”, vaig dir, “avui és Sant Jordi, ja no me’n recordava.” Tant temps aquí tancada a l’hospital que ja se m’havia oblidat completament. “Moltes gràcies per fer-me’n recordar”, vaig dir jo. Va haver-hi un minut de silenci i després em besà.

Va ser un petó intens, com d’enyorança, tendre i suau. Mai n’havia viscut un com aquell. Aquell noi besava molt bé, vaig pensar. Semblava molt bon noi i ara ja no es veia tan tímid com al principi, fins i tot jo podia arribar a ser més tímida que ell, tot i que no m’ho proposava. Per mi va ser llarguíssim, aquell petó, semblava que hagués passat una eternitat, però quan vaig mirar el rellotge només havien passat dos minuts i a mi ja me n’havien semblat cinc. Ens vam quedar amb la mirada fixa un en l’altre i vam aguantar la mirada en silenci durant cinc minuts. Després ell em va dir: “Perdona’m, no era la meva intenció ser tan sobtat, però és que mai havia besat d’aquesta manera una noia tan maca com tu”, em va dir. “M’ha agradat molt”, li vaig dir, “no t’has de disculpar de res. M’agrades”, li vaig dir. “T’estimo, t’estimo molt”, em va dir, i ens vam passar quasi tot el dia així. A nosaltres se’ns va fer curt perquè, quan ens en vam adonar, ja era fosc una altra vegada.

Vam sortir al jardí de l’hospital, quasi no ens hi vèiem. Vam mirar la lluna plena que flotava al mig del cel estrellat. Ens vam besar una altra vegada, encara més intensament que la primera vegada, ens vam abraçar, vam passar moltes hores abraçats fins que una doctora de l’hospital ens va veure fora a les 12 de la nit i ens va fer entrar ràpidament. Aquella nit de lluna plena la vam passar abraçats, qui sabia si aquella seria l’última nit a l’hospital.