Segon premi de narrativa 3r i 4t / Sant Jordi 2011

Júlia Perera Garcia

Sona el despertador. Un dia més, m’he de llevar i fingir. He de fer creure, als altres i a mi mateix, coses que no són. Estic cansat d’enganyar-me i d’enganyar els altres. Jo sóc com sóc, i no he de tenir por, ni sentir-me’n avergonyit. Avui ho diré, avui seré valent. Ho he decidit. Però només pensar en els prepotents que no saben què fer amb la seva vida i es dediquen a ensorrar-te la teva, aquells mitjamerda que només gaudeixen quan ho passes malament, tot el meu orgull, tota la força de voluntat que sento dins, em deixa sol i marginat. Desapareix i m’abandona. Segur que em faran la vida impossible. No em deixaran ni respirar tranquil. Viuré acovardit. Hauré de passar la resta del curs amagat. Millor esperar. Total, només queda un trimestre i mig per acabar quart. Després marxaré a un altre institut i faré vida nova. Ben mirat, encara que em quedés, segur que no els veuria. Dubto molt que arribin a fer batxillerat, o que passin de 4t. Així que ara toca vestir-se i resar perquè aquest dia sigui tan normal com fins ara han estat els altres.

Surto de casa, i em torna la sensació de viure en un món a part. De sentir-me desfasat. Una sensació que m’ha anat acompanyant mesos i mesos. Em sento com un peix fora de l’aigua, però ja m’hi estic acostumant.

Durant tot el dia, no paro de pensar com solucionar el meu problema. Em sento culpable per ser així. Desitjo canviar, però no hi puc fer res. A tothora estic en una muntanya russa d’emocions i sentiments. Tant puc pensar que sóc culpable, com que és el més normal del món. Jo no vaig escollir això. És la vida, o el destí, qui em preparava aquest futur convertit en present? Potser he estat jo qui, a base de fets, he creat aquesta personalitat dins meu. Sigui com sigui, sóc i seré jo, qui pateixi o gaudeixi d’aquesta oportunitat tan diferent. El que he de tenir clar és que no puc escollir. La meva decisió la va anul·lar el destí ja fa temps. O ho accepto, o m’enganyo i intento viure una vida que no és la meva. No puc abandonar els meus pensaments, visc en un altre planeta. Físicament sóc a l’aula, però el meu cervell està desconnectat, massa ocupat fent i desfent somnis i malsons. L’única cosa que em torna a la vida real és el timbre de final de classe. Fort i insistent, em recorda el meu paper en aquesta vida.

A l’arribar a casa em trobo amb la meva germana. Està a la cuina preparant un parell de sandvitxos i taral·lejant aquella cançó que va escoltar per la televisió, de la qual no aconsegueix recordar el nom. Jo m’hi acosto a poc a poc i en silenci, amb tota la intenció d’espantar-la, però, just quan vaig a saltar-li a sobre, dóna mitja volta i, amb una mà a la cintura, em diu: “Què et pensaves, que no t’havia sentit?” Ho diu amb molta serietat, li deu haver passat alguna cosa, perquè ella mai és així. Ja començo a preocupar-me quan ella borra aquella expressió seriosa que no fa gens per ella, i la canvia per un somriure. Em rodeja el coll amb el braç i em despentina els cabells, com sempre. Ara sí que és la de sempre. Mentre em pentino els cabells, li pregunto per què està fent dos sandvitxos i ella em respon que en Marc és a la seva habitació. “Vés a saludar-lo, fa dies que no et veu”, diu. En Marc? Déu meu quina vergonya…

En Marc és el xicot de la meva germana, o això opinem la mare i jo. Sempre està per casa, i jo n’estic encantat. És un noi guapo, intel·ligent i afectuós. No és com els altres nois. És educat i discret. Quan és a casa, gairebé ni es nota. No sé si és per tan tímid com és o perquè ja estem acostumats a tenir-lo a casa. “És molt bon jan”, diu ma mare sempre que se’n va cap a casa seva. “Estic molt contenta que hagis trobat un xicot així”, i somriu. I la meva germana sempre respon el mateix: “T’he dit mil cops que no és el meu xicot, només som bons amics.”

Mentre em dirigeixo cap a l’habitació de la Marta, noto que la cara em bull. Les galtes se’m van posant vermelles i les mans em comencen a suar. La porta està entreoberta i la veu d’en Marc se sent des del final del passadís. Em vaig acostant a poc a poc per poder escoltar millor el que diu. Sé que no s’ha de fer, però paro l’orella. Em pica la curiositat de saber què és el que posa tan nerviós en Marc.

“Mare, t’he dit que em deixis de buscar nòvies. Sé que et costarà acceptar-ho, però sóc així. No m’agraden les noies, sóc homosexual. Entén-ho. Parlem a la nit, un petó.”

Sento que el cor se’m para de cop, i al cap d’un segon se’m dispara. Ho he entès bé? Homosexual? En Marc? Fins ara m’havia sentit sol en aquest món, però, esclar, no hi havia pensat que hi ha més gent diferent, com jo. Ell no ho amaga, tot al contrari. Fins i tot els seus pares ho saben. Jo seria incapaç d’explicar-ho a la mare. I la Marta, ho deu saber? Per uns moments em quedo petrificat, sense saber ben bé què fer. Quan reacciono corro cap a la cuina a buscar la meva germana, però després recapacito; i si no ho sap? No he de ser pas jo qui li digui que el seu amic és homosexual. Ja estic a punt de fer mitja volta quan apareix la imatge de la meva germana. Suposo que em deu veure la cara desencaixada, perquè, només mirar-me, em pregunta si em passa alguna cosa. No tinc paraules per reaccionar. Em quedo en blanc i sense res a dir. Vull explicar-li-ho, no puc aguantar més temps sent el protagonista d’aquesta pel·lícula de terror. Necessito parlar amb algú, i crec que ella és l’única que m’escoltarà amb respecte i intentarà entendre’m. “Tu… En Marc…” “Què passa amb en Marc?” Tinc la sensació que intenta llegir-me el pensament. Respiro fondo. Em fa la sensació que porto hores sense inspirar aire. “Acabo de sentir parlar en Marc amb la seva mare i li ha dit que…” “Que què?!” “Que li agraden els nois…” “Ah! Quin ensurt m’havies donat.” Ja ho devia saber, perquè sembla molt relaxada. “Doncs com a tu, no?” Ara sí que m’ha deixat sense paraules… Com ho sap? Ara sí que sembla que m’acabi de llegir el pensament perquè, abans que jo pregunti res, ella ja respon: “Sóc la teva germana, i el meu millor amic és homosexual. Crec que tinc bastants punts a favor com per saber si tu també ho ets o no.” Té tota la raó. No em surt res més que fer-li una abraçada. Quina germana! 18 anys i encara té temps per fixar-se en el seu germà petit.

Ja sóc a la meva habitació. M’he passat la tarda amb la Marta i en Marc. Xerrant com si res. Explicant-nos de tot i parlant sense parar. Aquesta tarda m’ha ensenyat molt. He de seguir amb la meva vida i amb el meu camí. Lluitant i aprenent. Sé que a poc a poc el món cada vegada admetrà més diferències. I això és inevitable i completament necessari. La tolerància i el respecte mai no poden faltar en la societat. I per aconseguir el respecte dels altres, has de començar respectant-te a tu mateix.