Hola, em dic Maria. Us explicaré una història. No és la meva història, és la història de la Margarida. No la sé sencera, però el que sé és pel que ella em va explicar i també el que les cartes del seu bagul m’expliquen…  Ella ja no hi és, va morir. D’herència, no només em va deixar el seu pis, les seves cartes…; no, hi ha vegades que crec que sóc la persona amb més experiència, amb més saviesa del món, i només gràcies al que ella em va explicar.

Ella va néixer al 1935, si no m’equivoco. La germana petita, Soledat, va néixer al 1937. Al 1936 va començar la guerra civil. El pare, Manuel, va morir d’un tret a l’esquena a l’any 1938. Isabel, la mare, va haver de cuidar les seves filles amb només l’ajut de la seva germana gran. Després d’uns sis anys, la tieta de la Marga (com li agradava que jo l’anomenés) se les va emportar, a ella i a la seva germana, a Barcelona, mentre que la mare es va quedar en aquell poble (el nom del qual no aconsegueixo recordar) de  Madrid.

Amb dotze anys va trobar feina, la seva tieta treballava en un bar i ella, a les nits, el netejava. Els dilluns, dimecres i divendres la Marga i la Sole anaven al matí a la parròquia, on tres monges les educaven gratuïtament, a elles i a uns divuit nens més. Tres mesos més tard, una mala notícia va arribar a través d’una carta (la tinc a la mà, us la llegiré): “Marga, Soledad, sóc el pare, Oscar. La vostra mare m’ha demanat que escrigui aquesta carta. La Isabel està malalta i, com a conseqüència, l’han acomiadat de la granja, i ara no té feina. La seva vida penja d’un fil. Demà passat haurà arribat a Barcelona en un tren. Resaré perquè la vostra mare millori. De part de la vostra mare, us estima.”

La mare va arribar dos dies després, però la remor del mar de las desgràcies va tornar a fregar la vida de la Marga; la mare va morir…

Amb setze anys la Marga treballava en una fabrica tèxtil, la tieta al bar i la Sole ocupava  l’antiga feina de la Marga. Un dia la Marga, la Sole i les seves amigues van anar a un espectacle de les festes del barri. Hi havia  cantants, malabaristes, còmics; però el que més li va agradar va ser un jove mag de divuit anys que la va fer pujar a l’escenari. El noi va treure una rosa vermella, tan vermella com el pintallavis que lluïa ella aquell dia. De sobte, el noi va fer desaparèixer la rosa, va treure un mocador vermell i a dins hi havia la rosa, però ja no era vermella, era negra. Llavors  va demanar a la Marga que la cremés ella mateixa amb un llumí. Ella ho va fer. Després d’un truc de cartes, va demanar un altre cop la col·laboració de la Marga; el mag la va fer mirar dins la seva bossa i allà hi havia la rosa. El mag la hi va regalar.

Ella i la Sole van anar a comprar a una paradeta i, de sobte, van topar amb el mag. La Sole va anar-se’n fent-li l’ullet, el mag es va presentar com a Juanito López. La Marga es va presentar, però Juanito la va tallar i li va explicar que era el fill de Juan López, el director de “Tèxtils López”, i que ja la coneixia, que li havien parlat d’ella i que el poc que sabia d’ella i el poc que l’havia vist era prou per estimar-la. Ella no va poder resistir-se a sentir atracció per aquell noi, així que van quedar per al cap de pocs dies. Mesos més tard, la tieta i la família de Juanito van acceptar el matrimoni de la parella. Amb divuit anys ella, i amb vint ell; es van casar.

Al cap de 20 anys Juanito va morir. El dia del seu enterrament es va descobrir que Juanito tenia dues vides, la de Juanito López i la d’Hèctor López. En la d’Hèctor havia tingut una filla, jo. Jo, orfe de mare, i ara també de pare, vaig veure’m obligada a viure des dels 9 anys fins ara amb la Marga. Crec que va ser el millor que em podia passar. Ella, des del dia en què em va acollir fins… que va morir, em va cuidar, em va explicar i transmetre els dolors, les alegries, els desamors, els amors i les belleses de la vida.

Es fa de nit i estic cansada, me’n vaig a dormir (en tancar el bagul, ha caigut una carta): Espero que siguis feliç amb mi, sé que algun dia trobaràs la carta i sé que la guardaràs, com jo les he guardat totes, les dolentes i les bones.

A la carta hi ha un pètal negre, i un altre de vermell…

Marina Arcas