Caminava. A un ritme regular i pas rere pas. Ho notava. La ciutat em cridava perquè m’endinsés en el laberint de carrers desconeguts que s’estenien sota els meus peus. Tot feia pudor. De les clavegueres sortia una pudor d’orina de rata que em feia arrufar el nas. Les botigues tancaven. El soroll grinyolant de les persianes en baixar i en caure a terra despertava els veïns. Em vaig tocar el cabell. Un líquid m’havia caigut des d’un balcó, esperava que fos aigua. La meva sandàlia es trencava. La tira que anava des del dit gros fins al costat dret s’estava descosint. La sandàlia em fregava el peu, me la vaig treure i la vaig llençar. Coixejava. Vaig passar pel costat d’uns contenidors i vaig veure unes converse blaves velles, me les vaig posar, estava més còmoda, però vés a saber qui se les havia posat. Vibrava. El meu telèfon mòbil sense saldo tremolava a la meva butxaca. L’agafava. El senyal de missatge feia pampallugues a la pantalla. L’obria, merda, publicitat. Em cridaven:

-Preciosa!

L’ignorava. Sabia el que podia passar si li seguia el rotllo. Exaltada. El meu ritme cardíac s’havia accelerat amb l’ensurt. Corria. Involuntàriament, les meves cames es movien al compàs de la música que sortia del meu cor. Parlava. El borratxo estava tenint una conversa seriosa amb un nen que s’amagava d’ell.

-Sé que m’estàs escoltant, i espero que hagis après la lliçó, perquè no t’ho tornaré a repetir… Oh! Ja pots córrer perquè t’acabo de veure! -va xisclar l’home quan es treia una navalla de la butxaca dels pantalons.

L’empaitaven. El pobre nen corria amb cara d’espant quan va passar pel meu davant. El seguia. M’havia posat a córrer darrere del noi descalç. Em girava, ara el tio furiós ens perseguia a tots dos. Queia. Feia temps que no menjava i les meves forces flaquejaven. M’agafava. El noiet descalç m’aixecava de terra i em feia continuar corrents agafats de la mà. S’aturaven. Les passes que ens seguien semblava que s’havien silenciat, però seguíem corrents. Després de córrer durant uns quants metres, vam parar un moment per respirar. Quan ens vam mirar, em va sorgir de forma immediata una pregunta al cap: Qui és aquesta persona i què hi faig jo aquí?

Pensava. D’aquell nen només sabia que l’empaitava un borratxo amb una navalla, i que m’havia agafat quan havia caigut. Em sorprenia. Gairebé se m’havia oblidat com havia anat a parar a aquell barri… Es presentava:

-Em dic Adel, tinc dotze anys -va dir en àrab quan sospirava per recuperar forces.

-Geelah -vaig respondre en el mateix idioma oferint-li una encaixada de mans-. Tinc catorze anys.

-Qui era el senyor que et perseguia? -vaig preguntar amb vergonya i innocència.

-No ho sé, m’ha començat a perseguir perquè diu que l’he mirat malament -va explicar.

-Ah! -vaig quedar-me pensativa.

-En vols? -va preguntar quan m’ensenyava un tros de pa que havia tret de la butxaca dels pantalons bruts que duia posats.

-Sí! -en vaig pessigar un tros i me’l vaig empassar sense mastegar-. Feia temps que no menjava, saps? -vaig dir.

-Vols venir a casa meva a berenar? La meva germana és pastissera i fa uns pastissets àrabs boníssims! -va proposar-me.

-És que… -vaig dir dubtosa.

-Vine -em va agafar la mà una altra vegada, i em va conduir fins a un edifici antic.

Entràvem. La porta del portal estava oberta i el picaporta trencat. Pujàvem. Les escales es cargolaven, i em marejaven de tal manera que m’havia d’agafar ben fort a la barana. M’explicava:

-Vam venir a viure aquí quan la meva mare va morir, i la meva germana va deixar d’estudiar per pagar-nos aquest pis…

Estava meravellada. La meva sorpresa, en veure que s’amagava darrera de la porta que ara s’obria, em va deixar amb la boca oberta.

Laura Romero Gómez