Com un genet sense corser, erro ebri sense rumb,

Avanço, entresuat, fins albirar una tènue llum.

Orgullós, cofoi, somio en l’eixida d’aquell dèdal,

i avanço segur d’haver trobat la meta.

La destral encara plora, plora sang d’aquella dona.

M’és inútil, em delata; l’abandono a la vora.

Sóc a punt de trobar la llum, a tocar de la innocència.

Miro enrere, encara hi és, víctima de la meva demència.

L’he occit, ho confesso. M’hi ha portat la meva ira.

He pecat, ho sé, el meu mòbil, tan sols una mentida.

Anava begut, ja ho he dit, era al bosc a mitjanit,

ella s’escau rere l’arbre, li pregunto què li ocorre,

s’espanta, gemega, comença a córrer.

Dominat per l’alcohol, la segueixo fins a atrapar-la.

Ella sanglota, no li vull mal, no vull matar-la.

Es confon, em pren per assassí,

en aquell estat, ho semblava, potser sí.

Li pregunto com es diu, ella no contesta.

La meva ira augmenta, començo a embogir, perdo la testa.

Agafo la destral, l’aixeco fent un crit,

i en qüestió de segons li enfonso dins el pit.

Què he fet?, em pregunto; l’he morta a sang freda.

Les copes del bar m’havien fet tornar d’aquella manera.

Així va ser el moment fatal.

Ara fujo, em recobro, torno a la persona normal.

Em penedeixo, em vull morir.

La imatge de la noia, del meu cap no vol sortir.

Continuo, fins a la llum.

Els meus peus em guien, marquen el meu rumb.

Les puntes dels peus floten, sota el barranc infinit,

no suporto el pes del crim, no penso, em llanço al buit.

Ningú plora la meva mort: el buidaampolles, el pidolaire…, l’assassí.

Busquen la dissortada noia, això sí.

La troben, per fi, entre contenidors, putrescent.

I unes passes més enllà, el captaire; l’alcohol el va obligar a matar aquella adolescent.

Arnau Gallén