És diumenge i estic a casa sense saber què fer; faig voltes, i m’assec al sofà, que està cada vegada més gastat. Noto alguna cosa sota el meu cul: el comandament. Un comandament amb una estètica molt moderna, però poc còmoda. No em molesto ni a canviar de canal. M’incorporo i vaig a l’habitació, obro l’armari i agafo la jaqueta. La jaqueta que em va regalar la meva tieta, la meva preferida. Obro la porta de casa i surto al replà. Em trobo amb la veïna que, com sempre, em saluda amb cara de tristesa. Em dirigeixo a l’ascensor i pico el botó; triga una estona perquè està a baix de tot. Entro i baixo; el bot final em fa sobresaltar. Surto de l’ascensor i el sol m’enlluerna. El terra està acabat de fregar i alguns trossos encara estan mullats.

Surto al carrer; veig un nen que corre, i li cau el gelat al terra; plora amb desconsol. La mare li va darrere, agafa el gelat mig desfet i el tira a la paperera. Just quan ella tira el gelat, un home ben vestit i amb corbata llença un rebut. S’acaba de comprar una camisa nova, una mica més informal que les altres. Quan ja ha llençat el rebut, continua caminant i es troba un conegut que està passejant amb la seva mare. La dona ja és gran i porta una brusa groga, una faldilla negra i tot de joies. Els diumenges la majoria d’àvies s’arreglen. La meva àvia també ho feia, però ara ja no pot. Continuo caminant i observo les persones. Una parella es creua per davant meu. Se’ls veu molt feliços, van agafats de la mà i intercanvien mirades profundes. Riuen, estan contents i ho demostren a tothom. De cop i volta, el soroll d’una moto fa que un grup de persones ens girem. Un noi jove, a qui segurament fa poc que han donat el carnet, fa el cavall pel mig de la carretera; alguns conductors piten i l’insulten. El noi passa de tot i continua endavant. Una nena petita també el mira; aquesta nena té un aspecte trist. Va molt ben vestida, amb una diadema al cap i uns ulls brillants. El seu pare l’agafa de la mà i l’arrossega, és possible que facin tard a algun lloc i ella no hi vulgui anar. Passo per quatre forns, tres farmàcies i una infinitat de botigues de roba. Una botiga és la que em capta l’atenció, però no m’hi puc parar perquè corro el risc de fer tard. Tot i que he sortit abans per anar amb tranquil·litat. Aquesta botiga té tot de joguines i ninos a l’aparador. El botiguer em mira i em somriu. Jo el saludo amb la mà dreta i li torno el somriure.

Veig l’entrada: gran, blanca i neta. Entro i veig tot de persones atabalades, unes altres de tristes i d’altres, d’impacients. Fa una olor peculiar, entre bolquers i olor de goma. Em dirigeixo a recepció i demano sisplau que m’indiquin l’habitació. Pujo per les escales, tot és molt blanc i està molt net. Tot de persones amb bates blanques circulen pensatives. És un lloc fred, es nota la incomoditat de tothom. Camino per un passadís amb tot de seients, amb persones esperant i alguns pacients passejant. Arribo a l’habitació 283; el número està inscrit en una plaqueta al costat de la porta; el 8 està una mica descolorit. Entro, i tot està molt fosc. Em dirigeixo cap a la finestra i, de mica en mica, vaig obrint les cortines. En girar-me, la veig allà: la meva àvia està estirada en un llit blanc, que sembla incòmode, amb una part elevada per repenjar-hi el cap i tota la resta completament horitzontal. Tot de màquines al seu voltant indiquen el seu estat de salut; jo no les sé interpretar.

M’assec a la butaca que hi ha als seus peus. Una butaca marró, de pell, gastada i molt incòmoda. De ben segur que hi han passat moltes persones per allà. Observo la meva àvia: no es mou. La situació és estranya i trista. En tota l’habitació, només se sent el soroll de les màquines i la meva respiració. M’incorporo per veure-la de més a prop. No té cap expressió a la cara. Em prenc un cafè i em poso a parlar-hi; li explico el que he vist avui: el nen del gelat i la seva mare, l’home ben vestit, la dona gran, la parella d’enamorats, el motorista, la nena de la diadema, el botiguer i ella. Li explico com està, com la veig i com em sento. Mentre parlo, entra la infermera, que em sona molt. No m’atreveixo a preguntar-li si ens coneixem. En el tros de màniga que li queda descobert per la bata, hi observo una taca de vainilla. La taca de vainilla d’un gelat, probablement. Se’m dibuixa un somriure a la cara, però la imatge de la meva àvia me l’esborra per complet.

Surto de l’hospital amb poques ganes de fer res. En sortir per aquella porta de l’habitació 283, em trobo la nena de la diadema i el seu pare. Són davant de l’habitació de la meva àvia: una dona està estirada al llit. La nena és en un racó mentre va preguntant si la mama es troba millor. El pare plora discretament. Ara sé per què la nena feia aquella cara. No aguanto més estona aquella imatge i segueixo el meu camí. Distreta i pensativa, continuo caminant, tan concentrada que xoco amb un home atrafegat. En topar, cau la bossa que duia i es desplega una camisa. Continuo caminant, maleint la meva topada. A punt de sortir, arriba una ambulància amb un motorista ferit; l’entren ràpidament a l’hospital i tot es torna a calmar ràpidament. En sortir, agafo un taxi; a dintre recordo que l’home amb qui havia xocat, no era la primera vegada que el veia. Una parella creua en vermell per intentar ajudar una dona que no pot avançar. A causa d’això, el taxi fa una forta frenada, i jo em desplaço cap endavant. La parella demana disculpes i la vella, molt ben vestida i amb joies, els dóna les gràcies.

El taxi em deixa a la porta de casa. Pago amb bitllets petits, perquè no m’agrada portar-ne de grossos. Baixo i ensopego amb la vorera. Tiro la cullereta de plàstic del cafè que m’he pres a l’hospital a la paperera on aquella mare havia tirat el gelat i, seguidament, l’home ben vestit havia tirat el rebut. Trec la clau i obro la porta. És hora de dinar i no tinc res preparat. Pujo a l’ascensor, que ja és al replà. Arribo a la porta de casa i l’obro. Tot està com ho havia deixat, absolutament tot.

Res no ha canvia, i ja ha passat mig dia. La meva àvia continua igual, la casa continua igual, jo continua igual, la veïna continua amb la mateixa cara de tristesa. Però l’home que passejava amb la seva mare ben vestida i amb joies, la parella enamorada, l’home de la camisa, la dona i el nen, la nena de la diadema i el seu pare…, no els tornaré a veure mai més; però avui han format part de la meva vida. Si tot continués igual, els veuria cada dia, però avui ha estat nou. Per tant, la meva vida no és tan monòtona com jo pensava. Això m’anima una mica. Demà tocarà anar a treballar i, després, a fer la visita a la meva àvia. Ara, però, el que toca és fer-me el dinar. Em faig uns macarrons amb carn, tomàquet i formatge gratinat. Me’ls menjo amb moltes ganes. Desparo taula i frego els plats. Finalment, m’assec al sofà i miro la televisió. Deixo la ment en blanc i deixo que els meus pensaments facin la seva. Admiro com s’enllacen les meves idees, unes amb les altres. A la tarda, baixo a caminar. Em recordo de la botiga, i hi vaig. En entrar-hi, m’hi sento protegida. Un tren elèctric, pilotes, nines, baldufes, cotxes… Tot de joguines i nens somrients. M’hi estic una bona estona. Torno cap a casa pel mateix camí per on hi he anat. En arribar-hi, encarrego menjar, paro la taula i espero. Em piquen a l’interfono. Despenjo, el sopar xinès ja és aquí. Sopo, recullo, llegeixo i me’n vaig a dormir. Un dia cansat, però com cap altre. Mai podré tornar a viure aquest dia, i em sembla que tampoc ho vull.

Berta Ginestet