I

No tinguis por. Jo sóc el Joanet, el menut de l’hostal de cal Puigmany, a l’altra riba del rierol; i tu? Et tinc vista per la plaça Major, els diumenges després de missa de deu, i pel vestit de franel·la amb farbalans que duus, posaria la mà al foc que ets l’Angeleta, la filla de l’alcalde. No tinguis por, el sol ja comença a amagar el cap per sota els turons de més enllà i el poble cau a sis masos d’aquí. Serà millor que passis la nit a l’hostal, la meva mestressa és comprensiva i es compadirà de nosaltres en veure el teu sofriment. Aquest d’aquí és el meu pont, no tinguis por. A sota encara hi guardo els daus d’en Pere, del mas de més amunt, que sovint venia a jugar amb mi fins que va morir d’una pulmonia, pobret; si vols, podem jugar-hi una bona estona, fins que el gall faci l’últim esgarip del dia. Jo te n’ensenyaré, és molt divertit, ja ho veuràs! I si t’ho passes bé, pots tornar el dia que més t’avingui, aquí sempre et rebrem amb els braços oberts, sembles una bona noieta. Vine amb mi a sota el pont, no tinguis por.

II

Miri, Angeleta, sé  que n’està ben tipa que em comporti com la seva mare, al cel sia, però li asseguro que, si algun dia el senyor alcalde s’assabenta de les seves malifetes, se’n penedirà. I  continuaré tractant-la de vostè perquè així m’han educat a casa meva: encara que sigui la meva millor amiga, una noia de casa bona és una noia de casa bona i no s’hi pot fer res més. Aquest pont li durà problemes, Angeleta, li durà molts problemes. Som a la primavera del nostres anys i el Sr. Ramon voldrà casar-la en poc temps. Vostè sap que l’únic camí que arriba al poble passa per cal Puigmany i per aquesta passera, i també sap que el senyor alcalde passa per ací amb el seu carruatge de tant en tant, i les trobades amoroses amb aquest espavilat de l’hostal són massa temeràries. Digui, Angeleta, oi que el seu amor no ha creuat els límits dels sentiments cap a la luxúria? Si fos un assentiment la seva contesta, jo no em pensaria dues vegades la meva elecció, fugiria cames ajudeu-me d’aquest mosso. Miri, Angeleta, per allí s’acosta el xicot, té bona planta, però no s’hi acosti més, dona, cregui’m. Son pare, el senyor Ramon, no dubtaria ni un instant a fer el que s’ha de fer per acabar amb aquesta relació.

III

Senyor Ramon, vostè  és un bon alcalde i sé que no em vol mal. No, no, guardi això,  de debò, jo i la seva filla tan sols ens divertíem un moment, no té cap motiu per fer-ho. Aquí, sota el pont… Per favor, cregui’m. Li juro que, si ho fa, la gent del poble no el perdonarà mai. D’acord, d’acord, no s’apropi tant, mati’m si així ho desitja, però per favor, li demano que la senyoreta Angeleta no contempli tal escena, tots dos volem que tingui una vida feliç, i si veu com vostè, el seu adorat pare, mata un home humil com jo davant dels seus ulls, no li perdonarà mai, i el meu patiment en els últims moments agònics seria un calvari inoblidable per ella. No, Angeleta, no cal que diguis res, fuig, no ploris, sigues valenta i forta com sempre ho has estat, i corre lluny d’aquest pont, tan lluny que no puguis sentir l’espetec del tret; el teu pare m’apunta i el blanc és massa temptador per negar-s’hi. Fuig, corre. Senyor Ramon, li suplico, deixi que marxi, vostè és un bon alcalde. No, no dispari!

IV

La puc tutejar, Angeleta? Sé que són molts anys tractant-la de vostè, però avui és un dia especial. La puc abraçar, oi, Angeleta? La trobaré a faltar. Vostè és la meva millor amiga d’aquesta miserable vida; m’ha acompanyat des que érem dues criatures innocents, i miri’ns ara: jo amb dos vailets amb un pas a la maduresa i vostè a punt de casar-se. Disculpi les llàgrimes, no les puc evitar. Demà vostè se’n va a Barcelona, demà coneixerà el seu nou marit i demà pertanyerà a l’alta burgesia d’aquest país, però avui és el nostre últim dia juntes. Sempre ens hem tingut l’una a l’altra, en la salut i en la malaltia, en la riquesa i en la pobresa, com un matrimoni d’amistat. No sé, però el pont de cal Puigmany sembla un altre avui, oi, Angeleta? Les brunes fulles caigudes dels castanyers formen una catifa nostàlgica al voltant del rierol, i sembla com si l’Anselmet rondés per ací encara, amb els seus parracs i la seva expressió de felicitat. Aquesta vesprada la recordaré tota la vida. Espero que les coses li vagin molt bé a ciutat. I si no és molt demanar, recordi’m de tant en tant, sisplau. Així doncs, la puc tutejar avui, Angeleta?

V

Aquestes ruïnes són les restes de cal Puigmany, doncs. Els turons de més enllà i els castanyers de la vora del rierol construeixen un paisatge harmoniós, molt acollidor, si no fos per aquesta casa mig derruïda; però suposo que aquest lloc formava part dels anys més esplendorosos de la teva vida. M’hauria agradat veure’t riure sovint, mare, ara ja és massa tard. Sempre has estat tan freda amb mi, amb el pare, amb la gent del teu voltant, tan esquerpa… Sé que en el fons eres una dona riallera i simpàtica i no vull imaginar-me quin fet va ser tan esgarrifós que va apagar-te per sempre; així que faré el que vas demanar-me abans d’abandonar aquest món. Enterraré les teves cendres amb els vells daus que guardaves a la caixa forta amb enyor, sota el pont de cal Puigmany, perquè hi creixi el castanyer més alt i més fort de tots.

Pere Seda