Negres nits,

que mostreu les estrelles en bocins de cel

i ensenyeu el vostre rostre tan fidel,

deixant contemplar la immensitat sense fronteres

en aquesta infinitud sense barreres.

Fidels com l’amor que m’ensenya a viure,

immenses com tu, que em fas somriure.

Alegres dies,

que desperteu l’ànima cap a noves esperances

i dissipeu la frescor, noves fragàncies,

deixant un alè de llum a cada cor,

en aquest matí, elimineu la foscor.

Lluminosos com l’esperança de l’amor,

frescos com la confiança i la vivor.

Vespres serens,

que feu esmunyir els animals al niu

i el sol s’esfuma en un altre indret,

deixant el dia, arribant la nit,

observa el caos, el descontrol,

i dins seu, l’amor.

Mireia Ruiz