Cada dia a la mateixa hora. Era el primer metro de la matinada i, per a alguns passatgers, era l’últim de la nit. Esperava sol a l’andana del tren. Sempre al mateix vagó. Sempre a la mateixa hora. Entrava al metro i allà al davant, amb la mirada baixa i amb aquelles sabates, hi era ella. Un dia i un altre. Sempre sols en aquella hora del matí…

Ella no semblava immutar-se per la meva presència, i jo, nerviosament, deixava escapar la meva mirada pel seu dèbil cos, sense fer-me notar massa. Ella duia una carpeta plena d’apunts de solfa, que acostumava a fullejar durant el trajecte. Era una jove estudiant de música, fins i tot, potser de bona família. Jo, en canvi, era un obrer de la gran ciutat, desesperat per la rutina del dia a dia, sense entendre ben bé quin era el meu passat i la meva vida. Tenia les mans cobertes de nafres i ferides, duia la roba estripada i tacada d’oli i els llavis tallats pel fred de l’hivern… Però ella era allà, quieta, immòbil, indiferent a la resta del món. Com de costum, va obrir la carpeta i va treure un full ple de notes incomprensibles per a mi. “Liebestraum” eren les lletres que figuraven a la part superior del full. Jo no entenia el seu significat, ni sabia com llegir-ho, però vaig pensar que devia ser el títol d’una melodia. Amb les sabatetes de talons anava colpejant el terra del metro al ritme de la melodia, i cantava amb paraules sordes les notes de l’escala musical.

Aquella música…, la podia recordar. Vaig sentir unes esgarrifances que em pujaven per tot el cos, i els ulls, ben oberts, van evadir-se de tota realitat… Una mirada espantada, unes llàgrimes rodolant per les galtes i confonent-se amb la dolça pluja de la nit i uns ulls color de mel, borrosos, on l’únic viu era el meu reflex pàl·lid i confús.

Des de la sortida del sol fins que la lluna anunciava la nit, la meva mare donava classes de piano en una petita sala on la llum no s’hi filtrava durant el dia i el vent apagava les espelmes durant la nit. Allà es passava la majoria de les hores per poder donar-me de menjar quan jo no tenia més de quatre anys, i pel propi gust de la música dels grans compositors del segle XIX. Jo, mentrestant, m’amagava darrera la porta i l’escoltava com tocava. La música dels seus dits era dolça i fràgil en les tecles del piano negres i blanques, tan dures i desconegudes per a mi. Movia les mans amb una nitidesa i una passió que fins i tot havia desitjat convertir-me en pura música.

Una nit plujosa em vaig aixecar del llit, tot moll per les grans goteres que s’havien obert. Estava caient un gran xàfec d’aigua que havia trencat la teulada de casa nostra. Vaig decidir entrar a la fosca sala de música buscant l’escalfor i les carícies de la meva mare per allunyar la por del meu cos i sentir-me atret per ella tot observant el seu joc de canells sobre l’escala musical. Però ella havia deixat de tocar el piano des de feia estona, i jo ni me n’havia adonat. En entrar, vaig notar la sala més fosca i freda del que era normal, el vent colpejava les finestres amb força i movia els cabells de la mare. En aquell moment vaig poder notar com, en aquella sala, la vida s’havia escapat per la finestra.

Era la mare asseguda al tamboret del piano amb el cap recolzat a les tecles, ara pintades de vermell. Em mirava, espantada, i veia com les seves llàgrimes transparents i salades s’enllaçaven amb el color vermell que corria per les tecles mortes i creaven un joc ple de nostàlgia… Potser la nostàlgia que sentia jo en mirar aquella noia, interpretant la freda música del vent amb les seves sabatetes, jugant amb la imatge de la meva mare, que havia oblidat feia tant de temps, i que ara, tot mirant aquella noia, tornava a veure. Havia transferit la imatge de la mare a la noia per oblidar-me d’aquell record que no em deixava viure.

I… el temps es va parar, no vaig poder dissimular, encara no havia retirat la mirada, quan ella es va adonar que la mirava. Ara ja no estava indecís, em trobava directament amb aquells ulls totalment desconeguts per a mi, enganyats i transformats per una falsa aparença per sentir-me feliç amb la meva trista vida de proletari i la meva destrossada infància.

Ella no devia ser conscient dels meus sentiments. Per a ella, no era més que un passatger més del tren, ben empastifat i fins i tot repulsiu per a la seva delicadesa.

Però ara ja no importava, tots els meus sentiments s’havien escapat amb un cop de taló i vaig sentir com aquella mirada ja no era la mateixa de cada matí. Tan sols era una nena qualsevol, tan sols era una estudiant de música, però no era pas la persona que buscava inconscientment, no era la meva mare.

Va tornar a posar aquells apunts de solfa a la carpeta i, en un instant, va baixar del vagó i va desaparèixer entre la multitud de passatgers. Vaig comprendre que la mare havia marxat, ja feia molt de temps, i no la tornaria a veure. Vaig decidir que ja era hora d’acomiadar-me’n.

Anna Celda