Jocs Florals 2009
Narrativa / Categoria C (batxillerat)
PRIMER PREMI

-No te’n vagis, Ainara!

-Petita, estaré aquí en menys temps del que et puguis imaginar.

-Et trobaré a faltar, sobretot per les pel·lícules i les històries de matinada.

-Saps que sempre estaré amb tu, cada nit; solament cal que obris la caixeta de música i l’habitació s’omplirà de bons moments i records. Així desitjaràs cada cop més la meva tornada.

M’havia costat nits sense dormir prendre aquesta decisió; semblava cosa fàcil, però la idea de deixar els meus pares, els amics i, sobretot, la meva germana em treia la son. Al final, però, vaig decidir aprofitar l’oportunitat i, a dos quarts de sis de la tarda, em vaig plantar a la terminal A de l’aeroport del Prat. Després d’acomiadar-me de la meva família, vaig embarcar.

Em dirigia cap aquella mena de túnel al final del qual hi ha la porta de l’avió, quan em va passar pel costat algú corrents i rient, rient de tot i de tothom. Aquell macabre noi va passar per davant de l’hostessa i aquesta ni tan sols el va mirar; vaig pensar que no calia donar el passaport, però el meu intent de passar desapercebuda va fracassar. Un cop a dins de l’avió, em vaig asseure en un seient a prop de la finestra; m’agrada veure el paisatge.

Hagués jurat que, al meu costat, no hi havia ningú assegut, però de cop i volta una veu va destrossar la meva hipòtesi.

-Hola, sóc el passatger número 81, sempre m’agrada ser el de la cua, el que posa un final -vaig seguir mirant per la finestra-. T’agrada, oi? És bonic viatjar, veure món, conèixer altra gent. Pel que veig, vas sola; això vol dir que viatges per motius professionals, per escapar-te d’algú o d’algun problema o, simplement, per veure Austràlia. Em decanto més per creure que aquest viatge és una simple excusa per escapar-te de la teva vida. Aparentment, una vida sense carències, amb els seus defectes, superats per les virtuts i els bons moments. Llàstima que, molts cops, la vida ens juga males passades, i per molt que diguem que mirem cap endavant, sovint no aconseguim aixecar-nos: el cop ha estat massa fort, el pou és massa profund. El passat t’atrapa i vols escapar, fins i tot estàs disposat a començar de zero, en algun lloc on ningú et conegui, on siguis, simplement, una persona més. Sé molt bé com et sents, jo també em sento així. Saps? Crec que entre tu i jo solament hi ha una diferència: la manera de veure la vida, la diferència entre realitat i ficció.

-Qui coi ets?

-Perdoni? Està bé? -la cara de l’hostessa era tot un poema; aparentment, havia estat parlant sola uns quants minuts. On era aquell home? Ah! Ja venia tot rient, saltant i fent crits com un boig. Em sorprenia, ja que, segons el que m’havia explicat, la seva vida no era precisament de color de rosa; més aviat estava pintada d’un color gris sospitós, encara que s’esforçava per donar-li una mica de calor a aquell paisatge mort. Es va asseure esbufegant al meu costat, i de nou va començar el seu monòleg en el qual no hi havia lloc per a les meves intervencions.

-Suposo que et preguntaràs on era? La veritat és que no ho sé ni jo; he volgut escapar d’aquí, d’aquesta conversa plena de veritats sense sentit; tu tens la teva vida, t’agrada? O no n’estàs segura?: un pare que no para per casa, una mare addicte a la feina, que no sap què fer ben bé amb la seva vida, una germana petita i capritxosa, uns amics envejosos i una ciutat en què t’ofegues, on no pots respirar. Tu, però, et capfiques per amagar tot això, per enterrar-ho sota el llit; però, escolta’m bé: a vegades els fantasmes surten de sota el llit i ens espanten; el que no pots fer mai és amagar-te, precisament és el que faig jo, amagar-me i viure feliç, una felicitat certament falsa, perquè jo sé que tu no ets feliç.

La meva ment es va quedar en blanc, tots aquests anys havia estat amoïnada per coses que certament manquen de sentit, que no són importants; tot em preocupava massa, i aquesta bena als ulls m’impedia somriure, veure la vida tal i com era: una oportunitat.

De sobte, l’avió va començar a desequilibrar-se, les hostesses van anar a parar per terra, i aquelles màscares taronges van despenjar-se davant dels nostres nassos. En aquell moment es sembrà el caos a l’avió: tothom cridava, els nens ploraven, l’angoixa estava a flor de pell. Jo estava espantada, però el vaig mirar i ell era allà, rient, no havia parat de riure ni de córrer ni un sol moment des que em va passar pel costat en aquella espècie de túnel. Era allà, burlant-se dels problemes, dibuixant un somriure a la vida, fins i tot en els moments en els quals estàs a deu mil metres d’altura i tota esperança queda anul·lada pel pànic. El vaig contemplar una estona, i va ser com si el temps es parés; contemplar aquell home era com veure’m a mi aprofitant tots els moments que la vida m’havia donat i jo, capficada en els meus inútils problemes, no havia sabut apreciar. Llavors ell em va mirar i, de sobte, el seu somriure va desaparèixer.

-Te n’adones, oi? Mira’m, no et reconeixes? La meva vida és la teva vida, encara que la nostra manera de veure-la és diferent. Entre tu i jo només hi ha una diferència: tu ets real, jo sóc un producte de la teva imaginació, sóc exactament els sentiments que mai has arribat a experimentar, la indiferència, la felicitat.

Te’n recordes? Sóc el passatger número 81, aquell a qui li agrada posar un final, deixar la seva marca. Per fi t’aferres a la vida. I per una vegada, davant un problema, no vols desaparèixer; llàstima que aquest problema ja no tingui remei.

Ja fa vint anys que la meva germana va morir en aquell accident d’avió, ja fa vint anys que cada nit, amb la nostra caixeta de música, la recordo, i ja fa vint anys que imagino una història diferent per justificar la seva mort, una història que m’expliqui i que em convenci que va morir feliç, satisfeta amb la seva vida. Totes les històries són diferents, però tenen un principi comú:

-No te’n vagis, Ainara!

-Petita, estaré aquí en menys temps del que et puguis imaginar.

Petita, solament ens portàvem un minut i sis segons, i sempre m’havia anomenat així: petita.

Allà on siguis, bessona, bon viatge!

Raquel Agruña Álvarez