Jocs Florals 2009
Narrativa / Categoria B (3r i 4t d’Ensenyament Secundari)
PRIMER PREMI

 Ella és tan bella i delicada, majestuosa com les muntanyes i infinita com el cel i, del mar, en guarda el geni. El seu rostre em crida des dels frondosos boscos, però ella no pot ser conscient de la follia de captivar-me en els seus ulls.

Des d’un vol alt, l’observo quan surt a passejar de matinada, i els seus passos, gairebé muts entre el fullam, em fan notar un petit formigueig a les orelles. Sovint s’atansa a la vora del riu, on canta delicadament. La seva veu de vidre es confon amb la remor dels rierols, com l’harmonia d’uns moixons enamorats. També puc apreciar la melodia de la seva arpa, que travessa les parets del palau i arriba als vessants de roques on la meva família i jo vivim recordant el fet que ens desterraren per ser tan gran amenaça…

Jo, en canvi, sóc tan lluny de la bellesa… El meu cos és fet de roca i no deixa passar les sensacions del meu cor a través de la pell. Em sento tan lluny de poder-hi parlar, fins i tot d’atansar-m’hi… Ella, assenyada, fugiria de mi sense ni tan sols alçar la vista. Tot i el meu deliri, em sento tan lluny de poder-la abraçar, tindria por que, delicada, es trenqués entre les meves grapes…

Sóc un drac fort i poderós, però en l’encís de l’amor, qui no es debilita? Si pogués observar els seus ulls sense que ella veiés els meus…

***

Oh!, n’estic tan tipa d’aquesta vida… Si jo pogués fugir… Si almenys pogués abastar aquells vessants de roques duradores, si jo hi pogués anar per mai més no tornar… Oh!, si allí el pare em castigués, hi aniria sense protestar. Però són tan llunyans dels boscos, tan lluny de casa meva. Trigaria llunes i llunes a arribar-hi si m’estigués dels meus poders.

El pare me’ls controla i, si no tingués el seu permís, de ben segur que me les carregaria. Ell vol que sigui bona noia, i jo ja ho provo, de debò, però no m’agrada haver de callar sempre; ell no m’entén…

I la mare, era una elfa preciosa i tenia una veu encisadora, el pare me’n parla tot sovint, tant de bo jo pogués ser com ella. Ens deixà quan jo era molt petita, i trobà el final en un mar de tristesa…

Recordo que sempre m’explicava un conte que parlava d’un gnom molt rondinaire que vivia a sota terra i que mai no havia vist la llum del sol. Però un dia la terra tremolà tan fort, que les roques obriren una escletxa per on la llum entrà, i el gnom se n’enamorà de seguida. Des d’aleshores que cada dia surt a cercar-la. La mare i jo, des de ben petita, sortíem molt de matí per també veure sortir el sol.

Ho tinc decidit, demà, quan es pongui, marxaré als vessants llunyans sense dir-ne res a ningú; qui em trobarà a faltar?

***

La posta és quan el sol s’acomiada de nosaltres un dia més. El cel es torna rogenc i, quan el sol ja s’ha amagat, s’alça la lluna, que és capaç d’influir els pensaments de  qualsevol que l’observa…

No puc aclucar els ulls, aquí hi ha alguna cosa que em manté despert i alerta, alguna cosa és a punt de succeir… Una ombra feixuga travessa els boscos. L’encaputxat es dirigeix als pantans dels marges, de la frontera, a les Terres del mai més no tornar: les Terres de l’oblit.

Les vores de les seves robes s’embruten de fang i els seus peus, nus, s’enfonsen en les arenes humides. De veres es proposa travessar-lo? Quina bogeria! La terra se l’empassarà!

***

El món dóna voltes sense parar… El vent es toca amb la meva cara amb força, però suaument, i les meves robes onegen lliurement en el cel. Els meus peus s’aboquen al terra des de grans alçades… Volo? I quina olor tan estranya…, la vista m’és borrosa…, és com l’olor de l’oblit…

Per fi, sóc a terra ferma, estirada en un terreny dur i tallant, desagradable, pler de sorra i de boira. Els boscos se’m fan fugissers en la llunyania. És un ambient molt sec i rocallós. “Sou a prop dels vessants rocallosos, de Les terres del mai més no tornar, de la fi dels horitzons, travessat el pantà de la frontera”, digué una veu tremolosa des del meu darrere.

Sóc gairebé als vessants, el lloc per on desitjava escapar-me! “No és un lloc apropiat per a una elfa…” Un cos enorme i rogenc escatat es distingia a l’altra banda del penya-segat. M’hi vaig atansar lentament i en silenci. Tot era borrós i la boira i la polseguera s’aixecaven als meus ulls. Tot de muntanyes de roques s’alçaven al meu davant, i m’envaïa una pudor de socarrimat espantosa.

Em vaig posar al costat d’aquell ésser, desconegut per a mi. El reflex de l’alba a les seves escates m’encegava, i ja s’estava fent de dia. És un Drac Vermell, d’aquells que s’encisen amb la lluna… Ell em podria dur ben lluny d’aquí… Però em penso que prefereixo tornar a casa, el pare passaria ànsia…

***

M’oferí per dur-la de nou amb el seu poble. Aquells vessants no fan pas per a una princesa tan bella. El seu pare l’abraçà com si fes vides que no la veia, tot i que, en realitat, només havia passat un dia. Ella somreia i, això, ja em paga la pena.

Jo també fugiré, però aquest cop va de debò. La meva lluna sempre serà ella, però com els dracs solem dir: “Els dracs no somiem, ens passem l’eterna immortalitat perseguint els nostres somnis.” Si no podem, morim de tristesa com els elfs… Aquella elfa s’assembla tant a la que, fa tant de temps, m’abandonà de la mateixa manera…

Anna Vaqué