Jocs Florals 2009
Narrativa / Categoria A (1r i 2n d’Ensenyament Secundari)
PRIMER PREMI

Avui m’he despertat, he pres llet i cereals per esmorzar; el pare ha marxat, com sempre, a treballar. Ell busca marfil, i ha de fer uns quants quilòmetres fins a trobar elefants i caçar-los. Jo he anat a la plaça amb els meus cosins, he jugat i, més tard, he preparat el dinar. He dinat i he passat la tarda netejant la casa… M’agrada que el pare em vegi com la “doneta” (dic doneta perquè tinc 10 anys) de casa, ja que no hi ha la mare. Ella va morir pocs mesos després que jo hagués nascut (el pare no me’n parlava, d’ella…). El pare estava content, ho vaig notar perquè va entrar per la porta, em va agafar a coll i em va dir: “Avui m’han donat la paga!” Feia temps que no dinàvem com cal! Ell va riure, jo no. Vaig veure que li sagnava el braç, i li vaig preguntar: “Què t’ha passat?” Ell em va explicar el que li havia passat; jo no me’n recordo del què, però era alguna cosa d’un mal tret.

L’endemà vaig despertar el pare. Tenia pressa, jo m’havia aixecat tard i ell havia d’anar a treballar: Em va dir adéu i se’n va anar. Jo vaig anar a jugar, vaig fer exactament el mateix que cada dia…, però eren les vuit i el pare no havia tornat. Era estrany, sempre venia puntual. Vaig esperar una estona, però ell no arribava. Vaig anar al gran magatzem on el pare deixava el marfil i vaig parlar amb l’encarregat. Ell tampoc l’havia vist tornar. L’encarregat, en comptes d’animar-me, va començar a dir que no li pensava pagar i que l’empresa no es feia càrrec d’inútils… i més coses; però jo vaig anar-me’n d’allà. A casa dels tiets tampoc hi era, però el tiet em va explicar el que havia passat: el pare estava intentant caçar un elefant petit, però de cop va veure un petitíssim lleó ferit i va anar corrents a recollir-lo. El posà al camió i, de cop, una lleona es tirà a sobre del pare… El tiet va callar, suposo que la continuació us la imagineu. No vaig plorar en aquell moment, després sí. Els tiets em van dir que em quedaria amb ells a viure.

Anys després, quan jo tenia 16 anys, el tiet va comentar que ell se n’aniria amb vaixell a Espanya. Deia vaixell perquè no volia dir pastera, ja que tenia dos fills petis de 4 i 6 anys i dos de grans de 18 i 25 que ja sabien de què anava la història. El tiet es volia emportar el seu fill Mamadou, de 18 anys, Gebal, el de 6, i també em volia portar a mi, però sempre em comentava que era decisió meva. Un dia ho vaig decidir: em quedava a Senegal.

Ells van marxar, mesos després. Jo m’estava enamorant del meu cosí (sé que aquí a Espanya això no és normal, a Senegal no era gaire important). Ell i jo ens vam confessar mútuament, que els dos en estimàvem… Però, quan per fi ens havíem decidit a casar-nos, la tieta va presentar-me un senyor més gran que jo: era l’home que ella havia decidit per casar-se amb mi. Jo no volia casar-me amb aquell home a qui només coneixia de vista, i així li ho vaig dir a la tieta. Però ella va dir-me que esperaria un mes perquè ens poguéssim conèixer més. Jo vaig planejar, amb el meu cosí, de fugir de Senegal, i l’única manera era anar a Espanya. Un dia a la nit ens vam escapar. Entre que carregàvem i pujàvem, ja quasi era de dia. Sempre me’n recordaré del viatge: gent deshidratada, sense menjar, un noi que caigué a l’aigua… Jo ho vaig passar molt malament, molt. El meu cosí Alou estava molt marejat; jo pensava que l’anava a perdre, però no: un dels que anava a la pastera va veure terra i tots vam canviar la cara. En arribar, uns homes blancs amb armilles blaves i uns altres amb vermelles s’emportaven tots el marejats. Dies després, per fi, ens deixaren en pau. Ens vam treure uns papers i, com que no teníem diners, vam anar a una espècie de casa per a menors i per a alguns familiars: tots eren immigrants. Mesos després, jo i l’Alou ens en vam anar a viure junts, però jo seguia assistint a cursos per aprendre català, ja que érem a Catalunya. Després d’un temps, jo em vaig fer de traductora d’algunes llengües africanes al català.

A Catalunya vaig fer amigues. Un dia que l’Alou anava a fer torn de nit a la seva feina, unes amigues em van dir d’anar a fer una festa a casa d’una d’elles i hi vaig anar. Hi havia molta gent; a la una del matí, me’n vaig anar cap a casa. Quan vaig anar a obrir la porta, em vaig adonar que havia perdut les claus; així que, com que no tenia ni mòbil ni res, vaig anar a buscar un local on passar la nit. En vaig trobar un. La gent que hi havia en aquell local em mirava malament, però no vaig donar-hi importància i vaig demanar habitació. Els va costar, però al final me la van donar. Un cop a dalt, m’estava canviant quan algú, no sé qui, em va donar un cop sec al cap… Des d’aquell dia no he despertat i, quan això va passar, tenia 18 anys. Ara crec que 32… Sé que despertaré algun dia i sé que l’Alou està cada dia amb mi. Sóc l’única que té al món, és l’únic que em queda al món…

Marina Arcas Alonso