Narració

Categoria C (batxillerat)

2n premi

Autor: Marc Cañellas

El paio semblava confiat del que m’explicava. Sense embuts, m’ha assegurat, una i una altra vegada, que no me’n penediria, i que ben aviat tornaria a demanar-n’hi. Aleshores m’ha dit que era de la millor qualitat, i que s’hi jugava el coll que, un cop ho provés, estaria orgullós de la compra.

-No ets el primer noi que ve a demanar-me’n per primera vegada. És normal, ara estàs una mica espantat pel que pugui passar, però ja veuràs com t’agrada. A més, estigues tranquil, perquè és a la teva edat quan molts nois comencen a fer-ho.

-Està bé, d’acord. M’ho quedo. Quant és al final?

-De fet, són 15 euros. Però t’ho deixo per 10, està d’oferta.

Aleshores, un discret somriure se li ha escapat per sota el nas.

De tornada a casa, una estranya sensació em recorria el cos a cada cantonada que girava. Estava intranquil, com nerviós.

He passat per davant del portal de casa tres cops fins que no m’he decidit a entrar. En aquell moment he maleït diverses vegades la meva covardia. Sé que és normal que estigués nerviós, però, si ho he fet, és perquè volia. A més, m’havien dit molts cops que, quan ho proves, et sents com nou, com si el que sents no fos el que pertoca en realitat. Vaja, que és com una barreja entre una renovació interior i un benestar al qual no estem acostumats.

He pujat ràpidament les escales fins a arribar al pis de dalt, i m’he tancat a l’habitació. Seguidament m’he posat la mà dins la butxaca i ho he tret. El pols em tremolava. Inconscientment, he iniciat un intents diàleg interior.

-Tranquil·litza’t, Marc… Aviam, no pot ser tan complicat. Hi ha gent que ho fa amb total normalitat… És clar que els qui ho fan tampoc estan gaire bé de salut… Va, tampoc serà per tant! Ja saps de què es tracta. T’ho acostes a la boca i agafes aire cap endins. A més, t’han explicat un petit truc per si, al principi, no te’n surts: “si a més d’agafar aire per la boca també n’agafes pel nas, et serà més senzill, si més no al principi, quan encara no hi estiguis acostumat”.  “Sí, però i si començo a tossir i m’entra un mal de pulmó insuportable? A més, pensa que un cop comences ja no pots parar de fer-ho…” Bajanades! Va, ja fas tard! D’acord… conto fins a onze i ho faig.

He de reconèixer que, amb l’excusa que el número onze és el meu preferit, sovint, quan he de passar per un mal tràngol, escullo aquest mètode per davant del tradicional mètode de comptar fins a tres per fer més llarga l’espera. Sí, tonteries d’adolescents.

Dit i fet. Nerviós, tremolós, encongit pel pànic i mig pàl·lid, me l’he apropat a la boca i he inspirat ben fort cap endins. Instants més tard, no podia descriure el que sentia. Era… com dir-ho?: meravellós. Em sentia lliure, inspirat, capaç de tot.

Ràpidament he sortit de l’habitació:

-Mareeeeeeeeeeeee!?

-Sí, fill? -m’ha contestat una veu llunyana.

-Ja m’he pres el Ventolín!