Narració

Categoria A (1r i 2n) 

1r premi

Pseudònim: Axis

Autor: Antoni García Baeza

Acabava d’entrar en una cova, estava a 25º C sota zero, feia una venteguera horrible, havia perdut la Sara i el gos, i lluitava contra les meves pròpies forces per sobreviure, no sabia què fer… No em quedava res, només una galeta de gossos per en Xusqui, el mòbil sense cobertura i la fotografia que ens vam fer la Sara i jo abans de sortir a fer l’excursió; i em vaig recordar d’aquell moment. 

      Cada vegada estava pitjor i no em podia adormir, perquè, si no, moriria; però ja no podia més, era la meva hora, havia de dir adéu a la vida real…

      De sobte, em vaig despertar i vaig veure la Sara. Tot era ple de maletes i roba. De cop i volta, em vaig adonar que era a casa, preparat tot per al viatge que ens havia tocat a l’Himàlaia per fer una excursió. Estava somiant el viatge, segur que la causa va ser mirar la fotografia del viatge abans de morir, dormir, estar en coma o el que fos que m’havia passat.

      Ho estava somiant tot pas a pas.

      Després de preparar-ho tot, els dos ens en vam anar a dormir, però estava tan nerviós que vaig estar despert quasi tota la nit. Es va fer de dia i ens vam despertar molt d’hora per no arribar tard a l’aeroport. Tenia molta son, però em vaig prendre un cafè ben carregat i em vaig desvetllar.

     Vam agafar un taxi fins a l’aeroport, vam buscar l’avió i vam sortir ràpidament. Van ser 15 hores interminables fins allà, però va ser divertit. En aquell lloc feia un fred horrible i tot era nevat, però molt bonic. Ens vam allotjar en un hotel molt famós anomenat Hotel Nuerti, els tres primers dies van ser meravellosos: el balneari, els carrers de la ciutat, la gent, etc. A la ciutat hi havia un venedor de gossos, i vaig veure un hasqui preciós, i el vaig comprar. Li vaig posar el nom de Xusqui, un nom molt divertit, i els dos ens vam fer molt amics.

      Va arribar el dia de l’excursió, els sherpes van venir fins a l’hotel i vam anar tots fins al punt de sortida; però abans de sortir, la Sara i jo ens vam fer una fotografia de record. Em van deixar emportar-me al Xusqui, així que li vaig dur menjar. L’excursió tenia tres parts diferents, una cada dia; primer fèiem un trajecte fins a un famós refugi, el segon passar el dia al refugi i el tercer la tornada.

     El primer dia  va ser molt divertit i no gaire mogut, ja que en fèiem una part amb cotxe i l’altra caminant, encara que caminar tanta estona era molt cansat, però els sherpes, tot i el pes que portaven i el fred que feia, no es cansaven.

      Vam arribar al refugi, era una mica ruïnós, però estava molt bé. Aquell dia ho vam passar molt bé els dos, i el Xusqui, jugant, menjant i parlant.

Quan ens vam despertar, l’entrada estava completament inaccessible, però, gràcies a les mesures de seguretat, vam sortir en un tres i no res. Però el pitjor no era dins, era fora. El cotxe havia desaparegut i feia massa vent i fred per continuar. Vam decidir entrar al refugi fins que tot es calmés, però era massa tard. De sobte, de la muntanya, va començar a caure un munt de neu. Era massa perillós, i la Sara i jo ens vam posar a cobert. Quan va passar tot, faltaven 4 sherpes dels 6 que teníem. Vam buscar i buscar i, al final, vam trobar 3 sherpes, però eren morts. No sabíem què fer, no teníem res per comunicar-nos, ni refugi, l’única solució era caminar fins a trobar la manera de sortir d’aquell infern.

      Cada vegada el temps era pitjor i les provisions més escasses. La Sara estava cansada i els sherpes van decidir llançar les motxilles, però el Xusqui estava bé. Vam arribar a un lloc molt perillós, el camí estava glaçat i sota hi havia un barranc, però va passar una desgràcia: un sherpa va relliscar i estava a punt de caure, l’altre el va anar a ajudar, però els va caure una pedra a sobre i els dos van caure. Teníem por, no ens quedava menjar; només una mica de menjar de gos. La Sara ja no podia més, feia massa vent i fred per ella. Es quedaria dins una cova fins que jo trobés ajuda. El Xusqui va venir amb mi. Jo ja estava com la Sara, i no podia més, però vaig fer un últim esforç per trobar algun refugi. Quan ja no em podia passar res més, arriba un ós. Em va intentar atacar, però el Xusqui va parar el seu atac. Vaig ser una mala persona i vaig deixar el pobre gos morir davant d’aquell ferotge animal, mentre jo fugia per sobreviure.

      Havia de continuar, però no podia, em congelava i no tenia res per menjar ni per curar-me les ferides, però hi va haver una última esperança: vaig veure una cova i hi vaig entrar per veure si podia trucar a algú. Però el mòbil no tenia cobertura i estava mig trencat, em moria… Aleshores vaig sentir una veu que deia: “Sisplau, fill meu, desperta, sisplau…”

      De sobte, vaig veure la meva família davant meu, no sabia on era, estava espantat, però, quan vaig recobrar el coneixement, em vaig adonar que era a l’hospital i havia despertat del somni. La meva mare em va explicar el que havia passat. Per sort, no havia mort. Però la Sara no hi era, la vaig cridar, però em van dir que no ho intentés, ella havia mort congelada. Em vaig quedar petrificat, vaig sentir un fort dolor al cor, ella era tot per a mi. Després, no sé què va passar, només sé que vaig entrar en un somni etern del que no vaig despertar mai més…