Narració

Categoria B (3r i 4t) 

2n premi

Autora: Laura Bosch Pérez

No volia tornar-la a sentir. No. Ho demanava dia i nit. Un altre cop no… 

      La vida són moments. Moments que t’omplen el cor i aviven l’ànima. Moments per recordar, per riure, potser per plorar. Els meus records eren, ara per ara, una senzilla raó per viure un altre dia. Aquell temps no tornarà mai, m’ho vaig prometre a mi mateixa. M’ho dic cada dia. Però la por torna, sobretot a les nits. Quan estic sola i tot és fosc. Quan tot em recorda aquells moments.

      La meva història no és fàcil, ni bonica. Tot el contrari, es trista i cruel. 

      Aquesta nit tornarà, ho sé. Encara em fan mal els cops de l’altre dia. Però el que més mal fa és el cor. Sóc una il·lusa, encara l’estimo. La meva vida, encara, és ell.

      El llit és dur i qualsevol moviment fa que el dolor suri de nou.

      La finestra és oberta, potser puc escapar… No, estic massa lluny del terra.

      Déu meu. Ja sento els cops a la porta. Un altre cop.

      Ell crida darrere la porta, amb una veu que encara em sembla dolça. Que encara em fa recordar els escassos moments feliços al seu costat.

Els cops són més forts cada vegada, com el crits; més plens de fúria.

I ara torno a recordar-me de la meva amiga. El seu record m’omple sencera, m’envaeix tota. I ara la sento més que mai.

      El so de la porta caient a terra és estrident.

      Potser no em troba aquí, sota el llit. Crida el meu nom com un boig.

      Ni jo mateixa sento la meva respiració, intento que no se’m senti. Si em sent, estic perduda. Només les llàgrimes fan un so buit i mut mentre cauen acaronant el meu rostre ple de por. 

      Vaig sentir prop meu un soroll, com si alguna cosa hagués caigut a terra. Ho vaig mirar, era un ganivet de cuina. Va caure-li de la mà i, quan es va ajupir a agafar-lo, les nostres mirades es van creuar. M’agafa pels cabells i, encara que sent els meus crits de dolor, no para d’arrossegar-me per terra. Quan per fi em deixa anar, es posa davant meu, amb el ganivet a la mà. La seva mirada mai m’havia fet tant de mal.

      Les ferides del cos encara poden guarir, però aquelles ferides fetes al cor, encara que cicatritzin, mai desapareixen, mai. Les ferides del cor són constants, per tota la vida. En cada batec del cor es fan presents, en cada respiració. Aquell que les fa no sap el mal que causa, no ho deu saber.

Intento aixecar-me, però m’és impossible, ell no em deixa.

      Cada cop alça més el ganivet amb una postura amenaçadora.

      -No -li prego-, no em facis això. Jo t’estimo, si us plau, t’estimo. 

      Aquelles paraules el van fer reaccionar. Van ser l’espurna que va fer explotar tota la fúria que duia dins.

      Sabia que, d’alguna manera, aquelles paraules l’afectaven, però no sabia com. Per això, em vaig arriscar. No me’n penedeixo, no. Les meves paraules van ser sinceres. 

      I ara l’inevitable. Però encara dono gràcies a Déu que el ganivet no me l’ha enfonsat al pit. Em fa mal; la sang brolla de la ferida i converteix el terra. No puc moure el braç dret, perquè el ganivet encara és clavat a la meva espatlla.

      I els ulls se’m tanquen lentament al compàs de la música del dolor i la sang. Camina cap a la porta, sento les seves petjades.

      L’última vegada…

      I amb un impuls, amb una força inusual en mi, agafo el ganivet i l’extrec del meu interior.  

      En veure com se n’anava, m’entraren unes ganes terribles de plorar. Plorar per ell, per mi, per tot. Però no ho vaig fer.

      Vaig córrer fins a ell i, en el moment que es va girar, vaig clavar-li el ganivet de la mateixa manera que ell ho havia fet amb mi.

      Ell no va morir. Jo, tampoc.

      Des d’aquell dia, la meva amiga, que havia estat present durant tant de temps va marxar.

      Ja no tenia por… 

      La vida són moments, il·lusions, ganes de viure. La vida no és por, no. Des d’aquell dia la vida és vida.