Narració

Categoria B (3r i 4t) 

1r premi

Pseudònim: Save Acebes

Autor: Roger Babià

Vaig obrir els ulls, a poc a poc, en una habitació que tenia les parets molt blanques. Vaig posar la mirada sobre les coses i, reconèixer-les, no va ser senzill. Vaig adonar-me que el terra estava encoixinat, igual que el sostre i les parets. A l’habitació només hi havia una taula de plàstic blanc i una cadira de trets similars. En aquell moment vaig adonar-me que no era a casa.

      Vaig intentar aixecar-me quan, de terra estant, vaig observar que duia una camisa de força, lligada ben fort al voltant del meu cos. Vaig intentar forcejar, però va ser inútil. Continuava estirat a terra amb la peça de roba posada i notava que els ulls em pesaven. Era un manicomi? Tot ho indicava. Però, per què? Que potser estava boig? Era un malalt mental? Que recordés, no… o, com a mínim, això creia. No podia ser que fos en un psiquiàtric.

      La primera reacció va ser aixecar-me i córrer cap a la paret. La segona acció ja no la vaig poder fer perquè, tot i el meu intent, no vaig aconseguir aixecar-me. Com que no tenia mans, no tenia cap suport que m’ajudés a mantenir-me dempeus i les meves escasses forces no hi ajudaven. Així que el que vaig fer va ser anar fins a la paret tot rodolant com un nen que juga a fer la croqueta. El pols m’anava a mil per hora. No aconseguia entendre encara què hi feia jo allà! Vaig arribar a la paret, paret de coixins blancs, i, un cop allà, vaig fer-la servir de suport per aixecar-me. Vaig caminar lentament cap a la taula i la cadira, i vaig fixar-me que damunt la taula hi havia una llibreta i un bolígraf de color blau. Darrere la taula hi havia una segona cadira blanca. Vaig seure a la cadira més propera a la llibreta i, en veure-la oberta, vaig sentir la necessitat d’escriure-hi alguna cosa. La necessitat es va convertir en desig en recordar que duia les mans lligades a l’esquena. L’únic que podia fer era esperar. No sabia ben bé què o qui, però esperava assegut a aquella cadira tan incòmoda.

      Van passar dues hores abans que la porta no s’obrís i comencés a entendre-ho tot. És possible que fossin més de dues hores o, potser, només 30 minuts; tant se val, a mi se’m va fer etern. Tal com deia, la porta es va obrir. Però no va entrar el psiquiatre, com esperava, ni la infermera que temia que entrés, sinó un ésser estrany, de color blau i amb una espècie de cua que li sortia del clatell. No m’ho creia ni jo, i la primera reacció que vaig tenir va ser fregar-me els ulls. De dins l’estómac va treure una mena de tentacle llarg que va agafar la llibreta i el bolígraf de sobre la taula i va començar a escriure alguna cosa que no em va deixar veure. La veritat era que el seu rostre s’assemblava força al d’un humà, però era clar que allò no ho era pas, un humà. El primer que em va preguntar va ser el meu nom, l’edat i si sabia què hi feia jo allà. La cosa va anar bé fins que, al final, em va preguntar: “Com em veus?” Li vaig respondre tot el que veia sense estar segur de mi mateix. M’havien segrestat els marcians? Potser aliens? O eren una altra classe d’extraterrestres? No vaig gosar fer preguntes a aquell ésser blau. Llavors, per una espècie de “walkie talkie” va dir: “Porteu un 4-26”. Em vaig espantar. De sobte, la porta es va tornar a obrir i van entrar dues coses blaves més, amb un aparell a les mans. Aquella màquina duia una espècie de fibló que va travessar-me el braç esquerre.

      L’últim que vaig sentir abans que se’m tanquessin els ulls va ser:

      -El calmant farà el seu efecte d’aquí a poc. És un cas inútil. Continua veient monstres blaus. S’ha de posar en quarantena. Au!, anem, us convido a un cafè.