La tretzena jornada de lliga acomiadava el 2010 i els nostres jugadors ho feien com a visitants enfront del B.C. Tecla Sala “A”, un rival directe en la lluita per fugir de la zona baixa de la taula. El partit va ser intens, amb alternances en el marcador, parcials, remuntades, emoció i un frec a frec que no va decantar la balança fins a l´últim minut.

Els locals van iniciar el partit amb un parcial 7-0 aprofitant que els nostres jugadors havien comparegut a pista físicament però no mentalment. El que els castellans anomenen “de cuerpo presente pero de mente ausente”. Els jugadors que entraven des de la banqueta van donar un nou aire a l’equip, defensa, rebot, contraatac, i en 5’ van aconseguir donar la volta al marcador anotant 14 punts sense encaixar cap ni un. 7-14 era el resultat al final del quart.

Si els últims minuts del primer quart tenien continuïtat en el segon, l’equip podia fer un estrip als locals del que difícilment es podria recuperar. Els locals, mig atordits, intentaven com podien que l’escletxa oberta no s’anés fent més gran. Sense saber si per mèrit local o demèrit visitant, el B.C. Tecla Sala “A” va aconseguir un parcial 10-0 en 4’ que reduïa la diferència a tan sols 2 punts. L’escletxa es feia petita i els locals s’ho creien (24-28).

A la represa els maristes s’encallaven davant la zona plantejada pels locals i sobrevivien gràcies a alguna pilota interior ben finalitzada pel Sergi. El Tecla Sala guanyava així el parcial del tercer quart i capgirava l’encontre possant-se davant en el marcador i deixant el partit obert a falta de deu minuts per al final (40-37).

Els locals no van abandonar la zona en l’últim quart però els Maristes van reaccionar. L’atac contra la zona era fluid i coherent i el més important, es donava ritme a la sortida de pilota per tal de buscar opcions en el contraatac. El ritme que va imposar l’equip va obligar al “Tecla” a cometre faltes per tal d’intentar aturar el joc dels visitants, els quals van gaudir de bonus des del minut 5’ del quart. Els Maristes van anar a la línia de tirs lliures anotant un 10/12 que va acabar essent determinant per endur-se el partit.

Acomiadem l’any amb una victòria i amb la sensació de voler-ne més.

El júnior cau a casa contra el Terrassa en partit de la dotzena jornada. Els locals van creure durant els primers 20 minuts però a la segona part l’equip va deixar de jugar en equip i es va anar dissolent fins a convertir-se en una trista caricatura del que és.

El partit iniciava amb un parcial 0-6 a favor del Terrassa. Els visitants van assolir un màxim avantatge de 10 punts al minut 4 després d’anotar dos triples consecutius (2-12). A partir d’aquí, l’equip de casa començà a sumar en atac i va arribar a possar-se 1 punt per davant a falta de pocs segons per finalitzar el quart (26-25). Però tot just abans que la botzina indiqués la fi del primer període, els visitants van anotar un triple increible deixant el marcador 26-28.

Després d’un primer període on els atacs dels dos equips van passar per damunt de les defenses, les defenses van començar a impossar-se als atacs. Els visitants van gaudir de bonus des del m5 del segon quart, mentre que als locals només se’ls hi va xiular una falta a favor al llarg de tot el període. Això va fer que el Terrassa anotés amb més facilitat que els locals, els quals van tenir moltes dificultats per poder respondre les cistelles visitants. Tot i els problemes que tenien per anotar, els maristes van continuar vius gràcies a dos triples, una cistella de dos punts i un 2/2 des de la línia de tir lliure que deixaven l’electrònic reflexant un 36-45.

A l’inici del tercer quart un triple de Tínez reduïa diferències i els visitants es mostraven atordits. Els locals no van saber aprofitar aquest moment i van començar a practicar un joc excessivament individualista i egocèntric que no portava enlloc. El Terrassa es va refer, amb un joc conservador i una zona que va mantenir fins a la fi del partit. Així els visitants van continuar dominant el partit i el marcador (47-60).

Diferència insalvable deurien pensar els locals que ja feia temps havien baixat els braços permetent al Terrassa endur-se una victòria sense suar gaire.

L’oncena jornada portava als nostres jugadors a visitar el camp del Dots Sant Quirze BC en un partit que a priori, si l’equip jugava intens i amb continuitat, era més que possible que s’emportés la victória. No va ser així. La compareixença de l’entrenador amb la meitat del primer quart ja transcorregut (demano disculpes una vegada més) segurament va influir en el mal inici visitant. A l’equip li va costar molt reaccionar i no va ser fins a l’últim quart que va anar a pel partit.

L’extrany inici de partit va fer que l’equip adoptés una actitud massa conservadora. Excusar-se en una pista que rellisca no és vàlid! Rellisca per tothom igual!! Parcial 18-10 per tancar el primer quart. Tocava possar-se les piles.

En el segon quart va predominar l’intercanviar cistelles. Més ritme en atac i un 13/16 desde la línia de tirs lliures que mantenia als Maristes dins del partit. Tot i això la defensa era tova i arribava tard a les accions facilitant que els locals anotéssin sense gaires dificultats. A la mita part 39-32.

A la represa s’esperava que aparegués un gran Valldemia que jugués a guanyar i que no deixes la feina pel final, peró no va haver reacció, amb la “casta” de Viñals i Domi no hi havia suficient. Als 6 minuts de tercer quart Degis anotava un triple per trencar un parcial escandalós (14-0) i tornar a l’intercanvi de cistelles. Per si això no fos suficient, Borja primer i Dani després van caure lesionats i no van poder participar activament els últims minuts (61-44).

Quan pitjor estaven les coses (17 abaix a falta de 10 minuts) l’equip apareix. Domi i Quim esperonen els seus, amb 14 punts en 4 minuts, rebaixant la diferència a 9 punts (65-56). La defensa apretava i arriscava i en atac, no s’especulava, s’anava directe a cistella. El marcador s’ajustava i donava emoció a un partit que havia estat mort fins aleshores. Els locals van resistir a base de tirs lliures i de 2 triples anotats en moments clau. Al final del partit 76-72 en el marcador i la sensació que els Maristes haguessin passat per sobre si haguessin jugat d’aquesta manera tot el partit.

Va guanyar l’equip que durant més estona va voler guanyar i va creure en la victòria. No va guanyar el millor, ho va fer el que va tenir més convicció.

En la desena jornada de lliga el júnior A cau, per sobre de tot, degut al seu mal inici de partit. Un partit en línies generals correcte, amb intensitat i moments per als dos quips. Davant, un rival molt intens que sap aprofitar les errades locals per aconseguir i mantenir les diferències. Tot i els intents d’apropar-se en el marcador i d’inquietar al Sant Pep, la letargia inicial i els propis errors no deixen opció a la remuntada.

Tot i la cistella inicial dels locals, l’equip va sortir gris en atac i tou, molt tou en defensa. No s’atacava gens bé, però el que es pitjor, la defensa no tenia la intensitat necessària per mantenir viu a l’equip. En 7 minuts l’equip ja havía encaixat 22 punts i el parcial era de 6-22. Un resultat que parla clarament de la fragilitat amb la que van sortir els locals a pista. Després d’un temps mort obligat, els maristes van apretar les dents i van intentar reaccionar amb una defensa més concentrada que permetés córrer. Gràcies a aixó, en 3 minuts només es van encaixar dos punts, es va poder córrer i provocar faltes personals que van portar als nostres a la línia de tir lliure (amb un baix percentatge peró, 4/9) i un parcial de 8-2 que intentava arreglar la desfeta inicial (14-24).

En el segon quart els triples visitants (3 del número 14), facilitats per una certa relaxació en la defensa dels blocs i alhora de puntejar els llançaments, augmentaven les diferències fins a 17 punts. Tot i això els maristes van aconseguir aproparse a 11 punts a falta de 2 minuts per a la mitja part. Una falta antiesportiva molt dubtosa i una tècnica per donar una puntada de peu a la pilota, van fer impossible trencar la barrera dels 10 i el Sant Pep va aprofitar per anotar 4 punts que el deixaven amb un avantatge de 15 al descans.

Al tercer quart, l’equip només va encaixar 12 punts (9 dels quals en 3m), però no va saber convertir en cistelles els seus atacs. Així que tot i la bona defensa, el parcial es va quedar en un 11-12 que continuava deixant als visitants amb una diferència còmode (40-56).

A falta de 10 minuts per al final, els maristes no van perdre la cara al partit i van continuar treballant i lluitant fins al final. La intensitat defensiva va apropar als nostres en diverses ocasions a 13 punts, però com ja va passar en el segon quart, no es va poder trencar la barrera dels 10 i es va acabar caient per 57-77.

Que hauria passat si l’equip no hagués sortit adormit? S’hauria encaixat el parcial inicial (-16 en 7 minuts)? S’hauria perdut de 20 punts de diferència?

Aquest equip necessita el millor de tots i cadascú dels seus integrants des del primer fins a l’últim minut. Així com necessita el suport de tots i cadascú dels que els veniu a veure. No val escalfar banqueta, però tampoc val escalfar cadira! L’equip està intentant engrescar al públic, l’ajudareu a engrescar-vos? No ho dubteu  Veniu a animar-los !

A la novena jornada, el júnior A masculí, es desplaçava a Sant Pere de Ribes per enfrontar-se a un dels equips de la zona alta. Calia donar continuïtat a la bona imatge oferida la jornada anterior davant del líder, tot i la derrota. Però calia sobretot, que l’orgull que es va mostrar durant aquell últim quart enfront el Manresa, fos present durant tot el partit a Sant Pere. Sense desconnexions, amb constància. La constància, coratge i orgull que han de convertir-se en el signe d’identitat d’aquest equip.

L’inici del partit no va ser gens esperançador. L’equip va sortir adormit, sense ànima. Una defensa totalment descentrada i un atac col·lapsat per la defensa rival i per la falta de moviment i joc col·lectiu va provocar el pitjor inici de la temporada (m5. 15-2). En busca d’una reacció, i obligats per la imatge i el parcial que s’estava produïnt (m4. 11-2), els visitants van demanar un temps mort per reactivar als seus. La reacció però, no es va produïr fins que van arribar els canvis i sota un parcial que ja espantava (15-2). L’equip va començar a treballar en defensa, en el rebot (gràcies a la bona tasca d’en Sayols) i va aprofitar la velocitat que Domi i Degis aportaven a l’atac (el primer, 8 punts i 3 faltes rebudes en 5 minuts). Al final del primer quart, l’equip s’havia refet i havia respós al parcial inicial amb un contundent 8-19, reduïnt així la diferència a 2 punts (23-21). I el més important, es començava a jugar amb orgull i coratge. Hi hauria constància?

Un segon quart jugat de tu a tu, constant, sense complexes, i amb un Degis que anotava amb facilitat (14 punts al descans), va deixar el partit igualat al descans (43-43).

La segona part s’iniciava amb la mateixa tensió i passió que el segon quart. L’equip continuava entregant-se i lluitant, mostrant un joc i un coratge que no havia mostrat fins aleshores en cap partit, en cap moment. Alternances en el marcador i un Degis espectacular que es posava l’equip a l’esquena. A falta de 2 minuts per finalitzar el període, el marcador reflexava 58-62 i obligava als locals a demanar un temps mort per frenar el joc dels maristes. Amb la quarta falta personal de Degis que l’obligava a marxar a la banqueta, els locals empataven i donaven la volta al marcador (66-62). Una cistella de Dani en l’últim segon del tercer quart, trencava el parcial local i deixava el partit en un puny a falta de 10 minuts per a la fí (66-64).

El Basquet Ribes va dominar l’últim quart, però no va poder distanciar-se en el marcador fins al minut 6, gràcies al seu millor jugador (25 punts), que va aconseguir 7 punts consecutius en un minut per distanciar al seu equip a 8. A falta de 2 minuts pel final, la diferència era de +10 (85-75). Els maristes però, no van tirar el partit, van continuar creient i lluitant. Aquesta fé els va portar a ficar-se de nou en el partit. Tres triples i una defensa agressiva van permetre recuperar pilotes i acostar-se a tan sols 2 punt amb un parcial d’1-9 (86-84) a falta de menys d’un minut per a finalitzar el partit. Amb aquest resultat, Valldemia va tenir el partit a les mans, però un 1/4 en llançaments lliures continuava deixant l’equip a sota en el marcador (86-85) i amb l’obligació de forçar falta. Als locals també els hi va tremolar el canell (2/6 en tirs lliures), i no van poder sentenciar en un final d’infart. A falta de 6 segons, els maristes van tenir l’última possessió i l’opció de forçar la prorroga (88-85). Fons en camp defensiu, moviment i passada llarga, pilota que es palmejada un parell de cops per diversos jugadors, la recull Borja i en l’intent d’aconseguir el tir final realitza unes pases que, passés el que passés amb el tir, no faría moure el marcador final.

Per primera vegada es va veure un equip que va creure en ell fins el final, un equip que va lluitar fins l’últim segon, fins l’últia pilota. Un equip amb ànima i identitat, un equip que va viure el partit intensament, com mai! Un equip que va fer que tots aquells que el segueixen el visquessin orgullosos i de forma apassionada.

La imatge dels pares aplaudint d’enpeus al final del partit ho diu tot. Nois, AIXÒ ÉS BÀSQUET! Feia temps que ho buscavem i ara ho hem trobat!

Després de dues derrotes consecutives els col·legials visitaven el camp de la Unió, on el sabor a derbi i la rivalitat pressupossava un partit intens, ajustat i vibrant que fes reaccionar als nostres. Però tot això es va quedar en un supòsit, no va haver reacció. L’equip va ser víctima d’ell mateix i va patir els mals de sempre: falta d’ambició, convicció, intensitat, concentració i constància. Així, és difícil competir els partits.

Decevedor inici. L’electrònic mostrava un 32-14 al minut 2 del segon quart., 18 abaix. Tot i la mala imatge que s’estava oferint, l’equip va ser capaç d’apropar-se a 7 amb un parcial 0-11 en 3 minuts (32-25), gràcies a una defensa més intensa. No va ser suficient. Els locals van aguantar l’escomesa i es va arribar a la mitja part amb un 43-33 en el marcador.

A la represa, els colegials es van mostrar impotents per tal de capgirar l’encontre i el que era més important, la imatge i les sensacions. Sense més història, l’avantatge es va anar ampliant en l’últim període a base de cistelles fàcils i triples dels locals.