La mona de Pasqua és un dolç esponjós que sol menjar-se acompanyat de xocolata, ou dur i llonganissa seca. És una tradició que simbolitza que la Quaresma i les seves abstinències s’han acabat.
Origen:
El nom prové de munus, que significa regal en grec. Altres estudiosos afirmen que el seu origen pot provenir del terme àrab munna que significa “provisió de la boca”, regal que els moriscs feien als seus senyors. Tanmateix, al diccionari “Gazophylacivum Catalano-Latinum”, de Joan Lacavallería, publicat a Barcelona l’any 1696, mona té una definició purament zoològica, però el Diccionari de la llengua castellana, de la Reial Acadèmia, ofereix en la seva edició de l’any 1783 la següent definició: “Catalunya, València i Múrcia. La coca o rosca que es cou al forn amb ous posats en ella amb closca per Pasqua de Flors, que en altres parts de la Península Ibèrica anomenen hornazo. ”  Segons el Costumari Català de Joan Amades, la mona ja es citada amb aquest nom en el segle XV.

Elaboració i varietats:

Actualment, les mones presenten una gran diversitat, encara que abans generalment eren rodones. Inicialment, la mona era una massa de coca elaborada amb sucre, i d’altres llaminadures, amb ous durs a sobre, tal com es veu al dibuix de la dreta del segle XIX, però amb el temps els ous es van tornar de xocolata i a la fi van esdevenir la base de la mona. Tradicionalment s’elaborava amb tants ous com anys tenia l’infant, encara que la mona mai no superava els dotze ous, car només es regalava fins que els nens feien la primera comunió (antany s’efectuava els 12 anys).

La mona tradicional, a Catalunya i la Franja de Ponent, té generalment forma de tortell. Hi ha varietats més senzilles fetes de pa de pessic, gemma, xocolata, etc., en forma de tortell només amb ous, aguantat per unes tires de pasta -per tant en aquest cas es cou tot junt al forn- i, si convé, pintades (Montsià, Baix Ebre, comarques de Castelló, Franja de Ponent etc.). La presència de l’ou de Pasqua, és present a tot Europa, des d’Anglaterra fins a Ucraïna, com a símbol de la resurrecció primaveral.

Tradició:
Al Principat de Catalunya és tradició que el padrí o l’avi regalin la mona al seu fillol i néts el Diumenge de Pasqua o Pasqua Florida, en principi després de missa, tot i que actualment no sempre es va a la missa. El Dilluns de Pasqua era tradició que es reunissin dues o tres famílies o un grup d’amics i que anessin a menjar a algun indret la mona plegats, en un àpat en el qual no hi mancava el conill a la brasa, la paella i, sobretot, el vi.

Gairebé a tot el Principat i al País Valencià és tradicional que el padrí o l’avi obsequiïn el fillol amb la mona, en la qual sempre hi ha l’ou. Al segle XVIII ja era l’obsequi clàssic del padrí als seus fillols, i el nombre d’ous que tenia la mona corresponia amb l’edat del nen fins que arribava a 12 anys. En aquest moment, potser com a punt final d’aquests obsequis, el nombre d’ous era de tretze.[4] El pastís que els acompanyava era una confecció senzilla de rebosteria, coneguda com coca de Pasqua, i podia agafar diverses formes d’animals o d’objectes, com passava a l’Estat francès amb els “pains d’épice”.

La tradició de la mona de Pasqua s’aparella amb la dels flequers-pastissers, els quals fan autèntiques filigranes arquitectòniques amb la xocolata, i és des de mitjan del segle XIX que les mones perden llur senzillesa inicial i la seva presentació es fa més complicada, ja que s’ha d’enriquir amb ornaments de sucre caramel·litzat, ametlles ensucrades, confitures, crocant, anissos platejats i, naturalment, els ous de Pasqua pintats; tot això coronat per figures de porcellana, fusta, cartó o tela.