“– Per què he de ser tan lleig, mare? – vaig xiuxiuejar.
– No, amor meu, tu no ets lleig…
– Sí que ho sóc.
Em va fer petons per tota la cara. En aquests ulls mal posats que tinc. En aquestes galtes que sembla qeu me les hagin enfonsat d’un cop de puny. En aquesta boca de tortuga.
Em va dir paraules tendres que jo sé que eren per ajudar-me, però les paraules no em poden canviar aquesta cara.”
Buff!, quin fragment més dur i emotiu! Ha de ser molt fort saber com és la teva cara, saber que no tens culpa de tenir-la, saber que sempre et mirarà tothom i fer “veure” que no ho saps o que no t’importa, perquè, en el fons, ho saps.
La família i amics de l’August el tracten de manera normal, però, com ell mateix diu en l’última línia d’aquest capítol: “les paraules no em poden canviar aquesta cara”.
