Em sembla molt fort la situació que ha de suportar l’August cada dia de la seva vida.
Per exemple, el primer dia de classe, durant les presentacions, diu que la professora encara no l’ha vist.
“Encara no s’havia fixat en mi.
-Ara el que vull és que pareu de parlar i… -M’acabava de veure-. I que deixeu les motxilles a terra i feu silenci“. [Wonder, pàg. 58]
Quina pausa més dramàtica, no? Això li deu passar sempre quan algú el veu per primera vegada. I, segurament, encara que vulguem ser com la Summer, també ens passaria a nosaltres.
Us ha passat mai una cosa similar?Estàveu en la situació de la professora o de l’August, és a dir, sense adonar-vos-en heu fet un silenci quan heu vist algú estrany, diferent; o bé, algú ha deixat de parlar un moment quan us ha vist? Què en penseu?
Instants després, la mestra fa seure un noi al costat de l’August: “li va assenyalar la taula del meu costat. Tot i que no el vaig mirar directament, per la manera com va arrossegar la motxilla per terra mentre es canviava de lloc, com si es bellugués a càmera lenta, vaig notar que no li feia cap gràcia. A més després va deixar caure la motxilla damunt la taula, de manera que fes com de paret entre ell i jo.” [Wonder, pàg. 59]
