Com que no en tinc prou amb les activitats que faig habitualment m’he decidit a provar coses noves. Així que m’he apuntat a un curs d’iniciació de vela. Sempre havia tingut curiositat per saber com es podia guanyar el vent.

El curs ha consistit en cinc sessions de dues hores cadascuna. Les tres primeres sessions les he fet amb un “raquero”, un vaixell de dues veles amb capacitat per a quatre persones. Com que això de navegar m’ha semblat fàcil, a la quarta sessió m’he passat al curs de perfeccionament. (Per avançar ràpid no hi ha com ser bo en una disciplina. Sempre he pensat que tothom pot destacar en alguna activitat perquè hi té una facilitat especial, però que el 99,9% de la gent mai arriba a descobrir-la, i si ho fa, és massa tard com per destacar. En el meu cas, aquesta activitat potser era la navegació en vela, i si hagués començat de petit, qui sap si hauria estat a Pequin per disputar una regata.)

El curs de perfeccionament es fa amb vaixells de tipus Splash d’una sola plaça. Per tant tot s’ho ha de fer un mateix. Així que a les últimes sessions tenia la possibilitat de demostrar la meva teoria sobre el do personal de cadascú i que jo potser acabava de descobrir.

La primera sessió de perfeccionament ha anat força bé. Al final, però, s’ha girat una mica de vent, el vaixell costava de dominar i m’ha costat a un parell de capbussades. Aquest final no me l’esperava després de més d’una hora de navegació sense problemes i sense cap caiguda. De tota manera no cal preocupar-se, ja que era la meva primera sessió i, pel que m’havia explicat tothom, el primer dia ningú se salva de mullar-se. A més, s’ha de practicar també la caiguda, no?

El segon dia de perfeccionament prometia, feia un vent considerable i hi havia força mala mar. Només sortir he tingut un munt de problemes. En el moment de posar el vaixell a l’aigua ha caigut el timó i la feina ha estat meva per tornar-lo a muntar. El vaixell anava cap on volia i fins i tot s’ha tombat . Finalment un nen molt eixerit m’ha ajudat. (Moltes gràcies!)

Només començar a navegar he notat que avui el tema es complicava. Arriba el moment de fer el primer viratge i no veig clar com moure el timó sense anar de cap a l’aigua. En relació als altres dies el vaixell es mou depressa i el timó s’ha tornat sensible. Al final entre caure a l’aigua o anar a les roques, moure el timó s’imposa. En aquest cas, no cal ser gaire espavilat per escollir l’opció correcta! Amb el primer cop de timó, com era d’esperar, ha arribat la primera capbussada. (Sí que he durat poc avui sense mullar-me!) Les capbussades s’han succeït. Veig clar que encara no puc demostrar la meva teoria. Hauré de seguir amb la cerca del meu do personal. Jo que pensava que ja l’havia trobat!

A mitja sessió m’hagués alegrat tornar a port. Però en part perquè sóc persistent (aquest do sí que el tinc), i en part perquè no he tingut cap altre remei, he aguantat fins al final. A partir de la segona meitat, tot i les caigudes, les coses han canviat positivament. He aconseguit navegar bé en rumb de cenyida i fins hi tot canviar el rumb sense caure. La sensació d’anar amb el vaixell escorat a “tope” i a tota velocitat és bestial. M’ho he passat genial. He notat una sensació nova i emocionant que m’ha fet pensar que dominar el tema havia de ser divertidíssim. Per tant, en lloc de deprimir-me, m’han vingut unes ganes immenses de tornar-hi. Em plantejo fer un altre curs de perfeccionament en el qual espero que hi hagi vent.

En resum el curs de vela ha estat emocionant i divertit . A més, tots els dies m’ha acompanyat la Marta, una monitora estupenda amb la qual he aprés un munt de coses. Ha estat un plaer conèixer-la. Gràcies Marta per la paciència i els bons consells!

Avui, més que una escapada, podríem catalogar la sortida com una “Ensigalada”. Se’ns ha acudit fer la nostra primera cursa d’orientació, aprofitant que es feia a Terrassa.

Al començament tot ha estat força emocionant: m’he estudiat un munt de símbols que veia per primera vegada, he intentat descobrir com funcionava tot plegat, ens han posat en fila i ens han donat un mapa al revés dient-nos que no el podíem mirar fins que no ens ho diguéssin, com quan fèiem els exàmens a la facultat, que guai!

Ha començat la cursa i, al cap d’uns segons, ja no veia a ningú, tothom ha desaparegut corrent cap a totes bandes. Glups, sembla que això va de debò!

Al principi trobar les fites em costava. Al final, però, ja havia deduït una fórmula que m’ha funcionat força bé: si a prop d’una zona tens marcada una fita, i en aquesta zona hi ha un accés fàcil i un de díficil, el fàcil no cal ni que te’l miris i vés directament al complicat.

Alguna de les fites se’m resistia. Sembla mentida, sóc capaç de resoldre algoritmes de programació més o menys complicats i sobre el terreny m’ha costat deduir que donat un pont, a part de tenir una part de sota també té una part de sobre, que era precisament on estava la fita ! Total, m’he passat un munt d’estona buscant la fita a sota del pont i ja em pensava que algú se l’havia endut .

Quan he arribat al final del recorregut, encara amb un parell de fites per marcar, ja havia arribat tothom qui coneixia i, fins i tot, feien cara d’avorriment.

Resumint, a mi m’han desqualificat per molt, a la Irene l’han desqualificat per poc i l’Àlex, un amic nostre, ha guanyat. El proper dia ja sé a qui he de seguir!

PD.: En més d’una ocasió he pensat amb la Sara, la meva companya d’oficina i la principal culpable que hagi fet aquesta cursa. Gràcies Sara, la veritat és que ens ho hem passat bé i hem aprofitat per fer una mica d’exercici.