Aquesta Setmana Santa, tot i que el temps no pinta massa bé, hem anat a passar uns dies a la vall d’Aran. Malgrat el temps hem pogut aprofitar els dies força bé.

El dijous va fer un dia esplèndid que vam aprofitar per fer esquí de pista a Baqueira. A partir d’aquí la previsió meteorològica era poc encoratjadora per anar a fer muntanya, ja que pels tres dies següents s’havia anunciat mal temps. La previsió per divendres era l’única que ens feia pensar en la possibilitat de fer alguna cosa d’esquí de muntanya, ja que el temps havia d’espatllar-se cap al migdia. Així que divendres ens vam llevar d’hora. Ja de bon matí el cel estava molt ennuvolat i les zones altes es veien tapades per la boira. En vista d’això vam decidir fer un itinerari poc compromès de manera que si el temps s’espatllava poguéssim sortir-ne sense patiments. A les 8 del matí, amb els esquís als peus, empreníem la marxa cap el refugi de Colomers des de la borda Montardi, que està a uns 45 minuts de Banys de Tredós. La intenció era arribar al refugi i tornar al cotxe (aproximadament unes tres hores d’anada i una hora i mitja de tornada). En arribar al punt on s’inicia l’ascensió cap a el Tuc de Salana (2.483 m) veiem unes traces d’esquí que s’enfilen muntanya amunt i la temptació de seguir-les pot amb nosaltres. Si el temps s’espatlla més ja recularem. Les traces ens porten cap amunt amb decisió i el temps sembla que es comporta. Fins i tot, de tant en tant, s’obre alguna clariana aïllada que ens permet veure el sol per uns moments. Arribem al cap del bosc i comencem a veure el cim. Ara el temps ja no està tant bé, el vent s’intensifica i les bandes de boira passen per davant nostra amenaçadorament. Des que hem sortit del bosc la quantitat de neu acumulada és impressionant. Fins i tot fa una certa basarda! Seguim endavant i fem cim. Ens hi estem el temps just per treure les pells, abrigar-nos una mica i preparar-nos per a la baixada. La baixada amb esquis des de la pala cimera és impracticable, per la qual cosa decidim treure’ns-els i baixar a peu. Més avall, quan el pendent se suavitza, ens els tornem a posar encara que la qualitat de la neu és horrible i és molt complicat girar. La neu és pesada i fonda amb una crosta de gel que es trenca quan hi passes per damunt. Entre penes i patiments tornem a la pista que havíem deixat unes hores abans. Com a esquiada no serà una sortida per recordar, però la solitud de la vall i el paisatge entre la boira ha estat preciós. Una vegada a la pista reprenem la ruta cap a banys de Tredós, on arribem al cap de poc minuts. Arribats a banys de Tredós decidim fer una tros del camí cap al refugi de Colomers sense intenció d’arribar-hi, ja que la pujada imprevista al cim ha fet que se’ns comenci a fer una mica tard. Anem avançant i el paisatge ens captiva de tal manera que ens és impossible aturar-nos. Al cap d’unes dues hores des de la sortida de banys de Tredós arribem al refugi de Colomers. L’entorn és fantàstic i venen ganes de tornar-hi. Reprenem el camí de tornada cap al cotxe, ara amb lleugera baixada. Aproximadament al cap d’una hora i quart des de la sortida del refugi arribem al cotxe ben cansats però amb la sensació d’haver fet la feina.

Dissabte el dia comença i acaba tapat i nevant. Decidim fer un dia de descans, que, d’altra banda, no ens va gens malament.

Diumenge fa un dia similar a dissabte. Ens llevem amb tranquil·litat, recollim i endrecem l’apartament amb la intenció de tornar cap a casa. Abans, però, decidim provar d’arribar-nos a Baqueira per si de cas es pot fer alguna cosa. Arribem a l’aparcament de Baqueira Beret i ens posem els esquís per anar al santuari de Montgarri. Amb aproximadament una hora arribem a Montgarri ens mengem un entrepà de botifarra i tornem al cotxe. A Montgarri ens trobem el Feliu amb qui conversem una estona sobre curses, sortides, material… i ens regala un parell d’adhesius de la cursa de Cuita el sol, que ja tenim enganxats als nostres esquís. El Feliu és un personatge molt conegut en el món de l’esquí de muntanya i de les curses de muntanya. Amb ell fa uns anys vam fer la travessa des de Vallter a Núria.

Avui ens hem decidit a fer aquest cim de Port del Comte, una zona que no tenim gens explorada. A les cotes baixes i als vessants soleis ja no hi ha gaire neu, i l’única opció per fer aquest cim amb neu contínua és pujant pel torrent que porta al coll de Tancalaporta.
A ¾ de 9 sortim del pàrquing del Clot de la Vall, conegut com el pàrquing de l’Estivella. Enfilem uns dos-cents metres la pista amunt i ens desviem cap a l’esquerra pel torrent que s’enfila cap al coll de Tancalaporta. La neu és dura, però es pot pujar bé sense serretes. L’itinerari és tranquil, hi ha traces, però pugem sols. Per pendent suau arribem al coll i d’aquí ens decantem cap a la dreta per pujar per unes pales amples i amables fins al cim de Vulturó. Des d’allà veiem el Pedró i el cim de Gespeguera, amb alguna allau a la seva pala.
Perdem una mica de desnivell i enfilem el coll que uneix aquests dos cims. Com que la pujada ha estat força ràpida (poc més d’una hora) decidim baixar per la rasa que voreja el Gespeguera per la dreta. En arribar al bosc tornem a posar pells i enfilem de nou la rasa però ens desviem a mig per assolir la carena que mena al cim de Gespeguera. La resseguim, assolim el cim i continuem ja en direcció nord est per arribar al Pedró.
Mentrestant el dia s’ha anat tapant, el camí per on hem pujat i per on volíem baixar està emboirat. En canvi, la baixada cap a les pistes de la zona de l’Estivella encara té visibilitat i llambregades de sol. Per tant, decidim baixar per aquí i fer la volta circular. La neu ja és primavera. Un cop arribem al Clot Rodó prenem la pista vermella que ens retornarà cap l’aparcament. L’únic problema és que ens hem de treure els esquís un tros perquè no hi ha neu.

Hem estat a Núria moltes vegades i a totes èpoques. Hem fet tots els cims que envolten el santuari força vegades. Algun, com el Puigmal, l’hem fet tantes vegades que n’hem perdut el compte. El recorregut que hem fet avui, però, tot i que n’havíem sentit a parlar, no l’havíem fet encara i ha estat fantàstic. Sembla mentida l’ambient alpí que pots trobar a poca distància del Santuari.

A les 7.40 agafem el primer cremallera amb el Manel, el Miquel i la Marga. Iniciem l’ascensió fins al pic de Finestrelles (2.829 m) on arribem al cap d’unes dues hores. Aquí el Miquel i la Marga s’acomiaden de nosaltres perquè han de ser a casa al migdia. Amb el Manel continuem la ruta prevista. Traiem pells i iniciem la baixada cap a la vall d’Eina fins al pla de Beguda (2.300 m). Des d’aquí iniciem novament la pujada cap al coll d’Eina (2.650 m). Tornem a treure pells i baixem en direcció nord per la vall de l’Hereuet fins aproximadament la cota (2.400 m), on tornem a posar pells per remuntar el coll Bernat. Des d’allà flanquegem el pic de Noufonts per la cara nord. Aquesta és la zona més exposada de tota la ruta, ja que el flanqueig s’ha de fer per una pala sostinguda, força exposada i amb risc d’allaus. Fem el flanqueig amb la respiració una mica continguda fins al coll de Noufonts, on sense problema i amb una neu fantàstica iniciem el descens fins al Santuari de Núria.

Algun, com el Puigmal, l’hem fet tantes vegades que n’hem perdut el compte. El recorregut que hem fet avui, però, tot i que n’havíem sentit a parlar, no l’havíem fet encara i ha estat fantàstic. Sembla mentida l’ambient alpí que pots trobar a poca distància del Santuari.

A les 7.40 agafem el primer cremallera amb el Manel, el Miquel i la Marga. Iniciem l’ascensió fins al pic de Finestrelles (2.829 m) on arribem al cap d’unes dues hores. Aquí el Miquel i la Marga s’acomiaden de nosaltres perquè han de ser a casa al migdia. Amb el Manel continuem la ruta prevista. Traiem pells i iniciem la baixada cap a la vall d’Eina fins al pla de Beguda (2.300 m). Des d’aquí iniciem novament la pujada cap al coll d’Eina (2.650 m). Tornem a treure pells i baixem en direcció nord per la vall de l’Hereuet fins aproximadament la cota (2.400 m), on tornem a posar pells per remuntar el coll Bernat. Des d’allà flanquegem el pic de Noufonts per la cara nord. Aquesta és la zona més exposada de tota la ruta, ja que el flanqueig s’ha de fer per una pala sostinguda, força exposada i amb risc d’allaus. Fem el flanqueig amb la respiració una mica continguda fins al coll de Noufonts, on sense problema i amb una neu fantàstica iniciem el descens fins al Santuari de Núria.

Com que havíem llegit diverses piulades que parlaven d’aquest cim del Prepirineu, que aquest any està bé de neu, ens hem decidit a anar-hi abans la calor que comença a apretar no fongui la neu que encara hi ha a les cotes baixes. Hem seguit el mateix itinerari que hi ha al bloc Rocaineu, nosaltres, però, hem començat la sortida més amunt, ja que no hi havia neu fins al trencall que separa la pista que puja al coll de Mola de la que condueix al coll de Gòsol. A partir d’aquí, esquís als peus, crosta a cotes baixes, pols al bosc i humida a la carena. El cim estava ventat i pelat. Sortida fàcil, amb bones vistes i neu suficient.

Com bé diuen els autors del llibre Pirineos en esquís, de l’editorial Desnivel, el Costa Pubilla, a la serra de Montgrony, és un cim ideal per fer quan hi ha neu a la vall. Per això decidim anar-hi, per fer un cim tranquil·let i amb bona neu.
Cal dir que la nevada ha estat generosa, especialment al Montseny, on sembla que es monta un cacao de nassos per la quantitat de gent que hi va. Nosaltres passem de llarg i anem cap a Nevà, on comencem l’itinerari.
Fem la pujada per prats, entremig de bestiar a la part baixa, i saltant algun vailet. Seguim unes traces per una neu pols que brilla com cristall. Unes quantes voltes maria i arribem al coll de Remoló. Allà hi ha traces que pugen cap al Pedra Picada. Decidim anar-hi més tard, abans, però, cal assolir el nostre objectiu, el Costa Pubilla. Anem fent carena: pugem al cim de l’Emperadora i baixem al coll de la Bona. En aquest tram ens creuem amb la persona que ens ha obert la traça. La que ha deixat de baixada fa presagiar un bon descens. Del coll de la Bona accedim al Roc dels Llamps i finalment al Costa Pubilla. Ens hi estem una bona estona, el dia és bo i la vista, immillorable. Estem sols, només quan marxem veiem arribar una colla que puja a peu pel vessant del santuari de Montgrony.

Doncs som-hi, que ve baixada! Glups!, no hi ha base…!, així que de tant en tant notem com una pedra ratlla la nostra ànima… La neu és fonda, cal fer força de cames per surar-hi, però la traça deixada sembla gairebé de professional. Apurem la baixada i tornem a posar pells per remuntar fins al coll de la Bona. Allà flanquegem per sota el cim de l’Emperadora i accedim, novament, al coll de Remoló. Ara sí, enfilem cap al Pedra Picada. Les traces que seguim no hi arriben, nosaltres continuem fins a trobar el cim, marcat amb una fita jeroglífica.

Ara sí, encetem la baixada definitiva. Ja és migdia i el sol comença a baixar. La neu és més humida. Anem fent buscant sempre el pendent més bo. En arribar a la pista, el bestiar ha fet feina i ens ha deixat la neu com una tartera. Arribem al cotxe cansats, però satisfets per haver-la encertat un cop més.

Sortida realitzada pel Manel, l’Albert, el Xavi, la Mar i jo mateixa.

Després d’haver voltat per aquesta zona amb bicicleta no fa gaire, ara hi hem tornat amb esquís. Aquest és un cim difícil de fer amb esquís, ja que ha d’haver nevat a cotes baixes i en quantitat. Aquest any està sent generós en aquest aspecte i l’hem pogut fer en condicions força òptimes. Així, doncs, el dia 21 de desembre ens hi hem arribat aprofitant una petita pausa meteorològica de bon temps.
Sortim de les pistes de Pleta de la Vila. Neu arran de cotxe. Enfilem per la carretera nevada (reconeixem el lloc on vam parar per esmorzar quan vam passar per aquí amb la bici) i al cap de cinc minuts ens desviem pel torrent que condueix cap a la font Freda. El torrent es converteix en una petita gimcana que posa a prova la nostra habilitat amb les pells. Drets com són alguns trams i impossible com és de fer voltes maria, el pendent i la força de gravetat juguen inexorablement en contra nostra, per tant, la pujada es fa “dureta”, però això sí, l’entorn és captivador. Durant la pujada avencem diversos aplecs que pugen, també, amb dificultats (aquí caic, aquí m’aixeco). Un cop sortim del bosc i assolim el llom de la serra d’Ensija veiem ja el nostre objectiu i enfoquem els pendents suaus que ens hi conduiran.

Dalt del cim assistim a una cantada de Nadales per part d’un dels molts aplecs que hi han pujat. Bon rotllo, que és Nadal! Nosaltres, un mos i cap avall. Neu gelada a la part alta, flanqueig amb remada final fins a l’entrada del bosc, i a partir d’allà, fes-t’ho com puguis, però procura no encastar-te amb cap arbre (demà mateix em compro un casc!). En ple torrent la baixada és massa arriscada. Ens treiem els esquís, baixem més ràpid i més segurs. Ens els tornem a posar a la sortida del bosc.
Arribem al cotxe engrescats i satisfets.
Sortida realitzada pel Manel, l’Albert i jo mateixa

Després d’algun temps de no fer activitats massa destacades, hem anat a fer l’Aneto. Feia setmanes que dèiem d’anar-hi, però no ens acabàvem de decidir. Finalment el divendres 13, a les 5 de la tarda, sortim de Terrassa amb el Miquel i la Marga amb la intenció de dormir a Besurta i així ho fem. Ens instal·lem tots 4 a la furgo, a fora plou i fa força fresca.

El dissabte, a les 5 del matí, iniciem l’ascensió en direcció a l’Aneto. La meteo, res a veure amb el que hi havia unes hores abans. Tenim un cel ben estrellat que fa pensar en un dia de temps esplèndid. Comencem amb els esquís a l’esquena fins una mica més a munt del refugi de la Renclusa. Ens calcem els esquís a 2200 m. A partir d’aquí hi ha un bon gruix de neu. A les 10 del matí arribem al cim. El pas de Mahoma està increïble, mai l’havia vist amb tanta neu. S’hi pot passar caminant per sobre una aresta afilada de neu on caben poc més dels dos peus. Quina impressió!

Com acostuma a passar en aquesta època el camí és una romeria de gent amb el mateix objectiu que el nostre. Per sort hem anat per feina, hem avançat a la majoria dels grups, i arribem al cim dels primers. Ha valgut la pena afanyar-se, ja que quan comencem a baixar arriba molta gent, i el cim comença a semblar la Rambla de Barcelona.

Baixem cap a Aigualluts. Malhauradament, no hi podem arribar amb els esquis als peus i hem de caminar els darrers 20 minuts. A les 12 del migdia tornem a ser al cotxe.

Resumint, un dia esplèndid i una sortida per recordar!

Després de molts dies de no agafar els esquís, tocava aprofitar les últimes neus a peu de cotxe. A partir d’ara també es pot anar a esquiar, però caldrà anar a trobar la neu muntanya amunt. Com que aquesta sortida era també una petita prova de foc després d’un període de convalescència, calia escollir un cim facilet, d’aquells que es poden fer en un pim pam: el Montamalús (Andorra). Sortida sense dificultat, sota un bon sol, i una baixada amb aires de descoberta. Al migdia, a dinar a casa. Això sí, sortida desmerescuda per les motos de neu que et fan sentir com si estiguéssim en plena Diagonal de Barcelona.

Sortida realitzada amb el Miquel, la Marga i el Manel.