Avui ens hem decidit a fer aquest cim de Port del Comte, una zona que no tenim gens explorada. A les cotes baixes i als vessants soleis ja no hi ha gaire neu, i l’única opció per fer aquest cim amb neu contínua és pujant pel torrent que porta al coll de Tancalaporta.
A ¾ de 9 sortim del pàrquing del Clot de la Vall, conegut com el pàrquing de l’Estivella. Enfilem uns dos-cents metres la pista amunt i ens desviem cap a l’esquerra pel torrent que s’enfila cap al coll de Tancalaporta. La neu és dura, però es pot pujar bé sense serretes. L’itinerari és tranquil, hi ha traces, però pugem sols. Per pendent suau arribem al coll i d’aquí ens decantem cap a la dreta per pujar per unes pales amples i amables fins al cim de Vulturó. Des d’allà veiem el Pedró i el cim de Gespeguera, amb alguna allau a la seva pala.
Perdem una mica de desnivell i enfilem el coll que uneix aquests dos cims. Com que la pujada ha estat força ràpida (poc més d’una hora) decidim baixar per la rasa que voreja el Gespeguera per la dreta. En arribar al bosc tornem a posar pells i enfilem de nou la rasa però ens desviem a mig per assolir la carena que mena al cim de Gespeguera. La resseguim, assolim el cim i continuem ja en direcció nord est per arribar al Pedró.
Mentrestant el dia s’ha anat tapant, el camí per on hem pujat i per on volíem baixar està emboirat. En canvi, la baixada cap a les pistes de la zona de l’Estivella encara té visibilitat i llambregades de sol. Per tant, decidim baixar per aquí i fer la volta circular. La neu ja és primavera. Un cop arribem al Clot Rodó prenem la pista vermella que ens retornarà cap l’aparcament. L’únic problema és que ens hem de treure els esquís un tros perquè no hi ha neu.

Com que havíem llegit diverses piulades que parlaven d’aquest cim del Prepirineu, que aquest any està bé de neu, ens hem decidit a anar-hi abans la calor que comença a apretar no fongui la neu que encara hi ha a les cotes baixes. Hem seguit el mateix itinerari que hi ha al bloc Rocaineu, nosaltres, però, hem començat la sortida més amunt, ja que no hi havia neu fins al trencall que separa la pista que puja al coll de Mola de la que condueix al coll de Gòsol. A partir d’aquí, esquís als peus, crosta a cotes baixes, pols al bosc i humida a la carena. El cim estava ventat i pelat. Sortida fàcil, amb bones vistes i neu suficient.

Com bé diuen els autors del llibre Pirineos en esquís, de l’editorial Desnivel, el Costa Pubilla, a la serra de Montgrony, és un cim ideal per fer quan hi ha neu a la vall. Per això decidim anar-hi, per fer un cim tranquil·let i amb bona neu.
Cal dir que la nevada ha estat generosa, especialment al Montseny, on sembla que es monta un cacao de nassos per la quantitat de gent que hi va. Nosaltres passem de llarg i anem cap a Nevà, on comencem l’itinerari.
Fem la pujada per prats, entremig de bestiar a la part baixa, i saltant algun vailet. Seguim unes traces per una neu pols que brilla com cristall. Unes quantes voltes maria i arribem al coll de Remoló. Allà hi ha traces que pugen cap al Pedra Picada. Decidim anar-hi més tard, abans, però, cal assolir el nostre objectiu, el Costa Pubilla. Anem fent carena: pugem al cim de l’Emperadora i baixem al coll de la Bona. En aquest tram ens creuem amb la persona que ens ha obert la traça. La que ha deixat de baixada fa presagiar un bon descens. Del coll de la Bona accedim al Roc dels Llamps i finalment al Costa Pubilla. Ens hi estem una bona estona, el dia és bo i la vista, immillorable. Estem sols, només quan marxem veiem arribar una colla que puja a peu pel vessant del santuari de Montgrony.

Doncs som-hi, que ve baixada! Glups!, no hi ha base…!, així que de tant en tant notem com una pedra ratlla la nostra ànima… La neu és fonda, cal fer força de cames per surar-hi, però la traça deixada sembla gairebé de professional. Apurem la baixada i tornem a posar pells per remuntar fins al coll de la Bona. Allà flanquegem per sota el cim de l’Emperadora i accedim, novament, al coll de Remoló. Ara sí, enfilem cap al Pedra Picada. Les traces que seguim no hi arriben, nosaltres continuem fins a trobar el cim, marcat amb una fita jeroglífica.

Ara sí, encetem la baixada definitiva. Ja és migdia i el sol comença a baixar. La neu és més humida. Anem fent buscant sempre el pendent més bo. En arribar a la pista, el bestiar ha fet feina i ens ha deixat la neu com una tartera. Arribem al cotxe cansats, però satisfets per haver-la encertat un cop més.

Sortida realitzada pel Manel, l’Albert, el Xavi, la Mar i jo mateixa.

Després d’haver voltat per aquesta zona amb bicicleta no fa gaire, ara hi hem tornat amb esquís. Aquest és un cim difícil de fer amb esquís, ja que ha d’haver nevat a cotes baixes i en quantitat. Aquest any està sent generós en aquest aspecte i l’hem pogut fer en condicions força òptimes. Així, doncs, el dia 21 de desembre ens hi hem arribat aprofitant una petita pausa meteorològica de bon temps.
Sortim de les pistes de Pleta de la Vila. Neu arran de cotxe. Enfilem per la carretera nevada (reconeixem el lloc on vam parar per esmorzar quan vam passar per aquí amb la bici) i al cap de cinc minuts ens desviem pel torrent que condueix cap a la font Freda. El torrent es converteix en una petita gimcana que posa a prova la nostra habilitat amb les pells. Drets com són alguns trams i impossible com és de fer voltes maria, el pendent i la força de gravetat juguen inexorablement en contra nostra, per tant, la pujada es fa “dureta”, però això sí, l’entorn és captivador. Durant la pujada avencem diversos aplecs que pugen, també, amb dificultats (aquí caic, aquí m’aixeco). Un cop sortim del bosc i assolim el llom de la serra d’Ensija veiem ja el nostre objectiu i enfoquem els pendents suaus que ens hi conduiran.

Dalt del cim assistim a una cantada de Nadales per part d’un dels molts aplecs que hi han pujat. Bon rotllo, que és Nadal! Nosaltres, un mos i cap avall. Neu gelada a la part alta, flanqueig amb remada final fins a l’entrada del bosc, i a partir d’allà, fes-t’ho com puguis, però procura no encastar-te amb cap arbre (demà mateix em compro un casc!). En ple torrent la baixada és massa arriscada. Ens treiem els esquís, baixem més ràpid i més segurs. Ens els tornem a posar a la sortida del bosc.
Arribem al cotxe engrescats i satisfets.
Sortida realitzada pel Manel, l’Albert i jo mateixa