Tant la mitologia com la història del mon antic grec i romà han inspirat artistes de totes les èpoques. Fent honor al seu nom, el Neoclassicisme hi trobà una font que brollava amb mil i una possibilitats. Al digital Catorze han dedicat una de les seves seleccions a les 14 obres d’un dels pintors més influents del segle XIX, Jacques-Louis David. Si heu estat al Louvre, potser en recordareu alguna. Fa alguns anys, qui sap si per capricis del destí, El jurament dels Horacis, una de les obres amb rerefons històric del pintor, va ser el tema de la traducció de selectivitat de Llatí i també una de les imatges per analitzar a l’examen d’Història de l’Art.
Mireu la tria que han fet en el Catorze, escolliu-ne una de temàtica històrica clàssica o mitològica. Explique a quin moment històric o a quin mite fa referència la pintura, comenteu algun aspecte tècnic i allò que us ha impactat o sorprès de l’obra escollida.
El jurament dels Horacis de Jacques-Louis David. 1784. Museu del Louvre.
Sara Miralles Santa-Bárbara
De les catorze obres que n’hi ha, he escollit la número 4 “Belisari, 1781”.
Aquesta obra està inspirada en la història del 1781, quan Belisari (un heroi de l’Imperi bizantí) es va quedar cec i va mendicar al carrer en companyia d’un nen jove.
El que més m’ha sorprès d’aquesta obra ha estat la reacció del guàrdia en veure com aquesta dona li dona almoina a Belisari i en tenir aquesta sorpresa i un guardià a la seva disposició, el més probable és que sigui una dona adinerada i de família important.
Xènia Mató Sayol
He triat el retrat de la Lluita de Mart i Minerva perquè m’ha cridat l’atenció com està pintada i el que representa. M’ha cridat molt l’atenció com representen aquesta guerra al quadre.
A continuació us explico en quin moment històric va succeir.
A la guerra de Troia, Ares(Mart) va prometre a Atenea(Minerva) i Hera(Juno) que lluitaria del costat dels aqueus, però Afrodita va aconseguir persuadir-lo per a que lluités al costat dels troians. Durant la guerra, Hera, la mare d’Ares, va veure la traïció d’aquest i va demanar permís a Zeus, el seu pare, per allunyar-lo del camp de batalla. Ares va atacar a Diomedes amb la seva llança, però Atenea va desviar l’atac. Diomedes va respondre amb la pica i Atenea va guiar el cop per ferir a Ares, va fugir a la muntanya Olimp, i va obligar als troians a retirar-se. Més tard, quan Zeus va permetre als déus prendre part activa en la guerra dels mortals, Ares va intentar venjar-se d’Atenea, però va acabar ferit de nou quan ella el va colpejar amb una pedra.
Gerard Rodriguez
Les ciutats d’Atenes i Erètria van recolçar a la revolta Jònica, un alçament contra l’imperi Persa. A causa d’aquests conflictes, Leònides I, rei d’Esparta va comandar la batalla de les Termòpiles al 480 AC. S’enfrontaven les polis Gregues i l’imperi Persa. L’imperi Persa contraatacá a Grecia per la primera invasió que va fer. Finalment l’imperi persa va guanyar la batalla.
M’ha cridat l’atenció el quadre de Leònides a les Termòpiles, ja que ja l’havia vist en anteriors treballs. Leònides a les Termòpiles va ser pintat per Jacques Louis- David al 1814. Jacques Louis- David va ser un pintor neoclassicista, un dels pintors més importants de l’època de l’antic règim.
Claudia Ferrón Polo - BATX-2H
Diana i Apol·lo atacant als fills de Níobe, 1772.
Níobe era un personatge de la mitologia grega, filla de Tàntal i dona del rei de Tebas. Níobe va tenir molts fills amb Amfíon i estava molt orgulloso d’ells, per això es mofava de Leto perquè només havia tingut dos fills: Apol·lo i Diana. Aquest quadre de Jacques-Louis David representa el mite de Níobe, que a causa de riure de Leto, va provocar la venjança de Apol·lo i Diana, que van matar a tots els seus fills excepte un dels barons i una de les noies.
He triat aquest quadre perquè m’han cridat l’atenció els colors i la representació del mite.
Elisa
L’obra que m’ha cridat més l’atenció, per la barreja de colors i l’explosió de tantes pintades en una mateixa obra és la de Diana i Apol·lo atacant els fills de Níobe.
El mite explica el castig de Níobe, aquesta, era filla de Tàntal i dona del rei de Tebes, Amfíon. Ella, que era molt orgullosa i tenia aires de superioritat, es va burlar de Leto, mare d’Apol·lo i Diana per haver tingut només dos fills i ella en canvi catorze, set barons i set dones. Aquestes burles van arribar fins a tal punt que Níobe es va oposar que se li tributessin honors a Leto, dient que ella era més digna que se li aixequessin altars. En venjança, Leto va enviar el seu fill Apol·lo a acabar amb els set fills de Níobe, i el mateix va fer Diana amb les set filles que quedaven. Níobe, amb un dolor insoportable es va convertir en pedra. Diuen que de tantes llàgrimes que desprenien dels seus ulls va acabar formant el riu Aquelous.
El que m’ha cridat d’aquest mite és que es troba en les Metamorfosis d’Ovidi. I m’ha semblat molt curiós que després de tant temps sense llegir-les, hagi descobert una nova transformació sense saber-ho. Perquè des d’un principi havia escollit aquesta obra per l’exterior i no per l’interior.
Carla Galera Hurtado
He escollit el quadre Belisari perquè m’ha agradat l’arquitectura i el color fosc que conté el retrat. M’ha fet reflexionar els moments difícils que podien estar passant tant el vell com el nen i la compassió de la dona que els està ajudant.
Aquesta obra del 1781, ens mostra a Belisari, un heroi de l’Imperi bizantí. Va ser un general que sota les ordres de Justinià I va derrotar als vàndals a Àfrica del Nord. Posteriorment d’aquest fet, l’emperador el va deixar cec.
En el Belisari de David podem observar a un heroi caigut, vell i cec, pidolant al carrer en companyia d’un nen jove mentre que un dels seus antics soldats, amb gran sorpresa, reconeix al vell. Les mans dels tres personatges, esteses horitzontalment condueixen a aquesta idea de debilitat, de necessitat d’ajuda i caritat. Mentre que el soldat, en segon pla, té les mans aixecades verticalment, representant la seva sorpresa. Les tres edats que hi trobem a l’obra difonen una idea de la glòria humana i del naufragi de la vellesa.
Lucía Suárez Castillo
La mort de Sòcrates representa l’execució de Sòcrates, un pensador grec que va donar forma a la filosofia occidental, en el 339 a.C.
Prenent com a referència el Fedón de Plató, David captura el moment en què Sòcrates, que havia estat condemnat a mort pels tribunals atenesos per “maldat” i “corrupció juvenil”, rep la cicuta que ha de beure (verí que s’obté d’aquesta planta).
Em va cridar l’atenció que, encara que els personatges semblen interactuar entre si, els seus moviments són col·locats i les seves expressions estoiques.
Noemi
De totes les obres de la web, la que més m’ha impactat i agradat ha sigut la Lluita de Mart i Minerva, 1771 (número 1). Per la manera en la qual està pintat el quadre, i per com surt representada Minerva, tota glorificada a l’haver guanyat a Mart.
Aquest quadre està fent referència a la guerra de Troia, en què Mart va prometre a Juno i Minerva que lluitaria amb elles en el seu bàndol. Després d’això, Afrodita va insistir en el fet que lluités en el bàndol dels troians, i finalment va aconseguir persuadir-lo. Juno, en adonar-se que el seu fill (Mart) li havia traït, va demanar l’aprovació de Júpiter, per fer-lo fora del camp de batalla. Diomedes va ser atacat per part de Mart, amb la seva llança, però Minerva, en l’últim moment, el va salvar. Mart, ferit, va fugir a la muntanya Olimp, obligant als exèrcits de troians retirar-se de camp de batalla. Més tard, Mart va intentar venjar-se Minerva. En aquest intent, ell va sortir, altre cop, ferit de mans de Minerva.
Celeste
He triat l’obra “Pàtrocle, estudi, 1780” i la he triada perquè m’ha sorprès veure una pintura d’un cos masculí despullat en aquesta posició o situació. Sempre que he vist aquest tipus d’obra era un cos de dona el que sortia de manera sumisa i exposada. Però en aquest cas és diferent, i això m’agrada molt ja que trenca una mica amb els rols de gènere i deixa veure que tots podem fer tot.
En aquesta obra es representa el cos nu de Pàtrocle. Un jove que va partir amb Aquil·les per participar a la guerra de Troya, i es deia que Pàtrocle va fer molts actes honorables en aquesta guerra. Però en aquesta pintura no s’intenta mostrar la guerra si no representar el cos d’un home nu que era considerat com el símbol més explícit de la perfecció.