Tipologia de Textos

Hi havia una vegada una mare que es deia Rosa. Era baixa, dèbil i prima. La seva cara era bonica, rodona i pigada. Els seus ulls eren brillants i de color blau com el cel. El nas el tenia petit i recte.El seu cabell era llarg, castany i arrissat. La seva barbeta era suau.Els seus llavis eren prims com un bolígraf. El seu coll era estret i curt. La boca la tenia carnosa. Les seves dents eren blanques com la neu. La Rosa tenia una filla que es deia Marta. El 28 de maig era l’aniversari de la filla. La seva mare li va regalar un gat. Mentre estaven jugant a la Marta se li va acudir el nom del seu gat: Coco. A la seva mare li va agradar el nom. Després d´uns dies el Coco estava més gran i ja tenia molts amics i amiges. El Coco estava en el jardí amb els seus amics i amigues. Ells es deien Luna, Pelusa i Linda. Eren veins. La mare estava dintre de casa i va escoltar al gat parlar. Llavors la Rosa va sortir al jardí a veure que passava. Estaven el Coco i els seus amics al jardí. La mare s’ho va explicar tot a la seva filla. En Coco parlava!!  La Marta no s’ho va creure,i sen va anar a la seva habitació a fer els deures. Aleshores la seva   mare es va anar a fer la compra.Quan la Marta va acabar els deures se’n va anar amb el coco i els amics a jugar una estona fins que la mare arribes. De cop i volta una altra vegafa va parlar el coco. La noia el va mirar  i el va agafar. La Marta li va dir: -Coco parles? T’ acabo d´escoltar.

El gat no deia res de res i van seguir jugant.Quan va tornar  la mare a casa seva va anar a deixar la compra a la cuina. Llavors la filla va anar a on estava la mare i li va dir que el gat parlava i la mare li va dir: – Veus com el que jo t’havia dit abans era veritat i tu no em creies. A les mares sempre teniu que escoltar-les. Nosaltres volem lo millor per vosaltres i mai us diem mentides.

Pel matí la mare  va  aixecar a la filla perquè anès al cole.La Marta va marxar a l’ escola i la Rosa es va quedar amb el gat. De cop i volta va venir un noi amb un vestit de jaqueta de color negre, donava por.Aquell noi li agradava molt els gats. La Rosa va obrir la porta i va veure un noi espantós. El noi li va donar la mà i li va dir:

-Hola em dic Jackson. La Rosa li va dir:

-Hola tu qui ets? sóc nou al barri i, estic coneixent als veins. La noia li va dir:

-Ah! ets nou!Doncs benvingut al barri. El Jackson li va veure el gat i li va dir:

-Que bonic el gatet que tens!Com es diu?

-Es diu Coco.

-Què bonic!

– I tu com et dius?Que no te l’he preguntat abans.

-Em dic Rosa.

A continuació va tornar la Marta  i el Jackson li va dir també tens una filla?

-Si. Va dir el Jackson.

-Com es diu?

-Es diu Marta. Ho sento molt però he d’entrar per a fer el menjar.

-El Jackson va dir: – D’acord ja parlarem un altre dia. Adeu!

-Adeu-va dir la Rosa. Quan van entrar la Marta li va preguntar a la mare qui era aquell noi. La mare li va explicar tot. Després  d’una estona van venir les amigues de la Marta i es van anar donar una volta.Després d’una estona, quan era una mica tard, va tornar la Marta a casa seva. La mare ja havia fet el sopar i van sopar. Mai més la Marta va dubtar de la paraula de la seva mare. Va ser un dia extrany però elles estaven contentes i van viure felices.

Carol Dayana Villafañe

Fa molt i molt de temps hi havia una casa encantada en un poble molt maco al costat de Puigcerdà. Aquella casa era d’un avi i dels seus nets. Tenien un gos que es deia Bizarre. En Bizarre era entremaliat i juganer. Un dia tots es van morir en la casa per motius desconeguts, és per això que la casa estava encantada.

Tres segles després hi havien tres nens jugant al costat de la casa encantada. Als nens se’ls va colar la pilota dintre d’una finestra que estava oberta i sense pensar-s’ho van entrar a recollir-la. La porta estava tancada. Van picar a la porta i de cop i volta es va obrir. Van entrar els dos nens i la nena. Quan ja eren a dintre la porta es va tancar de cop  i no podien sortir. Llavors van decidir anar a agafar la pilota. De sobte van escoltar un cop fort. Tots tres es van espantar moltííííssim. Van agafar la pilota, van saltar per la finestra i se’n van anar corrents. La nena es va fer una ferida en el peu i va anar al metge perquè la curesin. Després cadascú se’n va anar a casa seva. Cada un d’ells va sonmiar amb la casa encantada.

Al dia següent es van trucar pel mòbil i van quedar per resoldre el misteri de la casa encantada. Es van vestir, van esmorzar i van sortir en busca dels fantasmes de la casa encantada. Quan ja estaven els tres llestos van entrar a la casa però aquella vegada hi havia dintre un gos. Aquest gos va donar una gran mossegada a la nena. Així que només quedaven dos. Tots estaven molt espantats però eren molt valents i van continuar la busqueda dels fantasmes. Un d’ells tenia una màquina per caçar fantasmes. Llavors van encendre la màquina i van captura tres fantasmes. Els fantasmes no entenien perquè els havien agafat i van parlar amb els nens. Els nens van estar una bona estona parlant amb ells. Finalment van decidir que els fantasmes eren bons i que no calia tenir-los tancats en la màquina caça fantasmes. Així que els van lliurar. Van fer les paus i van fer-se amics. Un dels fantasmes que sabia molt de medicina va curar a la nena la ferida que li va fer el gos. A partir de llavors tots es van fer molt amics i cada dia jugaven junts. I vet aquí un gos i vet aquí un gat que aquest conte ja s’ha acabat.

Adrian Jiménez Blasco

Hi havia un poble anomenat Losadilla. En Losadilla vivien molt feliços pel dia però per la nit no sortia ningú menys una senyora gran. La senyora gran estava molt boja. Totes les persones quan la veien  marxaven del seu costat. Ella robava xais petits i  se’ ls menjaven.  Al seu marit l’ havien matat en la guerra.

Un dia en la casa del costat havia una senyora dormint i la gent sortia corrents perquè es creien que estava morta. El dia que van netejar la casa de la dona gran van trobar cadàvers, ossos de nens, etc .

Van passar 60 anys. Tres nenes, la més gran es deia Lucia, la mitjana Ana i la petita Allba i un gos Caruso, estaven passejant i de sobte la Lucia va dir:

-Voleu que us expliqui una història?

L’Ana va dir: – Vale!

L’Alba va dir : – Vull que faci una mica de por i així sonmiaré.

Lucia: -Us explicaré una llegenda.

Llavors li va explicar la llegenda…

L’Ana i  l’Alba van dir: – Perquè no investiguem?

Lucia : vale!!! Anem a investigar.

Van investigar durant sis dies. Van parlar amb la gent de tot el que s’enrecordaven.
L’Ana al cinquè dia va dir: m’avorreixo
Alba: i jo també
Lucia: Voleu que entrem en la casa?
Alba i Ana : Perfecte!!!!
Llavors van a entrar a la casa i Caruso va a sortir corrents.
Ana: -Caruso vine!!
Caruso : Gua gua!
Ana: Caruso torna
Alba: -Ves a buscar-lo
Lucia: -Corre
Ana: -Doncs vaig.
Lucia: -Segons la història el 12 d’agost per la nit la senyora gran sortirà a matar a algú.
Alba: – Però …si és avui!
Ja era de nit. Tots teniem molta por.
Lucia: -Ana, Alba aquesta és la nit que estavem esperant
Ana i Alba: – Si?
Va passar el temps i va aparèixer en Caruso corrents i darrere d’ell un fastasma.
Ana: – Correuuuuu!!!
Lucia: -Vale!
Llavors va aparèixer Lasi , una gateta, i es va posar a bufar a Caruso.
Lasi: – miau miau
Sense voler van entrar a una casa. Com que tot  estava molt fosc es van xocar contra un esquelet i van fugir corrents. Després van aparèixer dos fastasmes. Aquells fastasmes van salvar a la Lasi i a en Caruso.

Els nens van dir:

Tenim  que destruïr la maldició de la casa i destruir als fastasmes. Llavors van entrar a la casa maldita i allí van veure a tots els fantasmes. Dos fastasmes van dir:-No us farem mal.

Els nens van respondre: -Si home!!!! No us creiem!

Els fantasmes l’únic que volien fer era trobar una màquina que estava al costat de la porta per viatjar al més enllà. Llavors els fantasmes van trobar la llum del més enllà i van anar fins a ella. Aleshores es van acomiadar dels nens.

Va ser llavors quan els nens i els fantasmes van viure molt feliços i van menjar anissos. Conte contat conte acabat.

Vet aquí una vegada, fa molt de temps, hi havia dos mags que van salvar Magburgo de les forces del mal. Aquests dos mags eren en Guillem Sorres i l’Ulisses Caravel.la. Els dos mags tenien màgies diferents però feien molt bon equip. En Guillem havia decidit escollir la màgia del desert i l’Ulisses la de la mort. A part d’aquest tipus de màgies hi havia cinc tipus més de màgia: la del gel, la de la vida, la del foc, la de la tempesta i la de la mitologia. En Guillem li agradava vestir de marró i groc i a l’Ulisses de negre i blanc. En Guillem i l’Ulisses eren molt educats i molt bons estudiants de màgia.

En un dia assolellat, els dos amics es van aixecar del llit molt contents, per què? Doncs perquè era el seu seu primer dia de classe! Els dos es van trobar pel camí i van anar parlant. Quan van arribar cadascú se’n van anar a la classe que li tocava. Després de classe els dos amics van anar al parc a parlar sobre les classes però quan van arribar es van trobar un “espectre” que havia capturat a tots els habitants de Magburgo en gàbies. L’espectre els va veure i va dir:

– Ara mateix! Aneu dins la gàbia si no voleu problemes!

Els dos amics es van espantar molt però no  pensaven ficar-se dins de la gàbia per les bones. Així que li van proposar un combat de màgia. Tot i que sabien que eren principiants els dos treballaven molt i feien un equip. Els seus professors ja li havien donat una carta màgica. La de l’Ulisses era una ninfa de les ombres i la d’en Guillem era un escarabat gegant del dessert. Va començar la lluita. S’escoltaven crits per tot arreu. Després d’unes quantes hores va finalitzar el combat.

No es veia res, tot estava ple de fum. De sobte les gàbies es van obrir i tots els habitants de Magburgo van sortir. Quan el fum es va dissoldre es van veure els dos amics saltant d’alegria dient:

-Hem guanyat a l’espectre !!! Siii!!! Iuju!!!Iujuuuu!!

Tots els habitants de Magburgo els van donar les gràcies i  els hi van agraïr molt el que havien fet. El director que ho havia vist tot els hi va dir:

– Heu salvat Magburgo de les forces del mal i per això us entrego aquestes dues medalles.

Tot el poble va aplaudir. I aquesta és la història dels  dos mags que van salvar Magburgo. I vet aquí un gat i vet aquí un gos aquest conte ja s’ha fosc.

Guillem Marqués

Hi havia una vegada un nen que era del Canadà. Quan va néixer, com que tenia una mica de bigoti, li van posar de nom “ Mostatxón”.

Amb el pas del temps Mostatxón es feia menys responsable, no feia res més que jugar i menjar, fins que els seus pares es van cansar d´ell i li van comprar una casa perquè marxés sol i fes totes les feines corresponents d’una casa.

La casa era fora de Canadà, era a  l’Argentina. A en Mostatxón la casa li va agradar molt.  Una nit li van “hackear” la casa. Mostatxón es va espantar moltíssim i es  va anar a casa d’en  Fernando,  el seu veí. El seu veí tenia un pitbull i per això en Mostatxón se sentia  més segur a casa d’ell. Va encertar amb aquesta decisió perqué mentre dormien van escoltar un soroll. El gos va començar a bordar. Fernando i ell es van despertar i van veure que el gos es va anar corrents cap a la cuina. El van seguir i van veure que havia mossegat a un noi. Van trucar a la policia i se’l van emportar a la pressó.

Uns dies després es van donar conte que el noi era el mateix home que va hackear la casa de Mostatxón. Anys després Mostatxón vivia molt bé, peró no sabia que el hacker havia fugit de la pressó. Un dia quan  en Mostatxón estava a la sala de jocs va aparèixer el hacker. En Mostatxón va mirar al hacker i el hacker va mirar  Mostatxón . El hacker es va llençar sobre en Mostatxón donant-li cops de puny.

-Això és tot el que saps fer? Va dir Mostatxón

-No! Va respondre el hacker, treient-se la samarreta. Mostatxon és va quedar al·lucinat .

-Que tauleta! I que bíceps! Però jo també puc fer això!

Mostatxón es va treure la samarreta

– Però…què grassonet i  quina panxa que tens! Va dir el hacker.

– Ja m’he fartat. Va dir Mostatxón.

Es van donar cops per tota l’ Argentina. Quan de sobte Mostatxón es va caure en un forat gegant.

– Una gruaaaaa! Va dir el hacker.

Però quan es va donar la volta Mostatxón no estava , estava en la grua. El hacker també va trepar i es van barallar en la grua.

Semblava que la baralla no s’acabaria però el hacker estava molt cansat i de cop i volta es va caure per un cop d’en Mostatxón. En Mostatxón va critar d’alegria. Però ell va relliscar i també va caure però ell tenia recursos. Va obrir un paracaigudes i es va salvar.

Mostatxón va viure bé i tranquil per sempre. Mai més es va barallar amb ningú. I vet aquí un gat, vet aquí un gos aquest conte ya s’ha fosc.

Samuel Martínez

Hi havia una vegada un nen que vivia amb la seva mare . El nen era gran i tenia els ulls molts rodons com unes caniques.

Un dia li va dir a la seva mare:

–  Mare, puc anar al bosc a agafar flors ?

La mare li va dir:

– D’acord.

I es va posar content.

Va anar al bosc i va trobar  un home que anava amb un barret i una capa negra. Va acostar-se a poc a poc en silenci.

Li va dir el nen:

– Com ets dius?

-Jo Marc i tu?

-Jo Alex.

Va parlar amb ell i li va semblar un home bo.

El nen li  va dir:

– Que tens a la mà?

I el home lo va dir:

-És una vareta màgica per fer magia.

-Que guai!

-Vols volar?

–Si .

El mag va dir:

-Ja està.

El nen  li va dir:

Que passa?

I el mag li va dir:

-Mira al costat un moment siusplau.

El nen no s’havia adonat de que estava volant!

El nen  li va dir:

-Moltes gràcies per ensenyar-me ha volar, però m’haig d’anar, és  l’hora de sopar.

L’home li va dir:

– Quina sort que tens.

Al nen li va semblar que aquell home no tenia amics. I li va preguntar:

-No tens amics?

I l’home li va dir :

-No, no en tinc, estan enfadats amb mi.

I el nen li va dir :

– Jo soc el teu amic. Però crec que t’has de portar milor amb els teus amics.

L’home li va dir:

-Moltes gràcies. Tractaré millor als meus amics.

El nen li va dir:

– De res. Tu m’has ensenyat a volar, ara  em toca a mi ajudar-te .

-L’home li va dir:

-Moltes gràcies. No t’oblidaré.

I l’home va aprendre ha comportarse millor amb els seus amics.

Conte contat ha quet conte s’ha acabat.