Aquest article va ser publicat al diari El 9 Nou el dia 1 doctubre de 2018
Avui, que fa un any de gairebé tot, la desorientació campa arreu pel món independentista fins al punt que, fins ara, ha estat incapaç de construir un discurs sòlid i convincent que mostri un camí a seguir cap a l’objectiu final.
Hi ha dues formes d’analitzar el que va passar el Primer d’Octubre des de la lògica independentista. Es pot dir que va ser un triomf clar i es pot dir que el resultat no és homologable perquè hi va faltar participació. Vegem-ho:
D’una banda, tenim un resultat incontestable. El 90,18% de vots afirmatius per només el 7,83% de negatius. El missatge és aclaparador, però, si considerem que la participació va ser del 43,03%, la cosa trontolla severament perquè, des d’un punt de vista democràtic no es pot obviar que una part important dels catalans no es va sentir cridada a les urnes. Ara bé, matisem-ho.
En primer lloc, cal recordar les condicions en què es va fer el referèndum: prohibició de celebrar-lo, tancament de col·legis, deslegitimació per part de l’estat, amenaces, registres, por, repressió policial, remor de togues, boicot polític i un llarg etcètera de condicionants que, si no haguessin existit, haurien donat una participació molt més alta. Recordem que el nombre d’electors censats en escoles que es van clausurar va ser de 700.000, que és més del 13% del cens.
I si la participació hagués estat més alta, els resultats sí que serien homologables i el més probable és que el “sí” també s’hagués imposat. Aquesta afirmació és una especulació, és clar, però deixeu-me dir en què la fonamento.
Cal entendre que seria un error descomunal assignar aquest 56,97% que no va votar als partidaris del “no”. I ho seria per diverses raons. Acceptem que la majoria eren potencials nos, però de cap manera tots, ja que, dins d’aquest 56,97% cal incloure-hi els 700.000 censats que no van poder votar perquè els van tancar el col·legi i, a més, tota l’abstenció que es registra sistemàticament en totes les convocatòries a urnes i que no es pot considerar partidària del “sí”, però tampoc del “no”.
He intentat fer una projecció amb les dades que tenim com si hagués votat un 75% de la massa electoral, que em sembla una proporció probable en cas de normalitat i que, alhora, ens permetria considerar el resultat com a homologable i, per a fer-ho, he repartit aquest 56,97% d’abstenció real entre abstenció projectada (hi he assignat un 25% del cens) i vots negatius suposats (el 31,97% restant). Per tant, no he suposat ni un sol vot afirmatiu més dels reals que es van poder comptabilitzar, tot i que no és gens clar que tots els vots que formen part de la meva projecció haguessin estat negatius. Recordem els 700.000 de les escoles clausurades i la gent que no va anar a votar per por.
Doncs bé, en aquest supòsit, els 2.044.038 sís obtinguts representen el 51,3%, que, amb una participació del 75%, ja és un resultat totalment homologable. Molt més que no pas l’estratosfèric 90,18% amb un minso 43,03% de participació.
El més probable, doncs, és que, si el referèndum s’hagués pogut celebrar en un marc diferent, el resultat hauria estat favorable al “sí”. I és per això, entre altres coses, que no ens el van deixar celebrar amb normalitat. És cert que el 90,18% de vot positiu no reflecteix el sentir de la població catalana, però no oblidem que les coses van anar així perquè les forces espanyolistes, amb males arts, pervertint les regles de la democràcia amb les seves crides a la no-participació i conculcant drets bàsics sense cap escrúpol, se’n van sortir de desvirtuar-lo.
I ara què fem? Doncs em sembla que, en primer lloc, ens cal abandonar els discursos contradictoris. No podem continuar dient que ens cal implementar els resultats del Primer d’Octubre i, alhora, anar- exigint un referèndum pactat. O una cosa o l’altra. La primera és difícil i exigeix una actitud combativa i un coratge que no veig en la majoria de polítics que l’haurien de liderar. La segona és encara més difícil i demana paciència i una gran dosi de mà esquerra, però tant l’una com l’altra són impossibles d’assolir si totes les forces independentistes no estiren cap al mateix costat d’una manera honesta, sense fissures i amb uns objectius comuns.
Després, em fa l’efecte que, si volem eixamplar la base social, ens cal parlar, sobretot, de dret a l’autodeterminació, fins i tot, més que d’independència perquè aquell és capaç d’aglutinar una majoria aclaparadora i la independència, potser no tant. I, en canvi, tenen el mateix efecte. Perquè tant una cosa com l’altra exigeixen el que hauria de ser l’objectiu: un referèndum d’autodeterminació vinculant. No oblidem que hi ha un nombre important de no independentistes que estan disposats a lluitar amb els independentistes pel dret d’autodeterminació. I hem de fer valer aquesta clara majoria. Si continuem parlant de la majoria independentista, com que ens han impedit demostrar que existeix, els posem en safata poder retreure’ns allò de la majoria en escons però no en vots gràcies a una llei electoral injusta i bla, bla, bla…
També hauríem de vigilar certs excessos verbals, que convindria deixar per als unionistes, que són mestres en aquesta art. Per exemple, no dir més que Espanya és un estat feixista perquè no ho és. Cert és que hi ha feixisme i que la democràcia espanyola mostra uns dèficits molt importants, però d’això a dir que Espanya és un estat feixista hi ha un bon tros. El feixisme que patim es limita a certes expressions extraparlamentàries i, segurament, a un sentiment que nia a l’interior de bona part dels dirigents polítics espanyols i catalans del PP i de Ciutadans, que de tant en tant treu les urpes, però que, tanmateix, es veuen obligats a cobrir amb una pàtina de democràcia que els impedeix actuar com els demana el cos. Però el cert és que s’han de contenir, precisament perquè no ens trobem davant d’un règim feixista. Sí, sí. Encara que no ho sembli, es contenen. Déu nos en guard si els deixéssim anar…!
Tampoc no em sembla afortunat dir que, a Espanya, no hi ha separació de poders sense cap matisació. Perquè ens retrauran les darreres sentències contra membres del PP o contra el cunyat del mateix rei, que, efectivament, demostren un cert grau d’independència de la judicatura. I, en canvi, sí que és cert que aquesta separació de poders acusa dèficits importantíssims, sobretot, en allò que fa referència a la unitat d’Espanya o a la Corona, que n’és el símbol. Però no necessàriament per presumptes contactes il·lícits entre l’executiu i el judicial, sinó més aviat per la politització espontània del judicial, sense que calgui intervenció de l’executiu. Doncs diguem això. Sense exageracions que facilitin desqualificar globalment el discurs sobiranista.
I parem d’autoanomenar-nos nacionalistes. El nacionalisme té molt mala premsa a l’exterior i és un bon tret al peu reconèixer-nos així quan els qui ho són en realitat són els qui es diuen a si mateixos no nacionalistes.
Per últim, deixem de dir sistemàticament que cal implementar els resultats del Primer d’Octubre. Fem-ho només com a element de pressió quan ens vulguin negar el dret a celebrar un nou referèndum amb tots els ets i uts. Per cert, proposo dir-ne sempre Primer d’Octubre i abandonar definitivament el cacofònic 1-O.
Paral·lelament a totes aquestes actituds, els partits independentistes haurien d’oferir alguna cosa més enllà d’una república en el buit. Caldria que es posessin d’acord en uns punts mínims que fossin capaços d’omplir la república d’una mica de contingut. No hauria de ser difícil, trobar uns quants objectius que poguessin assumir el PDECAT, ERC i la CUP i que estiguessin també recolzats per l’ANC i Òmnium, com podrien ser ara la lluita oberta contra la corrupció, definir el paper de les llengües a Catalunya amb la consideració que convingui per a la castellana, la renúncia a l’exèrcit, unes polítiques de gènere i d’immigració modernes i adaptades als nous temps i altres polítiques socials en què es pogués trobar coincidència. I això, s’hauria de demostrar no tan sols prometent, sinó governant en aquest sentit, de manera unitària les tres forces independentistes, donant als catalans una mostra de com seria una república catalana. Anant d’un cantó a l’altre, ara acatant, ara dient que no acatarem, no s’aconsegueix demostrar la voluntat ferma que escau a un govern que té entre les mans un objectiu tan magne.
Si fóssim capaços de dur a terme aquesta mena de full de ruta unitari i de mínims que proposo i demostrar un tarannà ferm parlant menys i governant més, no dic pas que tindríem raons per a l’eufòria, però estic segur que allunyaríem el desànim i la desesperança que avui sembla planar per damunt de molts independentistes.
