M’he jubilat

Aquest article va ser publicat al diari El 9 Nou el dia 5 de març de 2018

Al final del curs passat, vaig prendre la decisió de deixar definitivament les aules i agafar la jubilació de la docència una mica abans de l’edat que es considera límit.

No va ser fàcil perquè, de fet, no estava gens cansat de fer de mestre, no estava gens cansat de tractar amb els nens i estic segur que enyoraré el que sempre he intentat: fer-los de crossa quan ho han necessitat, ajudar-los, entendre’ls quan, a vegades, ni ells mateixos no s’entenen, aconsellar-los, acompanyar-los i empènyer-los a resoldre els seus petits conflictes, que no ens semblarien tan petits si féssim l’esforç de mirar-nos-els des del seu punt de vista.

Tampoc no estava cansat dels pares. Puc ben assegurar que mai no ha estat una feina feixuga atendre’ls. Ans al contrari, sovint ha estat ben compensadora, complementària i imprescindible per a poder tractar cada criatura adequadament.

Per això, us confesso que no tenia ganes de jubilar-me. Tothom que em conegui bé ho sap. Voldria haver pogut continuar fent les meves classes amb la meva canalla, ajudar-los a construir el seu propi coneixement, a trobar el seu lloc en aquesta societat, a estimar-se, a acceptar-se tal com són, a acceptar els altres, a afrontar els problemes a casa o amb els amics de la millor manera possible i també a aprendre quatre coses que són necessàries per a caminar pel món…

Però tenim un sistema educatiu que no compta ni amb els nens ni amb els mestres, un sistema que és voraç amb les maneres de fer, un sistema que no permet que s’assenti ni arreli cap metodologia concreta perquè quan una determinada manera de fer comença a ser assumida per alumnes, mestres i pares, l’autoritat educativa se sent irresistiblement impel·lida a elaborar una nova normativa que ho capgiri tot per donar una aparença de constant innovació, que de fet, no és tal, sinó, simplement, un rebateig de les coses de sempre. Un sistema, en el fons, poc preocupat per la qualitat de l’ensenyament i delerós de ser qualificat de modern i innovador per aquells que no hi entenen gaire, però que tenen capacitat de votar a les pròximes eleccions.

I un sistema, a més, que no forma convenientment els qui hem d’implementar-lo, un sistema que no ofereix recursos i que vol fer creure que els mestres estem preparats per a assumir qualsevol idea genial que concebin les ments pensants de moda del moment, encara que faci anys que no trepitgen una aula, quan són plenament conscients que la majoria no estem formats per a les innovacions que arriben i que els cursets amb els quals, suposadament, es pretén donar aquesta formació estan mal dissenyats i, sobretot, que no arriben a tots els docents. I no hi arriben perquè no es disposen les mesures adients perquè hi arribin: ni es fan d’abast general, ni es doten amb els recursos suficients com perquè es puguin realitzar dins l’horari laboral i puguin ser, per tant, d’assistència obligatòria per a tots els professionals. De què serveix fer un curset sobre alguna cosa si no hi assisteix tothom i es permet que es diversifiquin i s’atomitzin, d’aquesta manera, els coneixements dels mestres que han tingut la bona voluntat d’assistir-hi a costa del seu lleure, mentre que es consent que n’hi hagi un bon gruix que no es forma?

I, de tot això, sí que estic cansat. Estic molt cansat que, durant els meus més de quaranta anys dedicat a l’ensenyament, hagi hagut de viure permanentment instal·lat en el canvi constant, fugisser i extremament perible. I, sobretot, estèril. I estic cansat d’haver de tornar a aprendre, tot sol i inútilment, a fer les mateixes coses de sempre amb nous noms, críptics conceptes, noves qualificacions i la inefable pàtina d’innovació que pretén justificar el canvi, i que quan totes les parts, mestres, pares i nens, ja l’hàgim començat a assumir, vingui un nou govern amb els seus nous experts que ho capgiri tot un altre cop i ens obligui a assumir un nou període d’assumpció fins que, inexorable, arribi el pròxim canvi. I, així, res no arribi a prendre cos mai.

La innovació és imprescindible. És el motor del progrés. Negar-ho és no entendre com funciona el món. Però la innovació necessita, en primer lloc, observació, detecció de problemes, reflexió, criteri i consens social; i després, planificació, recursos, una bona preparació prèvia dels professionals que han de dur-la a terme i un calendari d’implantació que sigui gradual i que, a més, la blindi contra possibles canvis en un període de temps suficientment dilatat com perquè sigui possible que aquesta arreli en les maneres de fer de tots els qui formem la comunitat educativa. I, sobretot, que il·lusioni en comptes de generar la frustració que produeix la fundada sospita que tampoc allò no serà durador i que l’esforç que caldrà fer per a assumir-ho caurà novament en el pou de la inutilitat. Perquè la innovació feta a la babalà esdevé un impediment per al progrés i una majúscula irresponsabilitat.

A més, qualsevol procés d’innovació ha d’estar controlat de molt a la vora per les autoritats educatives a través dels seus tècnics, els inspectors, que s’han d’assegurar que es faci efectiu. I avui, res d’això no és així. Pots trobar un mestre que posi molts deures al costat d’un altre que trobi que posar-ne és un disbarat. O un que basi la seva feina en l’assimilació de matèria i, al costat seu, un altre que valori, sobretot, l’activitat de recerca. I un que tot just arribi a tenir les nocions més bàsiques sobre el funcionament d’un programa informàtic de tractament de textos i un altre que basi tota la seva activitat docent en les noves tecnologies. I tot això, a la mateixa escola! Cadascun al seu aire… Un poti-poti que no pot funcionar bé de cap de les maneres i que les autoritats educatives consenten desconcertades mirant cap a una altra banda perquè no saben com fer-s’ho per fer creure els docents a l’hora d’introduir, en la seva praxi diària, uns canvis en què ni elles mateixes creuen.

I només quan he constatat, després de quatre dècades llargues, la incapacitat de les nostres autoritats de fer del sistema educatiu un aparell greixat, funcional i amb uns objectius socials i educatius pensats, seriosos i que serveixin als usuaris, que són els nostres nois i noies, m’he decidit a deixar-ho córrer. A llançar la tovallola d’una feina que, malgrat tot, m’ha donat molt perquè m’ha servit per a créixer no tan sols professionalment, que també, sinó, sobretot, personalment.

I això que, al llarg de la meva vida professional, naturalment, no tot han estat flors i violes… També hi ha hagut casos difícils, moments de tensió amb algun alumne o amb algun pare o mare… Però és que aquesta feina és un repte constant i confesso que el tracte amb els nens m’ha proporcionat una vida professional immensament feliç i afable, plena de compensacions i d’íntimes satisfaccions. I renunciar a continuar tenint aquesta sensació costa molt. Tant com m’ha costat a mi mateix prendre una decisió que, per edat, podria haver pres tres anys abans i que em vaig estimar més anar ajornant i madurant fins que vaig constatar que no hi havia res a fer, amb aquest sistema.

Ara, la meva vida ha entrat en una etapa nova, en la qual, els alumnes m’han fugit del davant. Ja no sento la seva cridòria ni veig com els empeny de manera irrefrenable l’extraordinària vitalitat que atresoren dins els seus cossos menuts. Però, mentre conservi la meva capacitat de pensar, els tindré sempre al cap i els consideraré alumnes meus de manera permanent.

Nois i noies, alumnes meus de qualsevol època, fins i tot, aquells que vaig tenir el llunyà any 1975, quan vaig començar a exercir, sapigueu que, si m’ho permeteu, sempre em consideraré el vostre profe i, per tant, sempre que vulgueu, em tindreu disposat a ajudar-vos. Estic segur que sabreu com trobar-me si em necessiteu. Per això, l’últim dia del curs no us vaig dir adeu, sinó, ben al contrari, fins sempre.