Aquest article va ser publicat al diari El 9 Nou el dia 9 de febrer de 2018
A Catalunya, més enllà de si s’investeix Puigdemont i/o un altre candidat o s’arriba a noves eleccions, ens cal ser conscients que només tenim dues formes d’entomar la gravíssima situació política que vivim: submissió o insubmissió. No hi ha camí del mig. O les autoritats catalanes se sotmeten al règim autonòmic que ofereix l’estat espanyol i s’avenen a acatar les regles del joc que marca l’estat o llencen una contraofensiva de desobediència, per la via unilateral, en defensa de la mig proclamada república catalana. Entremig, no hi ha res. No ens deixem enganyar amb els subterfugis que solen fer servir els polítics.
L’independentisme es troba en la disjuntiva de reconèixer amargament una derrota humiliant i acatar l’estret marge que ofereix l’autonomisme vigilat que se’n deriva o aixecar-se de la lona mig grogui, però amb la dignitat intacta, ara que l’àrbitre encara no ha arribat a comptar fins a deu, i disposar-se a ser dignament noquejat un cop rere l’altre amb nous empresonaments, inhabilitacions, multes, ofecs econòmics i aplicació del 155 fins que els àrbitres europeus, hi intervinguin i posin fi al conflicte. Ras i curt, renúncia a aconseguir la independència en un temps relativament curt o conflicte greu i sostingut.
L’estat vol aixafar i humiliar. Vol ser la part guanyadora i que l’altra es reconegui perdedora. I sap que té la força per a imposar-ho a curt termini. En canvi, també és cert que el llarg termini no el domina tant. L’estat sap que no pot mantenir eternament aquest pols amb l’independentisme si els dos milions que té al darrere no defallim.
L’independentisme, per la seva banda, sap que mantenir el pols amb l’estat serà molt dur. I sap també que acceptar la via autonòmica, que ofereix un camí més tranquil i sense grans sobresalts, però, alhora, trist i molt poc estimulant pot anar minant, a poc a poc, la voluntat dels dos milions de ciutadans que havíem posat una esperança en els nous aires que bufaven des de la plaça de Sant Jaume. Perquè si la cosa s’esllangueix, anirem desanimant-nos i perdent base social fins que l’independentisme deixi de ser majoritari. I, a sobre, el més probable és que es continuï aplicant un 155 encobert.
Ara bé, si les autoritats catalanes opten per la via unilateral, cal que siguin molt conscients de la situació. Han de saber, en primer lloc, que l’estat està disposat a tot. Naturalment, a tot allò que Europa li permeti fer. Més enllà, tampoc. I no oblidem que, tot i que Europa, fins avui, s’ha alineat clarament a favor de l’estat, també hi ha hagut força veus discordants, sobretot per l’acció de la policia el dia 1 d’octubre, però també pels dèficits democràtics exhibits. Potser, en aquest cas, no pas des de les institucions, però sí que s’han fet sentir certs mitjans, certs polítics a títol personal, certes organitzacions culturals i alguns think tanks. Vol dir que alguna cosa bull. I això no és poc important en aquest moment inicial del conflicte. Inicial. Sí. Perquè, si seguim aquesta via, ens cal ser conscients que això tot just acaba de començar.
També ens cal ser conscients que, mentre que l’estat està disposat a tot, els dirigents independentistes, potser no. S’han arronsat a l’hora de proclamar la independència, en les declaracions davant del jutge i, darrerament, també hi ha hagut un cert arronsament per part d’uns quants en la investidura de Carles Puigdemont. Naturalment perquè la gravetat de les conseqüències era molt diferent per als uns i per als altres.
No jutjo i, per tant, no condemno els arronsaments que s’hagin produït entre els presos perquè ningú no els pot exigir que se la juguin tant. Lamento profundament la seva situació i també la dels exiliats. I respecto i reconec el compromís de tots ells, que els ha portat a la trista situació en què es troben. Ara, sí que és cert que van calcular malament les forces de l’adversari. I això no hauria de tornar a passar.
Per això, abans de tirar pel camí de la unilateralitat, ens caldria respondre’ns honestament unes quantes preguntes. Estan disposats, els nostres polítics, a implicar-s’hi fins al punt de patir noves penes de presó? Està, la societat civil catalana, disposada a veure els líders polítics, avui empresonats com a ostatges, a una privació de llibertat encara més prolongada?, a sotmetre’s a un conflicte permanent que pot ser molt llarg?, a suportar un setge duríssim que pot tenir conseqüències com ara veure perillar, coses tan sensibles com la televisió catalana, la immersió lingüística o la llibertat dels docents en l’exercici de la seva professió?, a ser sotmesa a amenaces constantment i a viure sempre amb por de dir o fer segons què?, a tenir la Generalitat paralitzada, com ho està avui, durant una bona temporada més?, a veure com ocupen les conselleries de la Generalitat persones designades pel govern espanyol en virtut del 155?, a començar, potser, a veure aldarulls al carrer per totes aquestes causes? Perquè la paciència té un límit i potser arribarà un dia en què no serà possible contenir determinades faccions…
Si no estem disposats a tot això, val més que ens ho pensem dos cops abans de tirar pel dret. Però si, malgrat tot, s’optés per la unilateralitat, caldria mirar-s’hi molt i veure qui col·loquem al davant del carro. Hauria de ser un polític disposat a aguantar qualsevol cosa que li arribi. La CUP és el partit que ha mostrat, fins ara, més determinació en aquest sentit. Per tant, si anem al xoc, jo no hi veig més opció que col·locar Carles Riera al capdavant del govern. Perquè, tret de Carles Puigdemont, que té les possibilitats que té, no veig cap altre polític que estigui disposat a implantar la república partint de la declaració ja feta en seu parlamentària. Tampoc ningú de Junts per Catalunya perquè el seu desacatament s’acaba en la investidura de Puigdemont i ara ja sembla que ni tan sols això. Després, no han dit què volen fer. I, aquí, sí que no ens podem equivocar. Si anem a totes, anem a totes. I l’únic que ha dit que ho té clar és Carles Riera.
La insubmissió té costos greus, però la inestabilitat que produiria pot tenir la virtut de fer que Europa es mogui i obligui l’estat a negociar. La submissió, en canvi, és més edulcorada, però comporta pèrdua de dignitat i pocs rèdits perquè no incomoda el poder i el convida a continuar aixafant la part sotmesa. També és veritat que jo no em veig amb força per a exigir a ningú que s’immoli pel país quan jo mateix no seria capaç de fer-ho, però, llavors, que no s’hi embranquin si no es veuen amb el coratge d’arribar fins al final com ens ha passat ara. No podríem suportar una nova decepció.
També hi ha qui pensa que és millor acceptar l’autonomia per tal de poder recuperar les nostres institucions tan aviat com sigui possible que no pas mantenir-se permanentment sota l’imperi del 155 perquè, per molt que tindríem un poder vigilat i controlat des de Madrid amb un 155 encobert, també és veritat que, al capdavant de la Generalitat, hi hauria independentistes que, a poc a poc, podrien anar estirant cap a la seva opció. I aquesta també és una possibilitat. Més conservadora, sí. Però ningú no pot assegurar que la unilateralitat sigui més eficaç, sobretot, si no estem segurs d’estar disposats a suportar els costos d’un enfrontament sostingut amb l’estat. Per això, jo evitaria titllar de traïdors aquells que opten per aquesta via. Tots són independentistes. Però és lògic que hi hagi diferents maneres d’enfocar una situació tan endimoniadament complicada. El que no es pot consentir és que la meitat opti per una via i l’altra meitat per l’altra. La unitat és indispensable tant si es pren una opció com si es pren l’altra. Per tant, si us plau, diputats electes, mediteu-ho bé aquest cop.
En qualsevol cas, malgrat el que diguin des de les posicions unionistes, fem el que fem, el procés no serà mort, mentre els dos milions de votants continuem donant suport democràtic a l’opció sobiranista i aquesta sigui transversal, com ho és ara, i capaç de superar vel·leïtats de partit (tot i que això últim ja no és tan clar). S’enganyarà qui pensi que, per molta força que tingui l’estat, un moviment no engendrat per polítics, sinó nascut de la voluntat popular i que, pel cap baix, té al darrere dos milions de persones pot ser vençut tan fàcilment. Només espero que els nostres representants sàpiguen gestionar i fer créixer aquest capital social que tenen avui, que no el malbaratin. Els catalans ja no creiem en la democràcia espanyola. Ni tan sols la majoria dels que no són partidaris de la independència, m’atreviria a dir. Per tant, tard o d’hora, ens veurem abocats a haver de trobar-hi una alternativa. No defallim.
Tot està molt embolicat. La situació és difícil, però tenim prohibit desanimar-nos perquè si persistim, al final, ens en sortirem. Creure fermament en la victòria és imprescindible per a fer un camí tan ple d’obstacles.