Aquest article va sortir publicat al diari El 9 Nou el dia 8 de juny de 2018
Els darrers esdeveniments als governs de Catalunya i d’Espanya han acaparat l’atenció d’aquests últims dies, però no fa tant que els mitjans reproduïen allaus d’imatges ben interessants a propòsit de la col·locació estratègica de certs objectes de color groc en espais públics. Reprenguem el tema, doncs.
Imagineu per un instant la imatge següent: una idíl·lica platja, un mar d’aigua cristal·lina de color blau turquesa i un sol lluent escalfant-la a poc a poquet, amb aquella paciència de les coses de la natura, que van fent la seva de manera imperceptible, però eficaç. La platja és neta i, en un racó, sense fer nosa a ningú, hi ha cinquanta creus de fusta clavades a terra. La sorra, calenta, clara i lleugerament groguenca, resta tacada per les petjades que els primers visitants han escrit a terra. Petjades, que són testimoni de vida. Petjades que la brisa s’endurà a partir del capvespre. Però les creus continuaran allà fins que algú decideixi retirar-les.
Però són creus que duen els colors de la bandera espanyola. S’hi poden llegir inscripcions en positiu, com ara “La patria, unida”, “Juntos, somos más España”, “Castellano y catalán, al 50% en la escuela”, “La televisión, si es de todos, no desprecia la llengua de todos” i coses semblants…
Què faríeu? Us ho heu plantejat? En el meu cas, em molestarien fins a un punt de no dir. Però segur que no hi intervindria. No faria cap pas per a retirar-les. I molt menys amb la cara tapada. En cap cas. Per un principi de respecte amb el dret d’expressió de tothom. Segons com, escriuria un article parlant-ne. A això, no dic pas que no.
I en aquest punt, sí que us demanaria que féssiu un esforç i us poséssiu un moment –només un moment, eh…?– en el lloc d’aquest gruix de ciutadans que no combreguen amb el color groc i que tenen tot el dret a no combregar-hi. Com a mínim, acceptem que, de manera legítima, puguin sentir-se molestos per l’actual omnipresència d’un símbol que pensen que no els representa. Igual que jo em sentiria molest amb les creus amb bandera espanyola. Ara, d’això a intervenir-hi de manera expeditiva, n’hi ha un bon tros. Perquè, amb quin dret…?
“ELS CARRERS SERAN SEMPRE NOSTRES”
La veritat és que no produeix un impacte visual gaire agradable l’aspecte que ofereixen determinats indrets del nostre país, plens de tires de plàstic groc lligades de qualsevol manera als arbres o als fanals, que són –per dir-ho d’una manera suau– escassament glamuroses. Ara, també cal entendre que la seva funció no és generar bellesa, sinó fer palesa la nostra situació política excepcional. Protestar creant un paisatge igualment excepcional. I això, qualsevol demòcrata ho hauria d’entendre. Perquè és que no hi ha cap més manera de fer-ho…! Com podem manifestar enuig, si no, per una situació que un bon gruix de ciutadans trobem injusta? És ben bé posar en pràctica el lema ”Els carrers seran sempre nostres”. En el benentès, naturalment, que aquest “nostres” vol dir “de tots”. I si hi ha qui vol ocupar els carrers amb els símbols contraris, també ho haurem d’acceptar. En canvi, no trobo acceptable de cap manera que s’arrenquin ni els uns ni els altres.
Les eufemístiques excuses que esgrimeixen els “arrencaires” del groc em semblen excessivament peregrines: d’una banda, diuen que ho fan per netejar l’espai públic. Home, doncs si aquest és el seu afany, jo els suggeriria que es dediquessin més aviat a retirar les caques de gos de les voreres abans que no pas les coses grogues, que, al cap i a la fi no fan nosa. En canvi, a ells, les deposicions canines semblen no molestar-los tant. Per tant, alguna cosa deu haver-hi, més enllà de l’afany netejador… Diuen també que és que els símbols de color groc són una provocació. Quina provocació? La que sentiran els contraris, tots ells ciutadans benpensants, que no podran evitar un comprensible impuls d’agredir els qui els planten? Si us plau…! És com si diguéssim que, per tal d’evitar conflictes, els homosexuals o els negres no haurien d’exhibir-se gaire en llocs públics perquè hi ha persones –sabem que n’hi ha que pensen així– que podrien sentir-s’hi molestos. O que les dones no poden passar pel carrer amb la roba que els vingui de gust perquè podrien incitar a cometre delictes sexuals. Però en quin món vivim…? Que ens hem tornat bojos…?
De tota manera, jo suggeriria als que es dediquen a posar llaços grocs que ho fessin seguint unes mínimes normes cíviques perquè la seva acció no pugui ser criticada ni tan sols a partir de l’eufemisme fal·laç que es practica des de certs sectors.
En primer lloc, caldria procurar que els llaços no representessin cap impediment a la dinàmica habitual de l’indret. En poso, com a exemple positiu, les creus clavades a Canet, just a la desembocadura de la riera, on difícilment hi ha qui vulgui plantar-hi la tovallola. Chapeau! Com a exemple negatiu, en canvi, l’enorme tros de plàstic groc que algú va col·locar a la transitadíssima carretera que va de Corró d’Avall fins a Corró d’Amunt, just a la cruïlla amb la que passa per Marata. Era un llençol de plàstic rebregat que penjava perillosament d’un cable elèctric sobre la calçada i que podia tocar una part de qualsevol vehicle una mica alt que hi passés per sota, per exemple, l’antena d’una ràdio o el deflector d’un camió, i provocar una desgràcia. En el moment d’escriure aquest article, ja només en queden vestigis i ara ja no penja tan avall, però no entenc que les autoritats de les Franqueses del Vallès no el retiressin immediatament.
En segon lloc, procuraria evitar el plàstic, no tan sols perquè és ecològicament contraproduent, sinó també perquè és d’una estètica més que dubtosa. Caldria no allunyar-se de l’escrupolós civisme que ha caracteritzat, des dels seus inicis, aquesta anomenada revolució dels somriures. I em sembla que fer servir plàstic a tort i a dret no va gaire en aquesta línia de rigorosa exquisidesa.
FER PEDAGOGIA
I en tercer lloc, procuraria fer més pedagogia. Perquè –pensem-hi un moment– què demanen, exactament, els contraris al color groc? Voleu dir que demanen simplement que els presos polítics continuïn a la presó? Perquè em fa l’efecte que la reivindicació va bastant més enllà. Aquests “arrencaires” solen ser persones força radicalitzades en l’unionisme i actuen com a reacció cap al moviment independentista, en general, sense pensar específicament en els presos. Per això, valdria la pena explicar clarament que el llaç groc no és més que una protesta pel que es considera un injust empresonament de certes persones: bé perquè ens sembla que no han comès cap delicte, bé perquè creiem que la justícia no actua amb equitat o, simplement, perquè no hi ha dret que uns investigats que encara no han estat declarats culpables hagin de romandre tant de temps a la presó. Aquí, ja no m’hi fico. Cadascú que pensi el que trobi que ha de pensar, però cal explicar clarament que la protesta amb el llaç groc es limita a uns empresonaments que trobem injustos. Perquè el groc no és, necessàriament, una reivindicació de l’independentisme ni tampoc el suport a uns determinats partits i, per tant, ser aferrissadament unionista és perfectament compatible amb exhibir un llaç groc al pit. Només cal ser partidari de rebutjar racionalment la presó preventiva, que hauria d’estar reservada per a casos de veritable perill públic i, en qualsevol cas, motiu per a donar prioritat a la celebració urgent del judici per tal que el greuge a l’investigat, si després resulta innocent, sigui el menor possible.
Per cert, prohibint, com va suggerir el sortosament cessat senyor Millo, amb la seva carta als ajuntaments, intueixo que excedint-se en les seves competències, no arreglarem les coses. Les prohibicions, quan es tracta de reivindicar, radicalitzen; esdevenen incentius a la reivindicació. Perquè la clandestinitat té un atractiu morbós. Converteix la reivindicació en repte i convida a la transgressió. Perquè transgredir és encara més reivindicatiu. Una mica d’intel·ligència, si us plau, senyor Millo, que vostè viu aquí i, a diferència dels seus companys de la Meseta, entén perfectament com van les coses! O és que es tracta, precisament, de provocar les reaccions violentes que tant necessita l’unionisme i que, tossudament, l’independentisme es nega a tenir…?
Finalment, no puc deixar de denunciar el vergonyós espectacle que va oferir el diputat Carrizosa, en plena sessió parlamentària, retirant un llaç groc d’un escó que no corresponia al seu grup i donant, així, la pauta als seus seguidors sobre com cal actuar amb aquests símbols i, per tant, amb la llibertat d’expressió. Simplement, lamentable!