Com es pot educar sense adoctrinar?

Aquest article va ser publicat al diari El 9 Nou el dia 7 de maig de 2018

L’escola adoctrina. I tant! Però no únicament a Catalunya, sinó arreu del món. En uns llocs més que en d’altres. Això sí. Fins al punt que, en determinats països, l’adoctrinament esdevé il·lícit perquè s’hi adoctrina en una direcció que és contrària al pensament de la societat. És el que feia l’escola franquista abans o el que fan les escoles religioses avui, de les quals l’exponent més extrem són les de l’Opus Dei.

Jo, tanmateix, m’estimaria més no dir-ne “adoctrinar”, del que fa l’escola, per les connotacions negatives que té, sobretot en els últims temps, en què la parauleta és en boca de tanta gent imprudent, però vaja, l’assumeixo amb la condició que s’accepti que si l’escola catalana adoctrina, és perquè l’escola, en general, adoctrina. Adoctrina o digues-li com vulguis…

I és que la missió de l’escola és educar. I fer-ho a través dels docents. Però, aturem-nos una mica en allò que volen dir aquests dos mots. Per una banda, la paraula “Educar” ve del llatí EDUCERE, que vol dir literalment, “aconduir”, mentre que “docent” procedeix del verb “DOCERE”, que vol dir “ensenyar” i que, al seu torn ve del grec “DOKÉO”, que significa “opinar” i, per tant, “docent” vol dir, literalment, “el que opina”. D’aquí, surten paraules com ara “docte”, “doctor”, “doctrina” i, naturalment, “adoctrinar”. Vejam si, al final, resultarà que això que fan els docents és precisament el que han de fer…!

Perquè, a més, el llatí EDUCERE no ha donat tan sols “educar” en català, sinó que també és l’origen d’uns quants verbs més, com ara “dur”, “conduir”, “aconduir”, “induir” i “abduir” entre d’altres. I, com a curiositat, podem també consignar que és la paraula que va donar lloc, en italià, al mot Duce, que era l’apel·latiu que identificava Benito Mussolini a l’època. Ja es veu, doncs, que el fet d’educar s’ha entès, tradicionalment, en el sentit d’influir en les voluntats dels alumnes i de mostrar-los el camí a seguir.

Modernament, per sort, hem arribat al convenciment que cada individu ha de trobar el seu propi camí i que seria il·lícit tractar d’influir interessadament en les seves decisions quan aquestes responen estrictament a l’ideari d’un mestre o d’un grup de mestres, sobretot si es tracta de l’escola pública, que paguem entre tots. I això, no es discuteix.

Ara bé. Els conceptes a transmetre als alumnes, els vehiculen persones. Concretament els mestres. Els docents. Els que opinen –recordeu?–. I resulta que les persones no són neutres. Viuen en societat. Pensen. Tenen idees pròpies i reben la influència de l’entorn. Una influència a la qual no poden sostreure’s per més que vulguin. I això, necessàriament, es reflecteix en la seva manera de vehicular les idees que exposen amb la intenció d’ensenyar. És inevitable.

Cada societat té una determinada composició social i això configura el seu grau de diversitat. És lògic, doncs, pensar que, a grosso modo, aquesta diversitat es deu traduir en maneres de fer diferents en tots els àmbits de la societat de manera proporcional a cada una de les tendències que conté. I, a l’escola, que sorgeix de la societat, també. És a dir que l’escola deu recollir, a través dels seus mestres, també de manera proporcional, els diferents tarannàs d’aquesta societat. Perquè els mestres també en formen part.

Quan, des del poder, s’exerceixen purgues ideològiques, en canvi, s’obté una classe docent de pensament únic, com la que hi havia durant el franquisme o, si més no, de pensament condicionat, com el que hi ha avui en una escola religiosa malgrat que aquesta rebi finançament públic a través del concert.

Ara bé, en una escola on els mestres no reben consignes ideològiques explícites des del poder com és ara l’escola pública catalana i també, segurament, l’escola pública espanyola, cada mestre ha de poder explicar-se sense obeir el dictat ideològic de l’autoritat. Ha de deixar-se guiar pels seus coneixements, per la seva professionalitat i també –només faltaria…!– pel seu sentit comú. I és pràcticament impossible que es produeixi un adoctrinament massiu contrari als valors comunament acceptats a la societat en què està immersa perquè els mestres són societat i, majoritàriament, no tindran interès a transmetre’ls.

En canvi, un adoctrinament que apunti cap als valors amb els quals combrega aquesta societat, segurament, sí que és possible. Què vull dir amb això? Plantegem-nos un parell de possibles situacions: la d’un mestre que promogui un debat a classe, posem per cas, sobre la marginació de la dona. És una iniciativa probablement tendenciosa a favor de l’alliberament de la dona. Una iniciativa que tothom accepta, però que no es pot negar que adoctrina. Però, com que ho fa en el mateix sentit que la societat, és un adoctrinament encobert. O el d’un  mestre que promogui un debat a classe sobre el racisme. Un altre cas clar d’adoctrinament encobert perquè la societat no l’interpreta com a tal, tot i que ho és. Fins aquí, imagino que hi ha un acord general, oi?

Però, i si el mestre promou un debat sobre un fenomen que no genera unanimitat en aquella societat? I si promou un debat sobre les curses de braus, posem per cas, i s’hi posiciona en contra o a favor per una convicció seva, que no és comuna a una majoria de membres d’aquella societat, però sí a molts que defensen una postura o la contrària? Traslladem aquesta situació a una escola de la província d’Àvila o de Sevilla on, probablement, hi ha opinions antitaurines i protaurines. El mestre que promou el debat i es posiciona adoctrina? I, si és així, hem d’imposar-li el silenci? Quina és l’opció que ha de prendre un mestre davant d’una situació controvertida? Ha de fer d’estaquirot inversemblantment equidistant? No pot aportar la seva opinió? L’opinió madura d’un adult? Ha de censurar el debat? No se’n pot parlar? No és lícit intentar crear en els nens un esperit crític que els obligui a contrastar les opinions de casa amb altres opinions?

O és que volem una escola uniforme i grisa on només es pugui parlar d’allò que el sistema accepta sense condicions? Potser sí que és adoctrinar la inclusió de l’aprenentatge d’Els Segadors i no el de l’himne espanyol als currículums de l’àrea de música de Catalunya, però aleshores també és adoctrinar que l’escola espanyola inclogui Maragall o Mercè Rodoreda en els programes de literatura espanyola i que els d’història d’Espanya passin de puntetes sobre episodis com el de 1714 o vulguin veure en allò que en diuen Reconquista uns elements nacionalment reunificadors que no es corresponen amb la realitat.

Per tant, si al final, hem de concloure que l’escola catalana adoctrina, haurem de concloure que també adoctrinen l’escola espanyola, la francesa o la de qualsevol altre país per democràtic que sigui. Perquè el que fan, de fet, és fixar valors comunament acceptats, discutir aquells que estan en conflicte i ensenyar a respectar les opinions contràries a la pròpia o a la de la pròpia família. Perquè aquesta és una de les missions més importants de l’escola. Generar debat i formar esperits crítics.

Però, en qualsevol cas, en un país democràtic, l’escola ho fa amb el consens d’una societat que ha votat uns representants polítics, que han estat democràticament elegits i són els que, legítimament, han propiciat el disseny d’uns programes i d’un tarannà escolar que són fruit de les característiques de la seva societat. En determinades qüestions, molt diversa i, en altres, menys, però, en definitiva, la que els ha col·locat en posició de decidir.

Ara, això sí. Els valors comunament acceptats a Catalunya i els comunament acceptats a Espanya, segurament, no són els mateixos. I els que es considera que estan en conflicte aquí i allà, tampoc. Per això no ens posem d’acord sobre si l’escola catalana adoctrina o no.

I és per això, també, entre altres raons, que volem la independència.