Aquest article va sortir publicat al diari El 9 Nou el dia 27 d’abril de 2018
Els propers dies 8, 9 i 10 de maig, tots els alumnes de sisè de primària de Catalunya han de passar les anomenades proves de competències bàsiques. Això suposa un cert enrenou per a mestres i alumnes perquè implica una aturada de les activitats escolars durant els tres matins dels dies indicats i unes jornades prèvies en què, a sisè, tot sembla girar al voltant d’aquestes proves, que en definitiva, no són tan importants com sembla.
Tot i això, em semblen útils per diverses raons. En primer lloc, fan possible que els nens s’enfrontin a uns exàmens que perceben com a molt seriosos i importants, cosa que prefigura l’actitud que els caldrà en cursos posteriors; i a més, permet als centres obtenir informació del nivell dels seus alumnes.
D’altra banda, a partir de l’observació del tipus de preguntes que es plantegen als nens, els mestres tenen l’oportunitat de veure d’una manera pràctica quina mena d’aprenentatges promou el Departament d’Ensenyament. Les instruccions que es reben a les escoles en aquest sentit acostumen a ser molt críptiques, excessivament extenses i, paradoxalment, no gaire matisades i, en definitiva, aclareixen ben poca cosa als docents a l’hora d’enfocar les seves programacions.
La veritat és que aquestes proves solen estar molt ben pensades i avaluen realment allò que cal avaluar en la canalla. Per tant, són un bon instrument com a orientació per als mestres perquè, com que valoren separadament cada una de les competències, els resultats tenen un caire molt quirúrgic si se’m permet l’expressió.
Ara bé, perquè tinguin utilitat, s’ha d’observar el conjunt. No ens podem fixar en els resultats alumne per alumne i atorgar-hi un valor final perquè allò no deixa de ser un simple examen i, com a tal, no ha de fer variar la nostra percepció sobre un nen o nena que hem avaluat no tan sols al llarg de tot el curs sinó, en molts casos, al llarg de tota la primària. La interpretació ha de ser, doncs, necessàriament col·lectiva.
D’altra banda, en cas de resultats negatius, cal no prendre mesures correctores a corre-cuita, com tampoc no es poden llançar les campanes al vol si són positius. Cal observar tendències i això implica, necessàriament, fer una observació dels resultats –sempre col·lectivament–, almenys al llarg de tres cursos com a mínim. I només si al cap d’aquest temps, l’escola observa, que els resultats en una, dues o més competències són col·lectivament més baixos del que s’espera i que aquesta dada es repeteix any rere any, és quan han de disparar-se les alarmes i cal començar a analitzar què és el que falla que provoca aquesta situació.
A moltes escoles, en canvi, s’està excessivament atent als resultats individuals quan, en realitat, aquests obeeixen simplement a un sol examen de cada una de les àrees que s’hi avaluen i, per tant, tan sols evidencien el rendiment ofert per un alumne determinat en un moment determinat, subjecte, doncs, a la sort, als nervis del moment, a l’estat d’ànim, a les ganes que tingui de treballar aquell dia i a un llarguíssim etcètera de circumstàncies que ens aconsella prendre’ns els resultats individuals d’aquestes proves ben bé com el que són: un examen més, en un context educatiu que, tal com ha de ser, promou l’avaluació continuada i, per tant, on els exàmens estan cada cop més devaluats.
Cal doncs, procurar tractar amb encert i ponderació el que surt d’aquestes proves i, sobretot, no magnificar-ho. I si ens confirma allò que un mestre responsable i competent ha anat observant al llarg de tot el curs o de tota la primària, probablement servirà per a matisar-ho, però si se n’allunya gaire, com passa cada any en alguns casos individuals, cal tendir a creure’s més aviat l’observació que hagi fet aquest docent que no pas el resultat d’una prova, que al cap i a la fi, té la fiabilitat condicionada a les circumstàncies del moment.
I, sobretot, siguem conscients que l’artífex dels resultats –siguin bons o dolents– no és el tutor de sisè que accidentalment hagi tingut el grup aquell any, sinó tots i cada un dels professors pels quals hagi passat al llarg de tota l’escolaritat, ja que l’aprenentatge és un procés llarg i complex. Sense oblidar, naturalment, les característiques particulars de cada un dels nois i noies examinats, que són els últims responsables de les excel·lències o les barbaritats que hagin pogut respondre.
Serà bo no oblidar totes aquestes consideracions perquè, en més d’una ocasió, observo equips directius, mestres, alumnes i famílies excessivament preocupats pels resultats de les famoses proves de competències bàsiques i proposant decisions pedagògiques, a vegades, massa precipitadament.
Dit això, constato, després de molts anys d’haver anat passant aquests exàmens als meus alumnes, que a vegades, s’hi escapen atemptats a la normativa catalana. I és per manca de rigor. Sense anar més enllà, enguany s’ha enviat a les escoles una prova-model de comprensió oral on es demana als nens que escoltin dos cops un text i que responguin després unes preguntes sobre el que han entès. Doncs bé, aquest model conté un àudio d’un fragment de la coneguda història de Pinotxo, on per cert, hi ha dues preguntes de comprensió que em semblen especialment confuses perquè la resposta no és prou clara per a un adult preparat i, per tant, molt menys per a un nen. Però és que, a més –i això és el que volia explicar–, hi ha un passatge que fa: “Tinc una amiga de debò. Més bonica que el Sol i la Lluna. És la noia dels cabells blaus. A vegades, penso si no serà una fada”. Lamentablement, aquest fragment inclou un castellanisme flagrant, com és ara fer servir el futur de suposició, que s’utilitza de manera corrent en castellà, però que no s’ha de fer servir mai en català. Així, el passatge, per a ser correcte, hauria d’haver estat: “Tinc una amiga de debò. Més bonica que el Sol i la Lluna. És la noia dels cabells blaus. A vegades, penso si no deu ser una fada”.
Tan difícil és seleccionar un text que no contingui expressions que vinguin a afegir-se a la llista inacabable de castellanismes que patim pel carrer, als mitjans de comunicació, a les aules, fins i tot en boca dels docents i en al·locucions i escrits públics de tota mena? Tan poc respecte tenim per la nostra llengua que, en un text que sentiran tots els nens de Catalunya i que poden prendre com a referent, també hi ha d’haver un castellanisme? No és la primera vegada que passa, però, com a catalanoparlant, desitjo vivament i, com a contribuent, exigeixo que sigui l’última.