Aquest article va ser publicat el diari El 9 Nou el dia 16 d’abril de 2018
Darrerament, sento a dir molt sovint que Espanya és un Estat feixista. Personalment, crec no tan sols que això no és cert, sinó que dir-ho pot ser contraproduent per als interessos dels qui defensem la total emancipació de Catalunya com a república independent. Intentaré explicar-me perquè no vull que s’entengui el contrari del que vull dir, cosa que podria passar amb una lectura interessada o parcial d’aquest article.
Sí que és veritat que el PP té els orígens que té, que són molt pròxims al franquisme. Però el PP no és l’Estat espanyol. Sí que és cert que les actuacions del Govern espanyol, de la majoria dels polítics de l’oposició i de la judicatura recorden maneres de fer que crèiem que no tornaríem a veure mai més i sí que és cert també que l’Estat ha ignorat amb menyspreu el clam de més de dos milions de ciutadans fins al punt que ha trobat que no valia la pena dedicar ni cinc minuts a fer política per a atendre’ns. Però d’això a poder afirmar que Espanya és un Estat feixista n’hi ha un bon tros.
La gent que, com jo, ja té una edat, deu recordar perfectament que els anys seixanta, quan imperava el feixisme a Espanya, no ens atrevíem a entrar al forn o a la carnisseria, posem per cas, i opinar obertament i en veu alta davant d’un desconegut. I ara, objectivament, això no és així. Com també deu recordar que es feien consells de guerra a civils, que les manifestacions al carrer i els partits polítics estaven prohibits i que les escasses ocasions en què la ciutadania va votar ho va fer obligatòriament i coaccionada per la por de ser vigilada, cosa que avui no succeeix ni de bon tros, com ho demostren els resultats de les dues últimes eleccions catalanes. A més, la llengua catalana no es podia fer servir de manera pública, els mitjans de comunicació i l’educació eren íntegrament en castellà i l’escola adoctrinava en el feixisme i depurava els mestres que els semblava que no combregaven amb el pensament únic oficial. Finalment, la pena de mort era vigent al codi penal i no existia, per als acusats, la presumpció d’innocència. Creieu que aquesta és la situació d’avui a l’Estat espanyol? Aquest mateix article hauria pogut sortir a la llum l’any 1962, posem per cas?
És cert que moltes d’aquelles intolerables restriccions, avui deuen ser el somni humit de la majoria dels membres del partit del govern i d’altres partits que no són al govern. Però també és cert que se n’han d’aguantar les ganes. I aquesta és una diferència important. Sí que fan el possible per a tendir-hi, però ens cal reconèixer que les coses no funcionen així i que l’Estat espanyol és un Estat estructuralment democràtic.
Ara bé, això no vol dir que no hi hagi actuacions per part d’aquest Estat que són summament autoritàries, circumscrites, bàsicament, a allò que el poder creu que pot afectar la unitat d’Espanya. En tot allò que fa referència al procés i a l’independentisme, sí que, efectivament, s’hi observen actituds que recorden massa el feixisme, però no es pot dir que, globalment, Espanya sigui un Estat feixista. Naturalment, això sol ja fa entrar en crisi la seva qualitat democràtica i, de fet, per molt que no es digui en veu alta des de les institucions estrangeres, la democràcia espanyola està clarament qüestionada arreu del món occidental.
Penso, per tant, que l’Estat de dret, a Espanya, efectivament, acusa dèficits importants, sobretot, perquè el Govern de l’Estat, el Tribunal Constitucional, la Fiscalia i bona part dels diputats no tenen escrúpols a interpretar les lleis i la Constitució de la manera que més els convé, forçant-les i torçant-les al màxim, per a reprimir tant com puguin l’independentisme i que els jutges Llarena i Lamela estiren els articles del Codi Penal en el mateix sentit fins al punt que arriben a estripar-se. I això, ho fan a desgrat de posar-se en evidència i a l’altura de països com Hongria o Turquia, cosa que permet qüestionar seriosament la democràcia espanyola i titllar l’Estat d’actuar de manera autoritària i arbitràriament.
Per tot això, és cert que no es pot assimilar l’Estat espanyol a una democràcia com les que hi ha a Alemanya, el Regne Unit, Bèlgica o Dinamarca, posem per cas, perquè s’hi troba a anys llum, però també és cert que no es pot dir amb rigor que sigui un Estat feixista.
M’interessa dir-ho no pas per defensar un Estat que trobo indefensable, sinó precisament perquè és important situar les coses en el seu punt just. I aquests excessos verbals donen aire als qui cometen totes aquestes arbitrarietats contra Catalunya. Perquè els ofereixen en safata l’oportunitat de ridiculitzar fàcilment els arguments dels seus adversaris. Per dir-la molt grossa no farem pas que sigui més grossa. Fonamentalment perquè és que ja és molt grossa. No ens cal exagerar. Perquè l’exageració es desmunta fàcilment i en desautoritza l’autor. Li lleva credibilitat. I això, no ens ho podem permetre.
Espanya, ens agradi o no, és un Estat que, estructuralment, es fonamenta en la seva Constitució, amb la qual podem estar d’acord o no, però que va ser votada àmpliament. Això sí: fa cinquanta anys i en circumstàncies molt especials. I, a més, és un Estat que té un govern i una oposició i, fins diria que una àmplia majoria de polítics en actiu que estan disposats a prendre les lleis que els afavoreixen com si fossin essències immutables i fer-les passar per damunt d’escoltar dos milions de persones que no ens hi sentim bé dins i, alhora, d’interpretar fraudulentament les que no els afavoreixen per tal de reprimir l’independentisme. Però, tret d’això, que ja és molt i és intolerable, la resta no es pot equiparar a la barbaritat que va representar el feixisme.
Tan inexacte és dir que Espanya és un Estat feixista com dir que les accions dels CDR són terroristes. Pensem-hi perquè no fem cap favor a la causa independentista si caiem en els mateixos excessos que l’adversari. Val la pena que donem a les paraules el seu valor just perquè si acceptem corrompre’n el significat, després no tindrem prou legitimitat per a rebutjar l’ús que, des de l’altra banda, es fa de la paraula violència, posem per cas.
I, ja que parlem dels CDR, un apunt estrictament lingüístic: us heu fixat com pronunciem aquesta sigla? Es fa majoritàriament a la castellana. Amb la ce interdental de la paraula zapato i la erra dita també en castellà (erre), en comptes de pronunciar (permeteu-me la llicència ortogràfica) ‘sé-dé-erra’, que és com ho hauríem de fer. Pot semblar una niciesa, però, juntament amb tants altres detalls anàlegs, diu molt de la manca de rigor amb què afrontem la delicada situació de la nostra llengua. Una sigla nascuda en català, que serveix per a denominar una organització que actua només a Catalunya i amb la intenció d’obtenir la llibertat de Catalunya, pronunciada innecessàriament, gratuïtament, en castellà pels mateixos catalans. N’hi ha per a llogar-hi cadires! Siguem una mica conseqüents, doncs, i esforcem-nos-hi una mica, si us plau. Sobretot, des dels mitjans, que són els qui tenen la capacitat de fer de models.
I ja que parlem de llengua, deixeu-me’n dir una altra: la paraula ‘extraditar’, que aquests dies, per desgràcia, es fa servir tan sovint, és un castellanisme. L’equivalent en català és ‘extradir’. I això, ho hem de fer extensiu a tota la conjugació, que segueix el model del verb ‘patir’. Així, si diem ‘pateix’, cal dir ‘extradeix’. No pas ‘extradita’: “El jutge alemany pot decidir que no extradeix Puigdemont”; si diem ‘pateixen’, hem de dir ‘extradeixen’. No pas ‘extraditen’: “Els tribunals suïssos no extradeixen ningú per raons polítiques”; si diem ‘patit’, hem de dir ‘extradit’. No pas ‘extraditat’; si diem patirà, hem de dir ‘extradirà’. No pas ‘extraditarà’. I si diem ‘patissin’, hem de dir ‘extradissin’. No pas ‘extraditessin’. I així, en totes les formes. Val la pena que ens forcem no tan sols a donar a les paraules el seu just valor, sinó també a fer servir les nostres i no pas les alienes quan ens expressem en la nostra llengua.