– Què creus que critica Pere Calders en aquest conte?
– Redacta un text literari prenent com a model el conte on hi hagi també un excés de permisos i paperassa per un fet aparentment quotidià. Sigues original i recorda que la ironia t’ajudarà a aconseguir que el text sigui més àgil i divertit.
-En el temps que portem d’existència la raça humana ha anat evolucionat de tal manera que per a tot s’ha de demanar permís, per insignificant que sigui la cosa o qüestió.
Estava enllestín els últims preparatius per a celebrar el dia de “la mona”, esperava convidats, la majoria eren familiars i amics, de sobte va sonar el timbre i vaig anar a obrir la porta com faria normalment i…era un inspector que venia a revisar els preparatius!. Quan va entrar el primer que va fer va ser mirar les estovalles de la taula, ens va dir que si eren cosides a mà ens podria caure una multa, i la vam treure de seguida, l’inspector va dir que havia de ser de paper així es podia treure fàcilment i es podria tacar sense saber greu, ja que així no es gastava aigua, és que hi ha crisi!, els tovallons i els gots havien de combinar amb colors càlids i llampants i els plats i els coberts havien de ser de plàstic.
Com a primer plat havia de ser fresquet i casolà, com per exemple una amanida de pasta, com a segon plat carn a la brasa i el postre una macedònia de fruites perque així la mona passaria millor.
I finalment va anar a veure el plat estrella: “La mona”,
que per suposat aquesta havia de complir uns quants requisits: la xocolata havia de ser negra, els voltants amb ametlles i sobretot el que aportava el color: les plomes. L’inspector va mesurar-ne la llargada, la textura, el to del color i que entressin bé al pastís.
Un cop passada la inspecció aquell home tan “miquetes” ens va poder deixar celebrar la pasqua.
2- Tot era un dia normal en que a la nit feien el partit més esperat per tota la joventut, arribava la nit i no tenia l’aparell per poder veure el partit, jo tot estressat anava mirant tots els bars que hi havia a la ciutat per a veure si es podia veure el partit. Al entrar al bar menys ple va vindre un noi i em va dir per entrar havia de pagar uns 6 euros, ja saps que és un partit i amb aquest bar sol deixem entrar els privilegiats, vaig treure la cartera i vaig pagar, després va vindre un altre noi i em va dir que si no consumia alguna cosa aquí no es podia estar i vaig pagar una beguda, però ell em va dir que una beguda no era suficient, havia de passar com a mínim més de 10 euros i vaig comprar-me un entrepà, quan ancara no havia acabat la primera part va vindre un altre noi que havia de consumir més per mantenir-se al local, jo tot emprenyat em vaig alçar i me’n vaig anar cap a casa enfurismat.
La senyora Carme va comprar una nevera nova però quan li van portar va venir un noi ben plantat i molt educat i li va dir:
-Senyora Carme té un problema amb el seu frigorific
– Quin problema?
– Que està incomplint la llei 806 barra dos
-Quina llei es aquesta ?
-Aquesta llei diu que ha d’omplir el document quaranta-dos barra cent seixanta-cinc
– Què és aquest document?
Es el document que li permetrà col·locar la nevera sense cap problema
– I ja està?
– No, crec que haurà d¡’mplir un darrer document per viure en un tercer.
– Per què?
-per la llei tres barra tres que diu que qualsevol modificació del on del propietaris pot portar indemnitzacions milionàries.
– puc parar l´obra?
– sí però tindrà una sanció de mil euros, millor seria acabar-ho i despres en parlem.
-L´acompanyo a la porta
– adeu señora.
2.-L’ arbre que teniem a casa era el més bonic i gran de tot el barri, era un pi meravellós, sobre tot per Nadal quan li ficaven les llums i brillava majestuosament, jo estava orgullosa del meu arbre. Però hi havia molta gent que li tenia enveja i és clar aviat vam tindre un inspector a les portes de casa.
El primer que va fer va ser intentar medir l’arbre, no sé com s’ ho va fer però resultava que passava de la mida legal, primera cosa que estava malament, segona cosa alguns veïns s’ havien queixat que les llums que ficavem per Nadal no els deixaven veure les estrelles, quina bajanada!, però és clar, estava dintre de la normativa.
Al final de tot va resultar que havíem d’ arrencar el nostre arbre, quina llàstima que em va fer, sempre me’n recordaré d’ aquell dia com si fos ahir, son d’ aquelles coses que em van marcar de la infància, també me’n recordaré de quan se’n va anar aquell inspector que amb un somriure més fals que un euro marroquí i va dir: Bé, sempre podeu plantar un altre arbre que respecti la normativa!
-Em volia compra unes bambes noves aquelles que tothom ara portava. Vaig anar a la botiga i just anava a pagar la dependenta em va dir que necessitava uns permisos per poder-me-les endur. Jo vaig preguntar quin tipus de permisos eren, la mestressa em va portar un plec d’impresos per omplenar. Vaig preguntar què passava si em feia enrere i es clar la resposta era més impresos.
-Jo tota la vida he tingut un ordinador, vell, però sempre ha funcionat. Però des del dijous passat, que se’m va espatllar, me’n vull comprar un altre. Però els ordinadors han evolucionat molt i, com que no sabria muntar un d’ última generació, vaig contractar a un home de la mateixa empresa, que vaig comprar l’ ordinador perquè me l’ instal·lés:
(TOC, TOC)
-Qui és?
– Sóc l’encarregat d’ instal·lar-li l’ ordinador.
– Passi, passi, la porta és oberta.
I va entrar un home baixet i mig calb que devia tindre uns trenta anys. Primer em va preguntar on volia instal·lar l’ ordinador i jo li vaig ensenyar un racó de la meva habitació. I ell, amb un somriure maliciós als llavis em digué:
– Doncs ho té ben clar, senyor. Als racons les descàrregues elèctriques arriben amb menys intensitat, un ordinador de la seva magnitud no funcionaria correctament, l’ hauria d’ instal·lar en una paret plana, triï un altre lloc,si us plau.
Llavors li vaig senyalar un altre lloc de l’ habitació tot i que no m’ agradava gaire i em va dir que aquest lloc seria perfecte. Després em va preguntar quin tipus de pantalla li ficaria a la torre i jo li vaig portar la de l’ antic ordinador però em diguè:
– Doncs tindrà poqueta feina per veure bé amb una pantalla tan vella, però sort que ja hi havia pensat i per cinquanta euros et puc vendre una que anirà fina com la seda.
Llavors em va portar un pantalla plana d’ unes 22″ i li vaig comprar. Un cop em va instal·lar l’ ordinador em va dir que quins programes utilitzaria més i li vaig indicar uns quants, com ara: -El pac “Office” o el Nero i em va preguntar si tenia el disquet d’ instal·lació, llavors li vaig portar i em va dir que aquests no servien, que eren massa vells i que aquest ordinador no els podria reconèixer, i que els hauria de tornar a comprar. Llavors em va dir que ja havia acabat. Llavors a la porta em va dir:
– Ja està tot, veu que fàcil era i amb un somriure amistós em va donar la factura.
1. Que en els temps que corren tot són complicacions i es fan exageracions de fets que són del més simples.
2. Com un dissabte qualsevol em disposava a preparar el cub per fregar, quan van trucar a la porta.
> No era gaire habitual. Em sembla que debien ser les 10 del matí, més o menys…
– Dispensi senyor, sóc l’inspector de control d’amoníac de cubs de fregar del barri. Necessitaria fer-li unes proves a l’aigua amb què es disposa a fregar el pis.
En aquell instant no em veia la cara, però deuria ser de pel·lícula, perquè l’inspector em va mirar amb comprensió, i es va explicar molt amablement.
– L’ajuntament a llençat un pla nou – va começar.
(I un munt de diners) vaig pensar. – És per això, que ara està més interessat en la higiene dels blocs de pisos, ja que hi ha hagut queixes d’alguns veíns d’altres barris de la ciutat, a causa de males olors, intoxicacions…
Encara m’ho creia menys. Em vaig deixar emportar pel riure. Ell no s’ho va pendre gens de bé.
– Li importaria omplir aquest paper, per tal de que pugui fer la inspecció com és degut ?
– Què passa si no ho omplo ?
L’inpector va fer cara de pomes agres, però va entendre que no estava de broma.
– Bé, segons l’article A del sector 2345, vosté podria ser sentenciat a treballs comunitaris.
Osti! Era per enregistrar-ho amb video.
Vaig omplir el requisit i tot seguit va treure una ampolleta petita i un compta-gotes. Va agafar una mostra del meu cub i la va remenar una mica. Després d’observar-la una bona va aixecar-se i amb aires de superioritat i amb un sospir va afegir:
– Em sap greu comunicar-li això, però haurà de canviar la marca de sabó, o desinfectant, o del que sigui que fa servir. El nivell d’amoníac és massa baix i hi ha riscos de que es produeixin plagues de formigues o altres “bixos”.
– Però la inspecció no era per veure si el nivell era massa alt ?
L’home va torçar el rostre amb desaprovació.
– Què es pensa, que els de l’ajuntament només treballem per denunciar el que sobra ? Miri a partir d’ara haurà de fer servir aquest que li proporcionem nosaltres mateixos.
Era una marca que no coneixia ni el seu propi inventor, segur, i que a sobre, triplicava el preu del que jo feia servir normalment.
>
1-Que en aquests temps et fan firmar papers per a tot, que l’ajuntament envia inspectors per a tot, i a la mínima que tinguis alguna cosa malament, has de pagar una multa.
2-Text
-Hola, bon dia. Vinc a fer una revisió.
-Hola, i de que es tracta la revisió?
-Be, sembla una tonteria però es important, la revisió és del terra, el que vostè trepitja.
-Com?
-Si, ja sent be, en els temps que corren una relliscada es imprevisible.
-Ah! doncs entri, entri.
-Anem a la cuina?
-Aquí hi és.
-Hummmm…
-Que passa?
-El terra és correcte.
-Ah quina sort!
-Però faltaria una barana k-38 per si de cas rellisca. Passem al menjador.
El home mirar al inspector amb cara de fàstic.
-Malament !!!!!!!!!!!
-Per que?
-Parquet!!!!, si cau una espurna, tot amb flames.
Digué nerviós.
-I de quin material ho fico?
-Doncs senzill de polihidrospear model k-p17
-I aquesta modificació quant em costarà?
-Parlem d’un material molt segur, última tecnologia en parquets, jo crec que rondarà els 100.000 €, vostè té un menjador molt gran.
-Però, no ens ho podem permetre això eh!! ….. parlem de molts euros eh!! …..
-El seu nom? És el mateix propietari que el que surt als papers?
-Si sóc Josep Lluis Nunyez, per servir-lo a vostè eh!! …..
-Sr. Nunyez, que són 100.000 € comparats amb la seva vida, que la pot perdre en un incendi per una espurneta caiguda en un parquet de mala qualitat.
-Significa molt per mi, parlem de 100.000 € eh!!… I la multa de quant parlaríem?
-Bé, seria una multa de uns 10.000 €, ara l’any que ve jo tornaria a fer la inspecció i és clar no ho podria passar per alt això, m’entén oi? A no ser que vostè i jo arribéssim a un acord beneficiós per tots dos.
-Què vol dir? Parli, parli, però els diners són importants eh!!, i jo sóc pobre eh!!… No m’ho puc permetre això eh!!!, vostè si que m’entén eh!!…
-Dons un parquet de millor qualitat del que ara té, i no tan bo com el que jo li proposaré, ficat per el meu cunyat Joan Laporta, li costarà uns 6.000 eurots de res i vostè dormiria tranquil i complint la llei.
-6.000 euros eh!!…., dormir tranquil eh!!….. i per 4.000 el Sr. Laporta –un indesitjable va pensar ell sense dir-ho- 4.000 ni “pati ni pami” que tal eh? …..
-D’acord parlaré amb en Joan Laporta i li farà un nou pressupost. La setmana que ve parlem. Mentre vostè no encengui foc aquí.
-Be doncs fins la setmana que ve, records al Sr. Laporta, eh!!! -encara que aquell nom li remogués l’estomac, els euros són els euros…….
1) Que per fer una cosa simple i quotidiana com muntar un pessebre, es necessita fer un munt de papers, tenir un munt de permisos i passar revisions.
2) Ja feia temps que em rondava pel cap la idea de pintar la façana de la meva casa d’un color més viu. Vaig anar a parlar amb un amic que era pintor i li vaig comentar la idea. Em va dir que em pintaria la façana de la casa sense cap problema, però que primer hauria de passar per l’ajuntament a demanar un permís per poder pintar. Era la primera vegada que sentia que per poder pintar la façana de la teva casa es necessitava un permís, però donava igual, el vaig deixar fer.
Al dia següent va vindre i em va dir que li havien concedit el permís, però que ara vindria un inspector per revisar l’estat de la casa i havia de respondre unes preguntes sobre com volia pintar-la. Em vaig quedar de pedra, com podia ser que per pintar una simple façana hagués de fer tantes coses?
Al cap de tres dies, l’inspector va arribar, va començar a observar la façana de la casa i em va dir que no podia pintar, ja que la paret estava molt agradada i primer s’havia de reformar, i quan li vaig dir el color, va dir que n’havia d’escollir un altre, ja que el color blanc en la zona en que vivia jo estava prohibit.
No em creia tot lo que m’estava succeint, al final, enrabiat, faig fer que marxés tothom de casa meva, no anava a pintar res, vaig anar a l’ajuntament i vaig preguntar per què feia falta tot això i em contesta: els temps han canviat molt, tot ha evolucionat, per això necessitem fer tants papers.
-La mona de pasqua.
Per fi va arribar la confirmació de la sol·licitud per a poder fer la mona de pasqua, com la majoria de so·llicituds, ha vingut un inspector preguntant-me:
-Bé i com la farà la mona?-Va preguntar només entrar a casa meva.
Jo li respongué- Doncs bé, de la manera tradicional…
-Però vosté no hi deu pensar ficar-hi nous o atmetlles sense picar no?
-Doncs si, i també un ou de xocolata d’aquells grans a dalt de tot…
-No ho faci pas aixó! Els ous grans, especialment els de xocolata amb llet, és molt fàcil que puguin sortir estelles al trencar-se, i els fruits secs, poden provocar escanyaments, i no hi fiqui pas farina, perquè pot provocar asfixies…bé li deixo un informe amb les pautes, espero que li surti bé, quan l’hagi fet, ja ens avisarà, i li enviarem un inspector que la vindrà a supervisar.
L’inspector se’n va anar tan àgilment com va venir, deixant-me a mi deprimit, i ara sense ganes de fer res.
Us aconsello que us llegiu els textos dels vostres companys. Alguns són realments divertits…