Sara Sojo es Manolita

Les bicicletes són per l’estiu és l’obra que durant tot aquest any representarem a diversos teatres de la nostra província. Va ser escrita per Fernando Fernán Gómez durant la dècada dels anys 70. L’any 1978 va aconseguir el Premi Lope de Vega. Més tard, es va popularitzar gràcies a l’adaptació cinematogràfica de 1984 del director madrileny Jaume Chávarri.  Fernando Fernán Gómez (Lima, Perú, 28 d’agost de 1921 – Madrid, 21 de novembre de 2007), un important escriptor, actor, guionista i director de cinema i de teatre espanyol. Era fill de l’actriu de teatre Carola Fernán Gómez i de l’actor Lluís Fernando Díaz de Mendoza i Guerrero. Va estudiar Filosofia i Lletres a Madrid i va ser membre de la Real Acadèmia Espanyola, de la qual va ocupar la butaca B.   

L’obra tracta de la realitat quotidiana d’una família madrilenya que pateix la Guerra Civil Espanyola. La família està formada pel senyor Lluís, la seva esposa Dolors i els seus fills, Manolita i Luisito. Tots ells comparteixen la tragèdia de la guerra amb la criada i els veïns de la finca. Luisito, tot i haver suspès la física, vol que el seu pare li compri una bicicleta. Però la situació obligarà a retardar la compra, i el retard, com la pròpia guerra, durarà molt més de l’esperat.  

En començar el crèdit ja s’havia decidit l’obra que representaríem. Partint d’aquest punt, calia repartir els papers. Es va decidir que, per tal d’evitar incomoditats i rivalitats, hi hauria papers que serien representats per més d’un actor/actriu. Per tal d’evitar confusions entre el públic, cada personatge tindria un distintiu que el caracteritzaria.La segona qüestió a tenir en compte consistia en saber quin era el missatge que havíem de transmetre. La resposta per part del director va ser clara i decidida: “La guerra només porta a la mort”. Havíem de ser capaços de sentir en la nostra pròpia pell la barbàrie que suposa una guerra per a una família humil i, alhora, la inutilitat d’aquesta guerra.  El tercer aspecte que estava prou clar era que l’obra havia de ser molt visual i, alhora, propera al públic. Per aconseguir aquest efecte vam transformar-la afegint-hi una sèrie d’impactants i originals performances amb les que es tracta d’expressar clarament el missatge de l’obra, sempre relacionat amb la guerra. Trobem escenes que mostren com la guerra pot destruir la innocència i la bellesa de la vida,  la mort prematura que pot provocar en l’ésser humà, la infància robada, la trista diversió que troben les persones en la violència, l’egoisme… Cal destacar el llenguatge, que tot i estar adaptat al de l’època, és molt entenedor i proper. El vestuari, format íntegrament per peces de lli, i el maquillatge, que empal·lideix i mortifica els personatges, pretenen refermar el missatge principal de l’obra convertint cada personatge en una mòmia, en un cadàver que tracta, no de viure, sinó sobreviure. A més, utilitzem psicodèlics efectes lluminosos i musicals, una combinació entre atrezzo d’època i innovadors materials, imatges projectades, etc. El resultat: una barreja d’arts plàstiques, arts escèniques i dansa.

Esther Lázaro es don Anselmo y Doña Dolores

Enguany vam começar el dia 12 de setembre , preparant ja el que havia de ser una bona obra. Vam decidir que faríem “Les bicicletes són per a l’estiu” de Fernando Fernán-Gómez amb la direcció del professor José Antonio Aguado. I així ho vam fer. O intentar.Primer de tot vam dividir l’obra i la vam traduir al català ja que l’obra, de moment, és en català, encara que està previst fer-la també amb altres idiomes. Un cop això es van repartir els personatges de forma plàcida, tothom va estar d’acord amb el que li va tocar , no van haver-hi plors. A partir d’aquí l’obra ja va anar agafant la forma clàssica de les obres d’en Aguado, amb moltes performance significatives i amb grans metàfores de la vida. Cal dir que aquesta obra, serà una obra acumulativa , és a dir, a la funció realitzada el dia 11 de Novembre a Vacarisses, s’afegiran noves escenes fins arribar a completar l’obra. Així doncs, s’espera una millora, s’espera que l’espectador que va anar a veure-la el dia 11, i l’espectador que la vagi a veure a la última funció, parli’n, d’alguna manera, d’obres diferents.En aquesta primera funció, d’uns quaranta-cinc minuts, es van poder veure 5 escenes no cronològiques de l’obra de Fernán-Gómez, l’escena I , II, IV, XIV i XV amb l’alicient que entre escena i escena, els actors duien a terme un seguit de performances, de metàfores, relacionades amb la terrible violència humana, l’egoisme d’aquests i la seva forma de destrossar vides. La primera performance tractava d’unes 10 noies que al ritme d’una caixa de música, ballaven com si fossin les típiques ballarines d’aquestes, mostrant bellesa del que mai no ha estat burxat, la bellesa de la vida. La següent performance tractava de l’egoisme que recorre la sang dels humans i dels problemes que això causa, ja que els que no tenen, sempre es revoltaran contra els que tenen. Entre l’escena quatre i catorze, la violència humana. Felicitat a l’hora de regalar armes i despreocupació total a l’hora de matar.Posteriorment un bombardeig, amb sirenes, llums, causant efectes realment impressionants on els actors van caient poc a poc, com si de vides insignificants es tractessin. I finalment, la última performance, comença com en principi. Ballarines , en aquest cas, tots els actors i actrius, surten amb les mans al cap, simbolitzant un afosellament, i donen voltes com si de ballarines es tractéssin. Quant tot sembla que acabarà com la primera escena, trets i més trets ressonen i fan caure un a un els actors, morts, afosellats. Cal dir que l’obra no segueix fil per randa l’original de Fernando Fernán-Gómez ja que els personatges no van vestits d’època sinó embolicats amb benes, com si de mòmies es tractéssin, simbolitzant la mort anunciada en tots ells, perquè al cap i a la fi, una guerra no té cap guanyador, només té morts, i per tant, perdedors. Aquesta obra ha agafat un sentit especial ja que Fernando Fernán-Gómez, com ja sabeu, va morir el dia 21 de Novembre d’aquest any.Fernando Fernán Gómez, (1921-2007), actor i director de cine espanyol, també novel·lista i autor teatral, conegut pel gran públic principalment per la seva labor interpretativa. Va obtindre els seus primers èxits amb produccions locals de postguerra com La mies es mucha (1948), de José Luis Sáenz d’Heredia, en la que interpreta a un missioner espanyol que sucumbeix heroicament, o Botón de ancla(1947), de Ramón Cigró torrat, en la que encarna a un guardiamarina.Amb els anys, aquest prototip d’home senzill i bo ha anat derivant cap a personatges més profunds i estranys, com el professor de dret autoesclavitzat de Stico (1984), sàtira de Jaime d’Armiñán, per la que l’actor va obtindre un Ós de Plata del Festival de Berlín.No obstant, on ha aconseguit els seus millors fruits ha sigut en el terreny de la direcció, també en la seva maduresa, amb diverses pel·lícules entre les que sobresurten El viatge enlloc (1986), basada en la seva novel·la homònima publicada en 1985, Mambrú se’n va anar a la guerra (1986), o El mar i el temps (1989), que també interpreta. En 1987, amb la inauguració dels Premis Goya, aconseguiria quatre d’aquests guardons: a la millor pel·lícula, al millor guió i a la millor direcció pel viatge enlloc, i a la millor interpretació per Mambrú se’n va anar a la guerra.Com a autor teatral, ha obtingut un gran èxit amb Les bicicletes són per a l’estiu, Premi Nacional Lope de Vega en 1978, adaptada al cine en 1983 per Jaime Chávarri. Va ser també Premi Nacional de Teatre en 1984, i en 1987 va ser finalista del Premi Planeta amb la seva novel·la El mal amor.

Martí Cabanes es Julio

Enguany vam começar el dia 12 de setembre , preparant ja el que havia de ser una bona obra. Vam decidir que faríem “Les bicicletes són per a l’estiu” de Fernando Fernán-Gómez amb la direcció del professor José Antonio Aguado. I així ho vam fer. O intentar.Primer de tot vam dividir l’obra i la vam traduir al català ja que l’obra, de moment, és en català, encara que està previst fer-la també amb altres idiomes. Un cop això es van repartir els personatges de forma plàcida, tothom va estar d’acord amb el que li va tocar , no van haver-hi plors. A partir d’aquí l’obra ja va anar agafant la forma clàssica de les obres d’en Aguado, amb moltes performance significatives i amb grans metàfores de la vida. Cal dir que aquesta obra, serà una obra acumulativa , és a dir, a la funció realitzada el dia 11 de Novembre a Vacarisses, s’afegiran noves escenes fins arribar a completar l’obra. Així doncs, s’espera una millora, s’espera que l’espectador que va anar a veure-la el dia 11, i l’espectador que la vagi a veure a la última funció, parli’n, d’alguna manera, d’obres diferents.En aquesta primera funció, d’uns quaranta-cinc minuts, es van poder veure 5 escenes no cronològiques de l’obra de Fernán-Gómez, l’escena I ,  II, IV,  XIV i XV amb l’alicient que entre escena i escena, els actors duien a terme un seguit de performances, de metàfores, relacionades amb la terrible violència humana, l’egoisme d’aquests i la seva forma de destrossar vides. La primera performance tractava d’unes 10 noies que al ritme d’una caixa de música, ballaven com si fossin les típiques ballarines d’aquestes, mostrant bellesa del que mai no ha estat burxat, la bellesa de la vida. La següent performance tractava de l’egoisme que recorre la sang dels humans i dels problemes que això causa, ja que els que no tenen, sempre es revoltaran contra els que tenen. Entre l’escena quatre i catorze, la violència humana. Felicitat a l’hora de regalar armes i despreocupació total a l’hora de matar.Posteriorment un bombardeig, amb sirenes, llums, causant efectes realment impressionants on els actors van caient poc a poc, com si de vides insignificants es tractessin. I finalment, la última performance, comença com en principi. Ballarines , en aquest cas, tots els actors i actrius, surten amb les mans al cap, simbolitzant un afosellament, i donen voltes com si de ballarines es tractéssin. Quant tot sembla que acabarà com la primera escena, trets i més trets ressonen i fan caure un a un els actors, morts, afosellats. 

Cal dir que l’obra no segueix fil per randa l’original de Fernando Fernán-Gómez ja que els personatges no van vestits d’època sinó embolicats amb benes, com si de mòmies es tractéssin, simbolitzant la mort anunciada en tots ells, perquè al cap i a la fi, una guerra no té cap guanyador, només té morts, i per tant, perdedors. Aquesta obra ha agafat un sentit especial ja que Fernando Fernán-Gómez, com ja sabeu, va morir el dia 21 de Novembre d’aquest any.Fernando Fernán Gómez, (1921-2007), actor i director de cine espanyol, també novel·lista i autor teatral, conegut pel gran públic principalment per la seva labor interpretativa. Va obtindre els seus primers èxits amb produccions locals de postguerra com La mies es mucha (1948), de José Luis Sáenz d’Heredia, en la que interpreta a un missioner espanyol que sucumbeix heroicament, o Botón de ancla(1947), de Ramón Cigró torrat, en la que encarna a un guardiamarina.Amb els anys, aquest prototip d’home senzill i bo ha anat derivant cap a personatges més profunds i estranys, com el professor de dret autoesclavitzat de Stico (1984), sàtira de Jaime d’Armiñán, per la que l’actor va obtindre un Ós de Plata del Festival de Berlín.No obstant, on ha aconseguit els seus millors fruits ha sigut en el terreny de la direcció, també en la seva maduresa, amb diverses pel·lícules entre les que sobresurten El viatge enlloc (1986), basada en la seva novel·la homònima publicada en 1985, Mambrú se’n va anar a la guerra (1986), o El mar i el temps (1989), que també interpreta. En 1987, amb la inauguració dels Premis Goya, aconseguiria quatre d’aquests guardons: a la millor pel·lícula, al millor guió i a la millor direcció pel viatge enlloc, i a la millor interpretació per Mambrú se’n va anar a la guerra.Com a autor teatral, ha obtingut un gran èxit amb Les bicicletes són per a l’estiu, Premi Nacional Lope de Vega en 1978, adaptada al cine en 1983 per Jaime Chávarri. Va ser també Premi Nacional de Teatre en 1984, i en 1987 va ser finalista del Premi Planeta amb la seva novel·la El mal amor.

Sergio Giménez es Luisito

Hem anat treballant durant tres mesos dos cops a la setmana a les classes, i desprès ens hem quedat dos dies per les tardes per fer assajos generals ja al teatre i així poder millorar  la obra, a les classes sobretot practicàvem el diàleg, ja sigui per perfeccionar-lo o be per modificar-lo. També hem fet  exercicis de veu. A l’obra hem utilitzat molt material per decorar l’obra, i la veritat es que el muntatge a quedat bastant be. .Nosaltres utilitzem varies performance, que tenen a veure amb el que succeeix a l’obra, i cadascuna te un significat en particular.

Alba Tresens es María en Las bicicletas son para el verano

Durant el variable que estem fent de teatre aquest primer curs de batxillerat muntarem una obra de Fernando Fernández Gómez, “Las bicicletas son para el verano”. Aquesta obra mostra la vida d’una comunitat de veïns durant la Guerra Civil i la postguerra. Com es viu abans que passi la guerra, quan està passant, i què passa quan acaba tot. Dins la nostra intervenció teatral no hi ha només les escenes de diàleg de l’obra original, sinó que hi afegim performances. Això la fa diferent a les altres versions que s’han fet d’aquesta mateixa obra. Las performances són escenes on no hi ha text, fet que fa que hi predominin els gestos. El que volen aconseguir aquestes és que s’entengui més el contingut de l’obra, que la gent es posi més en el paper, dins l’època en què va succeir l’obra. Un exemple, per donar una idea de com són, serien les performances de la caixeta de música, que es duu a terme dues vegades a l’obra, una al principi i l’altra a l’acabar. La diferència entre elles és que a la primera les ballarines surten amb el cap alt, en canvi, a l’última apareixen amb les mans darrere el cap i aquest cot, i després són torturades. L’evolució d’una a l’altra dóna a entendre els canvis en la societat: d’una societat tranquil·la, al final d’una tragèdia (ballarines exposades a la mort). També hi ha la performance dels regals, on uns regalen regals a altres i aquests els obren trencant-los a puntades i cops de puny. Dins les caixes hi ha armes, amb les quals els segons personatges maten a qui els ha donat el present (simbolitza l’agressivitat). La dels caps n’és una altra, on cada personatge entra amb un cap de porexpan a la mà i el deixa a terra tot posant-hi sobre un mocador vermell (dóna a entendre la mort i la sang). Una altra és la performance de les ampolles, on uns personatges demanen aigua, perquè no en tenen, a uns altres personatges que els en queda, però aquests no els en donen i es barallen (significa la lluita, la guerra d’aleshores). El que fem durant les dues hores de variable que tenim cada setmana és principalment, repartir papers, preparar les coses que necessitem, que han de tornar-se a fer abans de cada representació (com folrar les caixes), passar text i fer les performances. De vegades, ens quedem algun migdia per acabar de muntar alguna cosa o veure la pel·lícula que es va fer, per extreure’n idees. També diferents dies hem quedat al teatre on posteriorment havíem de representar l’obra per tal de poder-la passar tota sencera i millor, ja que no tenim prou espai a l’institut i, a més a més, així ens adeqüem a l’escenari.  

Anna Vives interpreta a Maluli personatge de Las bicicletas son para el verano

Decidir el paper que dirà i farà cada persona, agrupar els “actors” per escenes, inventar “performans” que es faran entre escena i escena, anotar – i també crear manualment la vestimenta i els complements que cadascú ha de dur -, deixar clar tot allò que hauran de fer els diferents tècnics de l’obra , etc.  Cal que hi hagi una bona relació entre tots per fer un bon treball en equip i que ens sapiguem organitzar bé per aconseguir que l’obra surti el millor possible. Ho anem aprenent a mesura que anem fent més classes. Cal dir que també ens hem reunit algun cop per assajar al teatre on, posteriorment, havíem de fer l’obra. De moment, el dia 11 de novembre ja la vam representar per primera vegada, i ens va anar millor del que ens pensàvem tot i no anar del tot preparats. No vam fer la història sencera ni igual a la original, però ara estem augmentant diàleg i escenes per a que tothom tingui mes o menys la mateixa extensió de text per a dir. A finals de curs, acabarem fent l’obra sencera. La del dia 11, però, constava de 5 escenes saltejades: I ,  II, IV,  XIV i XV, i entre cada una d’elles hi vam afegir performans, actuacions visuals sense text típiques del nostre “director”, que fan que les seves obres tinguin un sentit metafòric i simbòlic, a més de ser un tret característic de tots els seus muntatges. 

Marc Riera técnic d´imagte i so de “Las bicicletas son para el verano”

Nascut el 28 d’agost del 1921, Fernando Fernán Gómez tenia el teatre com a destí abans i tot de néixer. Fill d’actors, va estudiar Filosofia i Lletres a Madrid i llavors va començar la seva vocació pel teatre. Va ser actor, escriptor i dramaturg. Durant els 70 va escriure la que probablement sigui la seva obra més aclamada, Las bicicletas son para el verano, ambientada durant la Guerra Civil, i que el 1984 seria adaptada al cinema. Va morir el passat 21 de novembre per culpa d’una pneumònia.  Els alumnes de primer de Batxillerat de l’optativa de Teatre estem preparant l’obra Fronteres i guerres, una adaptació de l’obra Las bicicletas son para el verano, per protestar en contra de les guerres i les fronteres.  La nostra adaptació i l’obra original difereixen en alguns aspectes, més aviat escènics que no pas de guió: en primer lloc, el vestuari. Mentre que a l’obra original els personatges van vestits de carrer, a la nostra adaptació els personatges van vestits amb roba de tela blanca, simulant així estar morts. També hem canviat l’escenari d’algunes escenes, com ara el preludi: els nens alegres i despreocupats de l’obra original que passegen per uns camps passen a ser unes noies innocents, però mortes, que es queden de peus dins d’uns taüts fets expressament. A més, entre escena i escena hi ha diverses “performances”, totes relacionades amb la guerra, les fronteres i la mort. Totes excepte la primera, en la què els actors fan de ballarines de caixa de música, representant així la innocència dels infants. Però en totes les demés, guerres, morts i fronteres. En una uns actors tenen aigua, mentre que els altres no. Els que no en tenen, que tenen set, van a demanar-ne, però els que en tenen se la beuen tota. Llavors tots es comencen a matar els uns als altres fins que no queda ningú de peu.En una altra uns actors donen uns regals a uns altres, que els trenquen i treuen armes. Llavors aquests van a buscar als primers i els maten. La darrera de totes és, segurament, la millor. És una paròdia de la de les ballarines: els actors surten com si fossin ballarines, però amb les mans darrere el cap. Sonen uns trets i tots es moren. Resultat: fins i tot la innocència mor.La veritat és que en els ja gairebé tres mesos que portem hem fet bastat: tenim unes 5 o 6 escenes preparades, 4 performances… A classe assagem diàlegs i preparem escenes i material audiovisual (és a dir, els sons i els vídeos que hi ha projectats al fons de l’escenari

Marina Pina: “Performants Aguado” .

MARINA PINA TÉCNICA DE SO DE “Las bicicletas son para el verano” de Fernando Fernán-Gómez

En el nostre institut a 1r de batxillerat una de les possibles optatives es teatre. Es una optativa especial i diferent. El primer dia el nostre professor de teatre ens va anuncia que faríem aquesta obre que per nosaltres es diu “Fronteres i guerres”, però  que en realitat és “Las bicicletas son para el verano” de Fernando Fernán-Gómez..Fem dos hores per setmana de teatre i no es molt temps os o asseguro per que a les classes es treballa, però no gaire bé es un espai molt reduït i amb moltes limitacions, passem paper interpretem el que es pot però res en comparació amb el que es pot progressar en una tarda d’assaig  en un teatre. L’obra no es exactament el guio de “las bicicletas son para el verano” per que a més que està traduït el nostre professor a introduït varies coses lo que nosaltres en diem “performants aguado” .

Las bicicletas son para el verano de Fernando Fernán-Gómez Ficha técnica

[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/bbD6zFbHyYM" width="425" height="350" wmode="transparent" /]

MONTAJE  TEATRAL / MEMORIA DESCRIPTIVA 

  1. Título: “Las bicicletas son para el verano”
  1. Autor: Fernando Fernán-Gómez
  1. Breve descripción: El dramaturgo recrea la memoria de su adolescencia en  el barrio de Chamberí del Madrid republicano durante la Guerra Civil española. Una mirada hacia atrás, sin ira, en donde asistimos al desarrollo de los diversos conflictos dramáticos que plantea la vida cotidiana de unos personajes sencillos, pertenecientes en su mayoría a dos familias de la pequeña burguesía madrileña, determinados por el telón de fondo de la Historia, del horror de aquella guerra. Pero lo fundamental de esta pieza reside en la actitud deliberadamente emotiva y cordial con que Fernando Fernán-Gómez se aproxima al tema, una crónica sentimental.
  1. Duración de la representación: 100 minutos
  1. Número de personajes: 17 personajes
  1. Identificación de cada personaje actor/actriz

Reparto:Manolita…………………….Sara Sojo
Luisito………… ……..Joan Casasola, Berta Pedret, Gerard Fuentes, Toni Ortega y
 Sergi López                                                                                                       
Doña Dolores………… ……….Alba Gascón, Helena Plans, Esther Lázaro y 
Patricia   Garrido
                                                   
 Don Luis……………………….Joel Martínez y Carlos Mullor
 
María……………………………………….Aïda Muñoz y Alba Tresens
Julio…………………………………………Martí Cabanes
Pablo………………………………………………Cristina Cañadas, Sergi López
Locutora de radio……………………………… Patricia Garrido
Charito………………………………………Patricia Garrido
Maluli………………………………………..Anna Vives
Doña Antonia………………………….……….…Anna Botey  y Esther Lázaro
María Luisa………………………………………..Helena Plans
Rosa……………………………………………….Helena Plans
Don Ambrosio……………………..…………..Sergio Jiménez,
Pedro…………………………………………. Toni Ortega, Carlos Mullor
Doña Marcela…………………………………Esther Lázaro
Anselmo:………………………………………………..Esther Lázaro
Técnicos:  

Vídeo  e imagen…………Marc Riera               

  Foquista………..Juan Basilio Rodríguez                  

 Sonido: Marina Pina.

Dirección: José Antonio Aguado 

  1. Razones para elegir esta obra:

La recuperación de la memoria histórica entre los adolescentes de este país es una de las razones entre las muchas que podemos aducir. Por otro lado esta obra presenta una transversalidad entre Literatura, Historia, Teatro y vida  que junto a la enorme calidad del texto la hacen todo un reto para cualquier compañía8.- Fechas de representación: Estrenada en versión catalana  (Bajo el título “Guerres i fronteras” el 11 de noviembre del 2007 en el Casal de Cultura de Vacarisses dentro del 6º Ciclo de Teatro Amateur que el Ayuntamiento de Vacarisses organiza como queda constancia en la página web: http://www.ajvacarisses.org/imagenes/2007/vacarisses-teatre%2007-1.pdf  

La segunda representación tuvo lugar en el Casal de Ullastrell el 20 de diciembre ante 300 alumnos de 1º y 2º de E.S.O.. La tercera representación el mismo día en el mismo teatro ante trescientos cincuenta alumnos de 3 y 4 de ESO y 1 y 2 de bachillerato. 

La cuarta representación tuvo lugar el miércoles  26 de febrero delante de alumnos de 5º y 6º de primaria del CEIP Pau Casals de Vacarisses. Después de la representación de produjo un debate coloquio sobre la obra en la que se tocaron temas como el reparto de personajes o la intención del director al enfocar el espectáculo desde un determinado punto de vista. 

 La quinta representación tuvo lugar el 29 de marzo en Ullastrell a las 21 horas, se trataba del estreno en lengua castellana. 

Esta prevista una sexta presentación el 29 de abril  en Sabadell y una séptima representación el viernes 9 de mayo en  Terrassa en el Teatro Alegría dentro de la muestra de teatro de centros de enseñanza media de la ciudad.