Enguany vam começar el dia 12 de setembre , preparant ja el que havia de ser una bona obra. Vam decidir que faríem “Les bicicletes són per a l’estiu” de Fernando Fernán-Gómez amb la direcció del professor José Antonio Aguado. I així ho vam fer. O intentar.Primer de tot vam dividir l’obra i la vam traduir al català ja que l’obra, de moment, és en català, encara que està previst fer-la també amb altres idiomes. Un cop això es van repartir els personatges de forma plàcida, tothom va estar d’acord amb el que li va tocar , no van haver-hi plors. A partir d’aquí l’obra ja va anar agafant la forma clàssica de les obres d’en Aguado, amb moltes performance significatives i amb grans metàfores de la vida. Cal dir que aquesta obra, serà una obra acumulativa , és a dir, a la funció realitzada el dia 11 de Novembre a Vacarisses, s’afegiran noves escenes fins arribar a completar l’obra. Així doncs, s’espera una millora, s’espera que l’espectador que va anar a veure-la el dia 11, i l’espectador que la vagi a veure a la última funció, parli’n, d’alguna manera, d’obres diferents.En aquesta primera funció, d’uns quaranta-cinc minuts, es van poder veure 5 escenes no cronològiques de l’obra de Fernán-Gómez, l’escena I ,  II, IV,  XIV i XV amb l’alicient que entre escena i escena, els actors duien a terme un seguit de performances, de metàfores, relacionades amb la terrible violència humana, l’egoisme d’aquests i la seva forma de destrossar vides. La primera performance tractava d’unes 10 noies que al ritme d’una caixa de música, ballaven com si fossin les típiques ballarines d’aquestes, mostrant bellesa del que mai no ha estat burxat, la bellesa de la vida. La següent performance tractava de l’egoisme que recorre la sang dels humans i dels problemes que això causa, ja que els que no tenen, sempre es revoltaran contra els que tenen. Entre l’escena quatre i catorze, la violència humana. Felicitat a l’hora de regalar armes i despreocupació total a l’hora de matar.Posteriorment un bombardeig, amb sirenes, llums, causant efectes realment impressionants on els actors van caient poc a poc, com si de vides insignificants es tractessin. I finalment, la última performance, comença com en principi. Ballarines , en aquest cas, tots els actors i actrius, surten amb les mans al cap, simbolitzant un afosellament, i donen voltes com si de ballarines es tractéssin. Quant tot sembla que acabarà com la primera escena, trets i més trets ressonen i fan caure un a un els actors, morts, afosellats. 

Cal dir que l’obra no segueix fil per randa l’original de Fernando Fernán-Gómez ja que els personatges no van vestits d’època sinó embolicats amb benes, com si de mòmies es tractéssin, simbolitzant la mort anunciada en tots ells, perquè al cap i a la fi, una guerra no té cap guanyador, només té morts, i per tant, perdedors. Aquesta obra ha agafat un sentit especial ja que Fernando Fernán-Gómez, com ja sabeu, va morir el dia 21 de Novembre d’aquest any.Fernando Fernán Gómez, (1921-2007), actor i director de cine espanyol, també novel·lista i autor teatral, conegut pel gran públic principalment per la seva labor interpretativa. Va obtindre els seus primers èxits amb produccions locals de postguerra com La mies es mucha (1948), de José Luis Sáenz d’Heredia, en la que interpreta a un missioner espanyol que sucumbeix heroicament, o Botón de ancla(1947), de Ramón Cigró torrat, en la que encarna a un guardiamarina.Amb els anys, aquest prototip d’home senzill i bo ha anat derivant cap a personatges més profunds i estranys, com el professor de dret autoesclavitzat de Stico (1984), sàtira de Jaime d’Armiñán, per la que l’actor va obtindre un Ós de Plata del Festival de Berlín.No obstant, on ha aconseguit els seus millors fruits ha sigut en el terreny de la direcció, també en la seva maduresa, amb diverses pel·lícules entre les que sobresurten El viatge enlloc (1986), basada en la seva novel·la homònima publicada en 1985, Mambrú se’n va anar a la guerra (1986), o El mar i el temps (1989), que també interpreta. En 1987, amb la inauguració dels Premis Goya, aconseguiria quatre d’aquests guardons: a la millor pel·lícula, al millor guió i a la millor direcció pel viatge enlloc, i a la millor interpretació per Mambrú se’n va anar a la guerra.Com a autor teatral, ha obtingut un gran èxit amb Les bicicletes són per a l’estiu, Premi Nacional Lope de Vega en 1978, adaptada al cine en 1983 per Jaime Chávarri. Va ser també Premi Nacional de Teatre en 1984, i en 1987 va ser finalista del Premi Planeta amb la seva novel·la El mal amor.