(Anar a la Taula de Continguts)

PASTORETS A CALDERADES

 Amb pinzellades de contes de Pere Calders en motiu del centenari del seu naixement

Escena I.

(En una casa. Un senyor assegut en un balancí, mig adormit. Entra un pagès)

PAGÈS 1: És horrible, senyor. El que m’ha passat avui no m’havia passat mai.

 AMO: A veure, a veure. Què us ha passat?

 PAGÈS 1: Cavant a l’hort, he trobat una mà.

 AMO: Una mà? … Una mà de què?

 PAGÈS 1: Una mà esquerra, senyor.

 AMO: On és?  Porteu-me-la!

 (Entra una noia amb la mà amb molta  cura, desembolicada en un paper de diari)

 ESTHER:  És una mà fresca, tallada de poc, i sens cap mena de dubte pertanyent a un home.

 AMO: Molt bé Esther. (dirigint-se al PAGÈS 1) On l’heu trobada?

 PAGÈS 1: Sota els clavells de les Índies, embolicada amb paper de diari.

 AMO: La mà rai, el que em preocupa és la resta. (pausa) I no hem trobat res més? Cap tros de cap cosa que pogués fer joc amb això?

 PAGÈS 1 I ESTHER: No, senyor, no hem trobat res més.

 AMO: Que vinguin tots, que passarem revista.

 (El pagès i la pagesa criden pels dos costats de l’escenari)

PAGÈS 1 I ESTHER: Veniu, veniu tots, el senyor Josafat us crida!

 (Comencen a entrar pagesos, pageses i nens)

 AMO: Ensenyeu-me les mans, no voldria encetar una recerca del que li falta a aquesta mà, i que resultés que fos d’un de vosaltres.

 (Tots mostren ostentosament les mans i les fan bellugar)

 AMO: Està bé, està bé. Ens trobem amb una mà que no pertany a ningú de nosaltres i que no sabem d’on ve. Si haguéssim descobert un cos sencer, hauríem fet el que es fa en aquests casos. Però el fet tractar-se d’una sola mà , sense cap indici que ens permeti suposar que algú l’ha perdut, ens fa suposar que en realitat només ha perdut la mà.

 IRENE: Però una mà no es perd així com així.

 AMO: És veritat, Irene, però una mà es pot perdre de moltes maneres, i en això nosaltres no ens hi podem ficar.

 IRENE: I si avisem les legions romanes?

 AMO: Mai de la vida, Irene. Aquests furgarien pels racons buscant el que hi ha i el que no hi ha, i faria que ens sentíssim forasters a casa nostra. (pausa) Sortiu per aquest camins de Déu i arribeu-vos al poble demanant si algú ha perdut alguna cosa de valor, una cosa molt important. No digueu pas que és una mà perquè encara tindríem problemes.

IRENE: Hem de suposar que per a qui l’hagi perdut, la mà deu ser prou important.

 (La dona va a buscar un gerro ple d’aigua i hi posa la mà a dins)

 IRENE: Josafat, això de la mà no em fa cap gràcia. Ens podria portar problemes.

 AMO: Que n’arribes a ser d’exagerada, Irene, t’he dit mil milions de vegades que no exageris les coses.

 (entra el senyor dels anells)

SENYOR DELS ANELLS: Bon dia, senyor Josafat. Tinc entès que heu trobat al vostre hort una cosa molt important, i em penso que pot ser meva.

 AMO: I què és el que heu perdut vós?

 SENYOR DELS ANELLS: Un anell, senyor (mostra una mà farcida d’anells) .

 AMO: Ho sento, però no és pas això els que hem trobat nosaltres.

 SENYOR DELS ANELLS: De tota manera, que us faria res que anés a donar-hi un cop d’ull al vostre hort?

 AMO: Però, que el vau perdre aquí, l’anell?

 SENYOR DELS ANELLS: No, si jo aquí no hi havia estat mai, però tampoc hi perdo res per provar-ho.

 AMO: Vós mateix.

 (Se’n va el senyor dels anells, i entra tot seguit)

SENYOR DELS ANELLS: Ja l’he trobat, moltes gràcies, i a reveure.

 (Quan surt es topa amb una noia capbaixa que entra amb desgana)

NOIA: Bon dia, senyor Josafat. Tinc entès que heu trobat al vostre hort una cosa molt important, i em penso que pot ser meva.

 AMO: I què és el que heu perdut vós?

 NOIA: La il·lusió, senyor… he perdut la il·lusió…

 AMO: Ho sento, però no és pas això els que hem trobat nosaltres.

 NOIA: Que us faria res deixar-m’hi donar un cop d’ull al vostre hort? No se sap mai.

 AMO: Sí, és clar, no se sap mai què es pot perdre i què es pot trobar en un hort.

 (Surt la noia i torna a entrar eufòrica)

NOIA: He trobat la il·lusió, senyor. Estava amagada sota una col de Brussel·les.

 (Quan surt es topa amb un noi que entra amb un ram de flors)

NOI: Bon dia, senyor Josafat. Tinc entès que heu trobat al vostre hort una cosa molt important, i em penso que pot ser meva.

 AMO: I què és el que heu perdut vós?

 NOI: Mireu jo he perdut la meva xicota.

 AMO: Tota? O només un tros?

 NOI: Perdoneu, però jo no faig broma amb aquestes coses… està clar que l’he perduda tota!

 AMO: Ho sento, però no és pas això els que hem trobat nosaltres.

NOI: Que us faria res deixar-m’hi donar un cop d’ull al vostre hort? No se sap mai.

 AMO: Vós mateix, però no crec que…

 (Surt i torna a entrar de seguida donant la mà a l’Esther)

 NOI: Ja veieu senyor Josafat, no és ben bé la mateixa, però ja farà el fet.

 AMO: Esther! (L’Esther s’arronsa d’espatlles) Amb les coses del destí val més no fer-hi bromes.

 PAGÈS 1: Em sembla que no hi ha ningú més que hagi perdut res d’important, al poble.

 AMO: Saps què et dic, que sortiré una estona a veure si m’airejo i en trec l’entrellat de tot plegat. (S’aixeca i es veu que li falta una mà).

IRENE: Doncs jo vaig a la cuina a preparar el dinar. Quan tornis, ja estarà tot a punt.

 (Queda l’escenari buit un moment, fins que se sent l ‘Amo que crida)

 AMO: Irene,… Irene…

 (apareix un altre home)

 AMO: Dispenseu… em dec haver equivocat de casa.

 AMO 2: Això és el mas d’Araó, que se us ofereix quelcom?

 AMO: Ep! Si això és el mas d’Araó, què hi feu a casa meva? Que sou parent de la Irene, potser?

 AMO 2: No us entenc de res. D’Irene no en conec cap, i pel que fa referència a aquesta casa demà passat farà sis anys que hi visc. Us prego que no feu bromes perquè a vegades no les sé comprendre. En què us puc servir?

 AMO: (Queda parat, va mirant i no entén res) Oh, mireu, jo venia a dinar…. Si no puc quedar-me aquí us asseguro que no sé on anar.

 AMO 2: Mai no he desatès a cap foraster que truqui a la meva porta en so de pau. Compartireu la nostra pobresa, Entreu!

 AMO: (continua parat mirar a totes bandes, fins que reacciona) Bé, prou. Això és casa meva i no seguiré un minut més el fil de la vostra farsa.

 AMO 2: (Somriu amb cara de murri) Ja ho començo a entendre, vós sou un dels plagues que festegen amb la Clara i heu ideat un truc per entrar aquí. Murri.

 AMO: Qui és la Clara?

 AMO 2: Apa, no cal que fingiu més. Ja sou aquí i us dono la benvinguda. (mirant cap a l’altre costat). Clara, filla meva, vine a veure qui ha vingut.

 AMO 2: Clara, coneixes aquest senyor?

 CLARA: No, papa, no l’he vist mai.

 AMO 2: Anem, anem. No cal que ho allarguem més. No és pas cap delicte que tracteu de veure-us. Jo, per la meva banda, ja hi vinc bé.

 (Entra la dona amb dos nens)

 AMO 2: La meva muller i els altres dos fills… són un parell de galifardeus. (fa una pausa i s’adreça a la dona) Aquí, el senyor és un pretendent de la Clara.

 AMO: Ni un moment més de comèdia! Si no em dieu on és la Irene i per què us heu instal·lat a casa meva avisaré la legió.

 AMO 2: Quina mena d’entestament més particular…

 SENYORA: Ernest, aquest home és boig.

 CLARA: Mama, potser es tracta d’una d’aquestes endevinalles que agraden tant a la gent.

 AMO: Mireu: jo us sóc un desconegut; segons vosaltres és la primera vegada que poso els peus en aquesta casa. Ara bé com us explicaríeu que jo conegués la disposició de cada cambra i els mobles que contenem, i el que hi ha a cada moble! Oi que no us ho podríeu explicar?

 TOTS: Nooo!

 AMO: Doncs pareu atenció. Aquesta porta tancada és la que dóna a la saleta, la del costat és la de la cuina, i aquí mateix, en aquest calaix hi ha els papers del darrer cens imperial… a nom mou.

 AMO 2: No! En això us equivoqueu: els papers són a nom meu.

 AMO: Mirem-ho!

 (L’amo obre el calais agafa els papers, els llegeix i cau astorat a la cadira)

SENYORA: Au, au. No cal que fem durar més tot això. Anem a dinar que ja és hora. Clara, si és que el senyor vol rentar-se les mans, ensenya-li el camí.

 AMO: Però, on és la Irene?

 NENS: Quina llauna!

 CLARA: Em feia vergonya explicar-ho, però ara ja veig que no me’n podré estar. Aquest matí, el entrat al temple romà,

 SENYORA: Filla meva, quina ximpleria. No em diguis que has consultat l’oracle.

 CLARA: Doncs, sí. I m’ha dit  (amb to solemne)  L’amor et volta. El príncep dels teus somnis es presentarà de la manera més inesperada. Estigues amatent per a obrir quan la felicitat truqui a la teva porta.

 

SENYORA: Filla meva, que has perdut el seny? Què cçvols insinuar amb això? Què pensarà aquest senyor?

 

CLARA: O vés… no deu pas haver vingut per què sí, ell. Una força o altra deu haver guiat els seus passos fins aquí.

 

AMO 2: A veure si això serà cosa de la Providència.

 

AMO: I qui som nosaltres per oposar-nos al destí.

 

SENYORA: De fet, nosaltres ens vam conèixer d’una manera semblant.

 

AMO: I els ha funcionat?

 

SENYORA: Oi tant, hem trobat el secret de la felicitat. De dilluns a dissabte, sortim cada dia: a ballar, a sopar a fora, al teatre, al circ… ell hi va els dilluns, els dimecres i els divendres, i jo hi vaig els dimarts, els dijous i els dissabtes.

 

(Una llum intensa il·lumnina un costat de la sala, i apareix l’àngel. Tots queden parats)

 

AMO 2: L’àngel!

 

CLARA: Tot un àngel “demodé”, sí senyor.

 

SENYORA: N’hem feta alguna de grossa, ara?

 

AMO: No hi dec tenir res a veure, jo?

 

ÀNGEL: No us amoïneu, al cel també hi ha retallades i als àngels de la guarda, ara també ens fan fer d’Àngels mitjancers.

 

AMO 2: Seieu. Que voleu prendre alguna cosa?

 

ÀNGEL: Quan estem de servei, no podem beure. De tota manera, gràcies.

 

(L’àngel obre un maletí i treu un casstte)

 

ÀNGEL: Ja ho veieu, al cel també ens han modernitzat…. a veure és aquesta.

 

“No anem bé, Depa. Ja veus quina vida has portat i de què t’ha servit. Estàs a punt d’entrar a la vellesa i ets pobre. Oh, i el que és aquesta llinda de l’ancianitat no la passaràs pas. El mal sempre torna al lloc d’on ha sortit, com les processons…”

 

ÀNGEL: Perdoneu, m’he equivocat. Aquesta cinta correspon al sermó que haig d’anar a fer a l’assassí Depa Carelli, en sortint d’aquí. A veure… serà aquesta.

 

“No tingueu por, bons pastors: us anuncio una gran alegria, que ho serà per a tot el poble; avui a la ciutat de David, us ha nascut un Salvador, que és el Crist senyor. Això us servirà de senyal: trobareu un infant en bolquers, ajagut en una menjadora. Glòria a Déu dalt del cel, i a la terra pau a la humanitat que ell estima”

 

NEN: I per què parla de pastors, si nosaltres tenim els animals a l’estable?

 

ÀNGEL: Teniu raó, però anem curts de personal i no podem entretenir-nos a buscar pastors per les muntanyes. Aneu-hi vosaltres mateixos i doneu-los la bona nova. Jo ja he complert amb la meva feina, i ja cal que corri a casa del Depa Carel·li abans no sigui massa tard.

 

 

 

 

 

 

 

AMO

PAGÈS 1

ESTHER

IRENE

SENYOR DELS ANELLS

NOIA

NOI

AMO 2

CLARA

SENYORA

NEN 1

ÀNGEL

ESCENA II

 

(En un bosc o un lloc a l’aire lliure)

(Entra un grup de pastors)

 

PASTORA 1: A veure. Així que us han dit que havíem d’anar a Betlem perquè havia nascut el Mesies?

 

PASTOR 2: Això és el que ha dit l’amo del mas Araó.

 

PASTOR 3: I per què no hi anava ell? Aquest fa com els de Ridaura. (Agafa la cantimplora i es posa a beure)  

 

PASTOR 4: Ell no és pas pastor, i aquestes coses està escrit que les hem de fer nosaltres, els pastors.

 

PASTOR 2: Algun benefici havíem de tenir, no, els pobres?

 

PASTORA 1: Però així, ja ha nascut el nadó.

 

PASTOR 4: Probablement ja fa uns dies que ha nascut…

 

PASTOR 3: Tampoc ve d’aquí, saber el dia exacte del dia del naixement. Això és el que diuen els de Ridaura. (Agafa la cantimplora i es posa a beure) 

 

NEN 2: Jo tampoc sé el dia del meu naixement… Mare, quin dia vaig néixer jo?

 

PASTORA 1: Nen, tu vas néixer el 29 de juliol.

NEN 2: Ala! El mateix dia que el meu aniversari!

 

PASTOR 3: Què us sembla si descansem una estona? I fem com els de Ridaura. (Agafa la cantimplora i es posa a beure) 

 

(S’asseuen en rotllana)

 

PASTOR 2: Es pot ben dir que ha estat un miracle, això de l’aparició de l’àngel i el naixement del Mesies.

 

NEN 2: I què és un miracle?

 

PASTOR 2: Ai, nen, com vols que t’ho expliqui ara jo.

 

PASTORA 1: A veure si me’n surto. Imagina’t que caus des d’un arbre molt alt i no et fas mal. Què et sembla que seria això?

 

NEN 2: Això seria estar molt de sort, no?

 

PASTORA 1: Doncs imagina que tornes a caure d’un arbre encara més alt i tampoc et fas mal. Això què seria?

 

NEN 2: (S’ho pensa un mica) Això seria tenir molta més sort, no?

 

PASTORA 1: Renoi, com t’ho explico jo. Però si caiguessin per tercera vegada d’un arbre encara més alt i altra vegada sense fer-te mal. Això què seria?

 

NEN 2: Ara ja seria una qüestió de pràctica.

 

PASTOR 4: Són una colla de descreguts aquests nens d’avui dia. No sé pas on anirem a parar. (Agafa la cantimplora i es posa a beure) 

 

PASTOR 3: Ep, no beguis tant que ja t’estàs tornant borrós. Vejam si faràs com els de Ridaura, tu.

 

PASTOR 4: Què vols dir? Escolta, a mi no em busquis les pessigolles, eh? Que jo no estic de romanços, quan m’enfado. Mira, l’altre dia amb vaig barallar amb en Claudi… el vaig agafar per les solapes… i bufetada ve, bufetada va… deu minuts seguits, tu.

 

PASTOR 2: Ostres, li devies fer molt mal, no?

 

PASTOR 4: Jo? Mal? Com volies que li fes si t’he dit que jo el tenia agafat per les solapes..  el que pegava era ell!

 

(Passa un noi i saluda efusivament)

 

VEÍ: Ei! Adéu, que vagi bé eh?

 

PASTOR 2: Adéu, adéu!

 

PASTORA 1: Qui és aquest que has saludat?

 

PASTOR 2: Ah, ni idea, jo no l’havia vist mai, però segur que m’ha saludat perquè s’assemblava molt al meu veí.

 

(El nen, mentrestant ha anat escrivint en un paperet)

 

PASTOR 3: Què estàs fent  ara, nen?

 

NEN 2: Estic escrivint una carta.

 

PASTOR 3: I a qui l’enviaràs?

 

NEN 2: A mi mateix.

 

PASTOR 3: I què hi diu la carta?

 

NEN 2: Com vols que ho sàpiga, si encara no l’he rebuda?

 

(Passa el noi del raspall, portant-lo amb una corda com si fos un gos. Els pastors se n’hi enriuen)

 

PASTOR 4: Què? Passejant el gosset?

 

PASTOR 2: No el facis córrer gaire de pressa, que és petitó.

 

PASTOR 3: A vejam si faràs com els de Ridaura, tu? No el deslliuis eh? que ens fan molta por els gossos.

 

NOI DEL RASPALL: Que us heu tornat bojos? Quin gosset? Que no ho veieu que això és un raspall?

 

(Els pastors queden parats, i el noi s’acosta davant l’escenari i s’ajup per parlar amb el raspall)

 

NOI DEL RASPALL: Molt bé, Rocky!  Ja t’he dit que si no lladraves els despistaríem! 

 

PASTORA 1: Escolteu, potser seria qüestió d’anar-hi anant, que se’ns farà fosc i encara no haurem arribat a Betlem.

 

PASTOR 2: Sí que és tard i vol ploure, i la burra no es vol moure.

 

PASTOR 3: Doncs, farem com els de Ridaura.

 

PASTOR 4: Es pot saber què carai els passa als de Ridaura?

 

PASTOR 3: Ah, res, que quan plou la deixen caure.

 

PASTORA 1: Vinga, doncs, som-hi.

 

(Entren uns dimonis i escampen uns barrets en diferents punts de l’escenari: un tricorni, un barret de copa, un barret de capellà)

PASTORA 1: Em sembla que ens hem perdut, perquè jo diria que per aquí ja hi hem passat abans.

 

NEN 2: (mirant de cara al públic)  Sí, aquesta gent em sembla que és la mateixa que hi havia.

PASTOR 2:  Però jo no recordo haver vist una cosa com aquesta. (agafa el tricorni) Què deu ser això? (S’ho mira per tots costats, ho olora, hi juga, fins que s’ho posa al cap) Ospa! No sé pas què em passa, però m’està venint una mala llet! (S’ho treu del cap) Uff! Una mica més i començo a repartir garrotades.

 

PASTOR 4: Mireu quin bolet que hi ha aquí (agafa el barret de copa) Què deu ser això? (S’ho mira per tots costats, ho olora, hi juga, fins que s’ho posa al cap) Ep, això ja és una altra cosa.

 

(Passa un home amb un xai, Si no és un xai pot ser una altra cosa)

 

PASTOR 4: Ei, mestre, on aneu amb aquest xai?

 

HOME DEL XAI: Res, que vaig a vendre’l al mercat.

 

PASTOR 4: Així, sense més ni més?…

 

HOME DEL XAI: Sí, és clar. No em ve d’aquí, per gota que me’n paguin quatre monedes, ja em donaré per satisfet.

 

PASTOR 4: Però, algú o altre t’ha d’avalar! No pots dependre de les fluctuacions del mercat!

 

HOME DEL XAI: No, si jo la veritat és que amb ben poc ja em conformo.

 

PASTOR 4: On voleu anar, així, pel món! Ja teniu els avals suficients?

 

HOME DEL XAI: Avals? No, jo només tinc aquest xai que el porto a vendre…

 

PASTOR 4: I vós creieu que anant així, podeu inspirar confiança als mercats?

 

HOME DEL XAI: Al poble tothom em coneix, no he tingut mai cap problema amb ningú.

 

PASTOR 4: Això podia funcionar en èpoques tribals, però no pas ara en què el món és un gran imperi!

 

HOME DEL XAI: Però…

 

PASTOR 4: No hi ha peròs que hi valguin. Perquè sou vós, us avalo l’operació de venda del xai, per una mòdica comissió bancària que em podeu pagar a l’avançada.

 

HOME DEL XAI: Comissió bancària? Voleu dir que he de pagar per seure al banc?

 

PASTOR 4: Ja veig que no heu entès res… I aquesta vostra inseguretat fa que els mercats confiïn cada vegada menys amb vós… Ara mateix aquest xai ha quedat devaluat a la meitat, i encara no m’heu pagat l’aval incial.

 

HOME DEL XAI: Però jo, aquest xai és meu…

 

PASTOR 4: (Li pren el xai) No pas mentre no m’hagueu pagat l’aval bancari que em deveu!

 

HOME DEL XAI: Però, primer haig de vendre el xai, i després ja us pagaré…

 

PASTOR 4: Així tothom es veuria amb cor de fer negocis. Si no podeu pagar el que deveu, perquè sou un irresponsable, em veig obligat a quedar-me definitivament el xai… Ah, i us recordo que em deveu encara l’aval inicial, més els interessos de demora i les costes de tot el procés.

 

HOME DEL XAI: I si us empenyoro la casa?

 

PASTOR 4: Tal com està el mercat immobiliari no en trauríem gran cosa, qualsevol dia d’aquests us faig venir la legió per al desnonament.

 

(L’home del xai fuig corrent. I el Pastor 4 es treu el barret de copa)

 

PASTOR 4: Però què carai m’he empatollat jo ara? … si aquest xai és d’aquell pobre home…

 

(Un altre pastor ha trobat el barret de capellà, també hi juga, fins que se’l posa)

 

PASTOR 3: Germans, escolteu la veu de l’altíssim…

 

NEN 2: Vol dir en Pau Gasol?

 

PASTORA 1: Calla, nen!

 

PASTOR 3: Germans, escolteu la veu de l’altíssim… que ens guia cap al camí de la salvació. Hem estat cridats al seu regne… escolteu la seva veu:

 

(apareixen tot de dimonis)

 

DIMONIS: Veniu, pastors, veniu… entreu al nostre regne

 

(llamps i trons, s’apaguen els llums i s’abaixa el teló)

 

 

PASTORA 1

PASTOR 2

PASTOR 3

PASTOR 4

NEN 2

VEÍ

NOI DEL RASPALL

HOME DEL XAI

 

 

ESCENA III

 

(Davant la cortina, un focus il·lumina un dimoni assegut a la vora)

 

DIMONI 1: No sé pas què hi faig aquí, tot sol. M’he perdut. He perdut la meva forca… Prou que veig que món enllà s’està lliurant la gran batalla… però tinc la sensació que jo tampoc hi faig falta; ells, sense mi, s’ho fan igualment. I això em dol, perquè ningú em trobarà a faltar.

 

(Apareix un dimoni amb una capa al damunt, i una forca camuflada)

 

DIMONI 2: Que em podríeu dir si vaig bé per anar a Betlem?

 

DIMONI 1: No sigueu ase. Se us veu de seguida que sou un àngel camuflat.

 

(Dimoni 2 es mira confós el vestit que porta)

 

DIMONI 2: Ja m’ho semblava que no ho havien previst tot. Què em falta? Quin és el detall que m’acusa?

 

DIMONI 1: Aquest informe que porteu és caducat. Fa més de dos anys que Llucifer el fa suprimir, donant a entendre que els temps havien canviat. Aneu mal informats vosaltres.

 

DIMONI 2: L’hem tret d’un diccionari enciclopèdic, nosaltres. (S’asseu desanimat)(Es fa un moment de silenci, i ells es van mirant)

 

DIMONI 1: Vós i jo el que hauríem de fer és barallar-nos. Si portés armes com vós ja us ho diria d’una altra manera…

 

DIMONI 2: No, no valdria. De fet estem fora del camp de batalla i els resultats que obtinguéssim no serien homologats oficialment. El que hem de fer és mirar d’entrar al camp i, allí, si ens toca, ens les mesurarem.

 

DIMONI 1: Ara, que, vist des d’aquí fa l’efecte que, segons com hi entréssim, més aviat faríem nosa…  (pausa)

 

DIMONI 2: I això no obstant, entre vós i jo hi ha una qüestió pendent…  I si anéssim a cops de puny?

 

DIMONI 1: No, tampoc. Devem un cert respecte al progrés i a les bones maneres. Ens hi va el prestigi del cel i de l’infern.

 

DIMONI 2: És difícil, sí. És positivament difícil.   (pausa)

 

DIMONI 1: Ja ho sé! Ens ho podem fer a pedra, paper, tisora . Si guanyeu vós podeu usar el meu uniforme correcte i fer-me presoner; si guanyo jo, el presoner sereu vós i la forca passarà a les meves mans. Fet?

 

DIMONI 2: Fet. Quina altra cosa podríem fer si no…

 

(fan el joc tres vegades, fins que al final…)

 

DIMONI 1: He guanyat. Es veu que tinc el sant de cara.

 

DIMONI 2: Tractes són tractes: la forca és teva.

 

DIMONI 1: Som-hi, que a l’infern hi falta gent, I d’aquesta igual m’apugen la categoria.

 

(Es fiquen a dins i tot seguit s’obren les cortines. És l’infern)

(dos pastors estan donant voltes a la caldera)

 

PASTOR 5: Corre, corre, no et quedis enrere!

 

PASTOR 6: És que ja no puc més!

 

PASTOR 5: Va, no afluixis ara, vinga, corre!

 

PASTOR 6: Vols dir que no hauríem de sortir d’aquí? Que ens atraparan…

 

PASTOR 5: Què dius, però si ja els portem 25 voltes d’avantatge!

 

(Entren els dimonis, i els acorralen)

 

LLUCIFER: Calderers, a la Caldera!

 

PASTOR 5 I 6: Ai mareta meva, que d’aquesta no en sortirem!

 

LLUCIFER:  Fúries infernals, guanyarem la nostra guerra contra el cel, escamparem el mal per tota la terra i imposarem la nostra llei.

 

DIMONIS: Guerra !  Guerra !  Guerra !  Alcem les nostres armes, decidits a sembrar l’odi per tot arreu.

 

(dansa)

 

LLUCIFER: Heu preparat les trampes que us vaig encomanar.

 

DIMONI 1: Ha funcionat de meravella, Llucifer. Tan bon punt s’han posat aquesta andròmina al cap han començat a repartir garrotades a tort i a dret.

 

DIMONI 2: Doncs si haguéssiu vist els qui s’han posat aquest barret de copa. Primer enganyaven tot quiscu, els ho prenien tot sense que les pobres víctimes ni se n’adonessin, i després encara els cobraven comissions pels diners que els robaven.

 

DIMONI 3: Però sort n’han tingut dels qui duien aquesta borla al cap, que anaven dictant sentència sempre a favor dels del barret de copa; i els babaus s’ho empassaven, i fins i tot n’hi deien Justícia.

 

DIMONI 4: Els qui s’han posat aquest barret, garlaven i garlaven per no dir res, i feien anar els borregos cap allà on els convenia. O millor dit cap allà on convenia els del barret de copa.

 

DIMONI 5: Aquesta mena de barret metàl·lic ha estat d’allò més eficaç. S’han inventat qualsevol excusa per encetar una guerra, encara que fos per disputar-se un pou de suc negrós i pudent.

 

DIMONI 6: El més sorprenent han estat aquestes barretines. Tant bon punt se les posaven al cap, arronsaven les espatlles i tothom els prenia el pèl. Els feien pagar més impostos que a ningú, els obligaven a parlar en una altra llengua, els prenien el poc que tenien… i encara deien: “perdóneme usted”.

 

LLUCIFER: Això dels barrets ha estat un gran invent. Cada barret transforma aquesta trepa de babaus, i es conporta segons el que hi tenim escrit.

 

DIMONI 1: Mentre hi hagi burros, n’hi haurà que aniran a cavall.

 

DIMONI 2: I si el burro no es vol moure, garrotada de la bona!

 

DIMONI 3: Algú ha de vetllar perquè els burros carretegin els senyors.

 

DIMONI 4: Que de porc i de senyor se n’ha de venir de mena.

 

DIMONI 5: A cadascú el que és seu, i els diners per a l’amo.

 

DIMONI 6:  Els barretinaires ja estan avesats a ajupir el cap.

 

LLUCIFER: Hem convertit el món en una gran casa de barrets!

 

DIMONI 1: Al sol sense barret, ni quan fa calor ni quan fa fred.

 

DIMONI 2: Allà on hi ha barrets, no hi campen caputxes.

 

DIMONI 3: Barret, sabates i bastó, fan el senyor.

 

DIMONI 4: Cap sense barret,tothom hi té dret;cap desbarretat, tothom hi té part.

 

DIMONI 5: Més val un barret que tres sombreros.

 

DIMONI 6:  No et fiïs pas d’una tropa que porti barret de copa.

 

LLUCIFER: Al diner, fins el rei li fa barretada.

 

(Surt un dels pastors de la Caldera)

 

PASTOR 6: Si entretens Llucifer, miraré per a veure si hi ha alguna paret que puguem saltar i aquesta nit podríem fugir d’aquí.

 

PASTOR 5: Escolta, Llucifer, ja sé que no està bé això de fer tractes amb el dimoni, però…

 

LLUCIFER: Però què?

 

PASTOR 5: Mira, que volia fer-te una juguesca?

 

LLUCIFER: Una juguesca, tu? Que no veus que no en tindria ni per començar?

 

PASTOR 5: Potser sí, però tampoc hi tens res a perdre. I podries guanyar mil denaris.

 

LLUCIFER: Mil denaris? No estaria malament. Vinga quina és aquesta juguesca.

 

PASTOR 5: A que no ets capaç de fer el faré ara jo.

 

LLUCIFER: I què pots fer tu, que no pugui fer jo?

 

PASTOR 5: Acceptes la juguesca?

 

LLUCIFER: No em fas cap por. Ja pots donar-la per perduda.

 

PASTOR 5: Mira, a que no ets capaç de fer això?

 

(camina de quatre grapes, i fa unes quantes ganyotes de cara al públic)

 

LLUCIFER: Aquesta tonteria, només? Per això no val la pena ni posar-s’hi.

 

PASTOR 5: Perquè tens por de perdre l’aposta.

 

LLUCIFER: Per això t’hi jugues mil denaris? T’has ben begut l’enteniment. I et penses que em guanyaràs l’aposta?

 

PASTOR 5: Ep, espera’t. Això ha de ser davant d’un testimoni que doni fe de si guanyes o no l’aposta.

 

LLUCIFER: Un testimoni? Els que vulguis! No costarà gaire de veure com et guanyo aquests mil denaris… i aquest cop sense necessitat de fer trampa.

 

PASTOR 5: Provem-ho, doncs. L’Angel farà de testimoni.

 

(L’Àngel s’acosta sense saber de què va la cosa)

 

PASTOR 1: Vine, angelet, i ara veuràs del que sóc capaç.

LLUCIFER: Ja tens a punt el testimoni? Doncs, prepara els mil denaris.

 

(Llucifer fa el numeret, i s’aixeca tot satisfet)

 

LLUCIFER: Vinga, noi! Has perdut l’aposta… s’ha de ser molt dropo per deixar-se guanyar els diners d’aquesta manera!.

 

PASTOR 5: No hi ha res a dir; has guanyat. (es gira cap a l’Àngel) . Bé, ja ho veus. Has perdut l’aposta. Et pensaves que no seria capaç de fer caminar de quatre grapes a Satanàs? Em deus els dos mil denaris que ens hi hem jugat. (agafa els dos mil denaris, i en paga  mil a Llucifer)

 

LLUCIFER: Vinga, torneu a la caldera. Enceneu la foguera!

 

(torna el pastor que havia sortit)

 

ÀNGEL: Què has vist si hi havia alguna paret que puguem saltar?

 

PASTOR 6: Un desastre, tu.

 

ÀNGEL: Què vols dir que la paret és massa alta?

 

PASTOR 6: No. no. que no n’hi ha cap de paret. No podrem pas saltar.

 

ÀNGEL: Així sí que ho tenim malament.

 

PASTOR 6: I si tu fas de paret, i nosaltres dos saltem per damunt teu?

 

ÀNGEL: I jo com saltaré després?

 

PASTOR 6: Nosaltres sortirem volant, tu no sé si amb aquestes ales…

 

ÀNGEL: Que no veus que aquests són ales decoratives?

 

PASTOR 5: I si resulta que aquests dimonis són de mentida?

 

ÀNGEL:  Què vols dir, que no hi creus tu en els dimonis.

 

PASTOR 5: No ho sé, però potser al final passa com amb els Reis.

 

ÀNGEL: Com els Reis?.

 

PASTOR 5: Si home, que al final resulta que són els pares.

 

LLUCIFER: Es pot saber què passa aquí? Perquè no van aquestes calderes?

 

DIMONI 1: És que hi ha restriccions, senyor Llucifer.

 

LLUCIFER: Restriccions de què?

 

DIMONI 2: Em sembla que una mica de tot.

 

DIMONI 3: S’ha apujat el preu del gas.

 

DIMONI 4: Tenim limitat un horari concret d’encesa de calderes.

 

DIMONI 5: En tot cas tampoc podem escalfar l’aigua per sobre dels cinquanta graus.

 

DIMONI 6: I només podem fer les calderades més urgents…

 

LLUCIFER: Però qui ha dit totes aquestes ximpleries?

 

DIMONI 1: Un tal Artur, senyor Llucifer.

 

DIMONI 2: I un altre que deu ser pagès, perquè he sentit dir que era del Mas el Collell.

 

LLUCIFER: Però què s’han cregut, aquests? A veure si ara també manaran a l’infern.

 

DIMONI 3: No! si, de fet, tampoc manen a casa seva.

 

DIMONI 4: Sembla que tenen ordres directes del cel.

 

DIMONI 5: Almenys bé diuen que és una tal Àngela la qui mana.

 

DIMONI 6: I molt tossuda, eh?

 

LLUCIFER: Dona havia de ser! I manya, a més a més!

 

PASTOR 5: Ei! I perquè no us revolteu contra el cel que us imposa tantes restriccions?

 

ÀNGEL: Però, què dius? Que t’has begut l’enteniment?

 

LLUCIFER: Vaja, ara vindràs a donar-nos lliçons de rebel·lia!

 

PASTOR 5: Bé, no et pensis que nosaltres també ho patim.

 

PASTOR 6: Si ens tornen a rebaixar el sou, els enviarem els xais cap a casa, i que se’ls pasturin ells!

 

DIMONI 1: Molt ben dit!

 

DIMONI 2: Així m’agrada, que hi planteu cara, i no com nosaltres…

LLUCIFER: Què vols dir?

 

DIMONI 3: Que potser també els hauríem d’enviar els xais cap a casa?

 

DIMONI 4: Però, si nosaltres no tenim xais?

 

DIMONI 5: Així, què podem fer?

 

DIMONI 6: I si els enviem aquests galifardeus, i que se’ls bullin ells?

 

LLUCIFER: Això mateix, ara veurem de què som capaços: traieu aquests desgraciats d’aquí, i deixeu-los allà on els heu trobat!

 

ÀNGEL: Home, tampoc és això! Què hi posaran al meu currículum: “expulsat de l’infern”.

 

PASTOR 5: Tu calla i corre, ara que podem!

 

PASTOR 6: I no hem de dir allò de “Jesús”?

 

(els dimonis cauen a terra i es tanca el teló)

 

 

 

ESCENA IV

 

 

(Surt Sant Josep)

 

JOSEP: Mireu, us he de confessar una cosa. Maria ha de tenir un nen, i us ben asseguro que no és meu… Ja sé que em direu que és allò de l’àngel del cel que li va anunciar que tindria un fill de l’Esperit sant… però què voleu que us digui, em costa de creure…

A més, això de què L’Esperit Sant tingui forma de colom, encara em fa més mala espina… Algú que és capaç de disfressar-se d’aquesta manera… no se sap mai.

I ara em toca anar a Betlem i fer el paper de bon jan, com si res. Com a mínim no ho haguessin esbombat… però, és clar, ja ho sap tothom i segur que em miraran amb un aire de compassió, i potser diran: Que n’és de bon Jan! Això si diuen directament: Que n’és de calçasses!

No sé què fer.

Tinc dues possibilitats: anar-hi o no anar-hi.

Si hi vaig, no passa res… però si no hi vaig tinc dues possibilitats: quedar-me aquí o tornar cap a Natzaret.

Si em quedo aquí, no passa res… però si torno cap a Natzaret, hi ha dues possibilitats: que no trobi ningú o que trobi algú pel camí.

Si no trobo ningú, no passa res… però si trobo algú, hi ha dues possibilitats: que sigui home o que sigui dona.

Si és home, no passa res… però si és dona hi ha dues possibilitats: que no m’agrada o que m’agradi.

Si no m’agrada, no passa res… però si m’agrada, hi ha dues possibilitats: que ens no ens fem amics o que sí que ens fem amics.

Si no ens fem amics, no passa res… però si ens fem amics, hi ha dues possibilitats: que quedem com a amics o que es vulgui casar amb mi.

Si quedem com a amics no passa res… però si es vol casar amb mi hi ha dues possibilitats: que no vulgui tenir fills o que ens vulgui tenir.

Si no en vol tenir, no passa res, però si en vol tenir… és capaç de tornar a sortir amb la història del colom. I com diem a casa, val més boig conegut que savi per conèixer,,,, per tant, me’n vaig a betlem, que Maria ja deu haver-hi arribat.

 

(Quan se’n va es troba amb un pastor)

 

JOSEP: Que vaig bé per anar a Betlem?

 

PASTOR 9: Oi tant com sí. Cap problema.

 

PASTOR  10: Perquè li has dit que anava bé per anar a Betlem, si va en direcció contrària?

 

PASTOR  9: Ah, volia dir això?, jo em pensava que volia dir si anava ben calçat per anar a Betlem… i com que he vist que duia unes bones sandàlies…

 

PASTOR 10: Seràs dropo!

 

PASTOR 9: Dropo potser, sí, però mira, jo vaig tirant.

 

PASTOR 10: Què vols dir anar tirant?, si tu no has treballat mai!

 

PASTOR 9: No, està clar! És que jo, com tu dius, sóc un dropo. Estic una mica boig.

 

PASTOR 10: Però escolta, que hi ha bojos que bé treballen.

 

PASTOR 9: Ep, jo he dit que estic una mica boig, però boig del tot, no.

 

PASTOR 10: Mira, et faig una juguesca. Jo et faré una pregunta, i si no l’encertes, tu em pagues 1 denari. I després me’n fas una tu i si no l’encerto jo te’n pago 10. (s’dreça al públic) Pobre, no ha anat mai a escola, i no sap res de res.

 

PASTOR 9: Va, va, fes-me la pregunta.

 

PASTOR 10: A veure si saps les taules de multiplicar…

 

PASTOR 9: De multi… què?

 

PASTOR 10: Quant fan 6 per 8?

 

PASTOR 9: Ni idea, noi, quines coses tan rares que t’empatolles.

 

PASTOR 10: 48, tros d’ase, ja em pots donar el denari (li dóna el denari)

Va ara fes-me la pregunta que vulguis tu, vinga.

 

PASTOR 9: A veure si saps quin és l’animal que té cinc potes i dues cues?

 

PASTOR 10: Ospa! Ara sí que m’has ben fomut! No ho sabia, jo això… i això que jo sí que he anat a escola. A les Pinediques no m’ho havien pas explicat, això!

 

PASTOR 9: Doncs, ja saps què et toca, m’has de pagar els deu denaris.

 

PASTOR 10: Sí, noi, aquesta sí que no me l’esperava. (els hi dóna) No perdem més el temps que hem d’anar a Betlem a adorar el messies, que acaba de néixer, segons han dit.  

 

PASTOR 9: Vés a saber si aquell home també hi anava pel mateix que nosaltres.

 

PASTOR 10: Per cert, encara no m’has dit quin era aquell animal de cinc potes i dues cues… Perquè no en tinc ni idea.

 

PASTOR 9: Ah, jo tampoc, no ho havia sentit a dir mai… com que sóc una mica dropo, jo…

(se’n van)

(Entra Maria amb el nen en braços)

 

MARIA: Ja cal que m’afanyi, perquè hores d’ara ja deuen haver escampat la bona nova, i en qualsevol moment poden començar a arribar els primers… i Josep que m’ha deixat plantada, precisament ara!

Ja sé que no és fàcil d’entendre, perquè el meu cas… Però, bé. Què els haig d’explicar jo ara, a vostès.

 

(busca un lloc per seure) (Música de Nadal, comencen a entrar pastors)

 

PASTOR 1: Bona nit, Maria, et porto aquestes panses i aquestes figues per al petit nadó.

 

PASTOR 2: I jo aquestes neules i aquests torrons, que si no són per aquest Nadal, poden ser per al que ve.

 

PASTOR 3: Us deixo aquest cistell de nous i d’ametlles, per quan tingui les dents més crescudetes.

 

PASTOR 4: Jo he portat una samarra perquè no tingui fred, el petit Jesuset.

 

PASTOR 5: Us porto una manteta perquè estigui ben abrigadet al seu llitet.

 

MARIA: Quin llitet, si Josep, el qui li havia de fer de pare, fuster de professió, ha fugit qui sap on!

 

(Entra Josep esverat amb un llitet de fusta)

 

JOSEP: Gent de poca fe! Estava acabant aquest llitet per al nostre petit Jesús, el Mesies. .. o és que volíeu que li fes un llit de qualsevol manera! Sóc un professional, jo!

 

MARIA: Perdona, que dubtés de tu… com que no venies!

 

JOSEP: A més, per postres, he trobat un ximple que m’ha indicat el camí de betlem en direcció contrària.

 

MARIA: Au, vine, aquí, i atenem aquests senyors com es mereixen.

 

(entren uns altres pastors i un nen)

 

NEN: Us regalo aquesta pilota, per quan vulgui sortir a jugar al carrer.

 

PASTOR 6: Us porto aquestes figuretes per a fer el Pessebre.

 

MARIA: El Pessebre?

 

JOSEP: El Pessebre?

 

PASTOR 7: No em digueu que aquí no feu Pessebre?

 

MARIA: Doncs, no se’ns havia ocorregut… però… a partir de l’any que ve farem el pessebre.

 

(entra el pare Noël)

 

PARE NOEL: Bona nit tingueu! On tenim el nen?

 

PASTOR  7: Shsst !! És allà, dormint. Però si no parla més baix, el despertarà.

 

PARE NOEL: El despertar nens forma part de la meva feina.

 

MARIA: Em sembla que li han donat una mala adreça. Aquí, estem esperant els Reis.

 

PARE NOEL: Mireu, si sóc aquí és per alguna raó important. No és una qüestió de nens ni de joguines, sinó d’evitar el desprestigi de la institució que represento. Podeu suposar que no vaig casa per casa, a cegues, preguntant si necessiten cavalls o nines de cartró.

 

PASTOR 8: Aquí som molt liberals i ja va bé que cada u pensi com vulgui. Però en aquest cas, ens ofereix un servei que no creiem haver sol·licitat.

 

PARE NOEL: Potser no…

 

MARIA: Aquí no tenim arbre. Té algun sentit la seva presència sense l’arbre?

 

PARE NOEL: Dona, aquest detall…

 

NEN: Qui és aquest senyor tan estrany?

 

PASTOR 7: És Santa Claus, bleda. Te’l vaig ensenyar l’altre dia… era aquell senyor de la Coca Cola.

 

NEN: Però aquell no anava vestit de color verd?

 

PARE N0EL: (adreçant-se al nen) Tu no has demanat una espasa?

 

NEN: Sí.

 

PARE NOEL: Ja ho veuen. Això vol dir que no m’he presentat sense més ni més. Porto l’espasa demanada.

 

NEN: Quina mena d’espasa és?.

 

PARE NOEL: Oh, una espasa de les bones,… de gladiator.

 

NEN: Ah, no. Així no. Com aquesta en tinc dues d’arraconades, que guardo només per quan vénen els meus cosins a jugar. Jo en volia una d’Imperator. No en té cap d’aquestes?

 

PARE NOEL: No, d’aquestes, no. (pausa) Vaja, prou. Estic acostumat que em rebin bé. A veure si hauré de demanar per favor que m’acceptin uns quants obsequis.

 

MARIA: Aquí no hem demanat res…

 

PARE NOEL: Si fos cert, això constituiria una raó de més per a estimar una generositat tan espontània.

 

JOSEP: De totes maneres, si el senyor s’entesta a deixar alguna cosa i no hem de signar cap paper…

 

MARIA: Josep! No podem prescindir dels sentiments, per una quants regals.

 

PASTOR 8: Em sembla que no és benvingut, aquí. Val més que se’n torni per allà on ha vingut.

 

PARE NOEL: Suposem que jo m’hagi presentat per error, o bé, fins i tot, guiat per un afany de proselitisme. I què? La meva és una causa noble. Almenys se’m podia oferir seient, no? (pausa) Si vostès mateixos, quan l’ocasió arriba, procuren deixar un plat amb aigua i rosegons de pa per als camells dels Reis, no sóc mereixedor d’una més gran gentilesa?

 

(Tots queden parats)

 

NEN: Com quedem, doncs? Que fem el salt als Reis?

 

MARIA: Però, que no ho veu que ens està esguerrant la nit?

 

PARE NOEL: Ja me’n vaig. No cal que reprenguem el joc de paraules dures. Ja veig que no es poden fer miracles sense permís de l’interessat.

 

MARIA: Ajudeu el senyor a carregar-se el sac.

 

(Se’n va el Pare Noel)

 

NEN: Jo volia una espasa!

 

PASTOR 7: Calla, nen!

 

(Torna a sonar la música de Nadal, i van entrant la resta de pastors)

(Teló)

(Anar a la Taula de Continguts)

(torna a Taula de continguts) 

ELS PASTORETS 2010

 

(Escenari amb un bosc o espai natural)

 

DIMONI presentador 1:  Al·leluia, Al·leluia, pastors i gent de bona fe. Alegreu-vos. He vingut a anunciar-vos la bona nova del naixement del Messies. El Salvador que ha de guiar-nos pel camí segur cap a la terra promesa.

 

ANGEL presentador 1: Mal llamp i mala hora travessen els inferns, que algú pretén arrabassar el poder de Llucifer. La ràbia ens corseca de pensar que els homes no puguin continuar per la senda del mal que els hem mostrat. Jurem venjança contra els qui s’oposin al poder del diner, de la cobdícia i de la supèrbia. 

 

(Surt el director esverat)

(Ara es veuen també els càmeres i els que porten els micros)

 

DIRECTOR: Talleu, talleu! Però que no ho veieu que us heu confós els papers. Mira que us ho he dit vegades, eh!. És que feu les coses de qualsevol manera, i així no es pot treballar.

 

ASSISTENT: (adreçant-se discretament al públic) Ospa, quin mal geni. Sembla el profe, aquest. (adreçant-se al director) Ho repetim, doncs?.

 

DIRECTOR: No home, no. Amb aquests dos no hi ha manera. Queda anul·lada l’escena. Ja us podeu anar a canviar.

 

DIMONI presentador 1:  Ens havies promès que sortiríem almenys en una escena!.

 

ANGEL presentador 1: Aquesta vegada ho farem bé, li prometem.

 

DIRECTOR: Quan dic que no és que no. Se m’ha acabat la paciència. Prou. No sortireu a la pel·lícula!.

 

ASSISTENT: Comencem, doncs, directament per la escena 2?

 

DIRECTOR: Sí. Preparats per a l’escena del bosc.

 

ASSISTENT: Escena 2, presa primera.  Acció!

 

(surt un rabadà, i s’asseu tranquil·lament en unes pedres) (Es treu una flauta i es posa a tocar: “la merda de la muntanya no fa pudor”)

(entren una colla de pastors, i s’asseuen en un racó)

 

PASTOR 1: Ostres tu, fa un fred que pela!

 

PASTOR 2: Doncs mira que avui ens toca dormir al ras. No et dic pas res.

 

PASTOR 3: I si encenem una mica de foc, per escalfar-nos?

 

PASTOR 1: Però què dius, beneit. Que vols que ens enxampi una patrulla de la legió del Saura?

 

PASTOR 2: Encara hi és aquest? Jo tenia entès que l’emperador Artur l’havia fet fora?

 

PASTOR 1: Per si de cas, oblidem-nos de fer focs que encara podríem provocar un incendi.

 

PASTOR 3: Bona nit, doncs.  

 

PASTOR 2: Bona nit i tapa’t.

 

(El Rabadà es posa a tocar la flauta, mentre els pastors tremolen de fred)

(Se sent un soroll)

 

PASTOR 1: (desvetllant-se sobresaltat) Heu sentit això?

 

PASTOR 2: El què?

 

PASTOR 1: No ho sé. He sentit un soroll molt estrany.

 

PASTOR 3: Vatua Déu, mira que despertar-nos per res. I justament ara que estava somiant que anava a Jerusalem, m’obrien les portes del Palau d’Herodes i m’oferien tota mena de menjars, uuhm… d’aquells que te’n llepes els dits. I hi havia unes ballarines, que no t’ho perdis, eh? Eren espectaculars!

 

PASTOR 2: Estàs prou de sort tu, perquè jo somiava que carretejava un sac de patates fins al cim de la muntanya de Tabor. He quedat rebentat, tu.

 

PASTOR 1: Perdoneu si us he despertat. Jo juraria que havia sentit un soroll ben estrany.  Però, potser també ho he somiat. Val més que tornem a dormir.

 

DIRECTOR: Pareu! Heu d’exagerar més l’expressió. Tu, s’ha de veure que està satisfet pel somni, i tu has de fer cara de cansat; has de posar cara de pomes agres, coi! Que no costa pas tant! Va tornem-hi. Repetim aquest últim tros.

 

ASSISTENT: Escena 2, presa segona, acció!

 

PASTOR 3: Vatua Déu, mira que despertar-nos per res. I justament ara que estava somiant que anava a Jerusalem, m’obrien les portes del Palau Herodes i m’oferien tota mena de menjars, uuhm… d’aquells que te’n llepes els dits. I hi havia unes ballarines, que no t’ho perdis, eh? Eren espectaculars!

 

PASTOR 2: Estàs prou de sort tu, perquè jo somiava que carretejava un sac de patates fins al cim de la muntanya de Tabor. He quedat rebentat, tu.

 

PASTOR 1: Perdoneu si us he despertat. Jo juraria que havia sentit un soroll ben estrany.  Però, potser també ho he somiat. Val més que tornem a dormir.

 

(El pastor torna a tocar la flauta, i es posen a dormir altre cop)

(Surten dos nois vestits de carrer)

 

NOI 1: Ja m’explicaràs, també, quins acudits! Posar-se a fer ara uns Pastorets.

 

NOI 2: I els han de gravar i passar-los per la tele, perquè si no, al teatre no els aniria  veure ningú.

 

NOI 3: Aquests de la Tele, és ben bé que ja no saben pas què fer.

 

NOI 2: I ara per vacances, segur que repetiran les pel·lícules de sempre, o els passaran aquests Pastorets enllaunats de pa sucat amb oli.

 

NOI 1: És ben bé que hi ha gent que s’ho empassa tot. S’asseuen davant el televisor, i vinga, que vagin fent.

 

NOI 3: Diuen que a Tevetres no fan programes escombraries, però poc se n’hi falta. Com a mínim reciclats i de segona mà sí que ho són.

 

DIRECTOR: Talleu ! Es pot saber d’on han sortit aquest parell? Però què hi fan aquí al mig del plató?

 

NOI 1: Ei, que no n’hi ha per tant, eh?

 

NOI 2: Sense cridar també ens entendrem, eh, mestre?

 

NOI 3: Al capdavall, aquests dormien i no els hem pas despertat. Ara sí que els heu despertat vosaltres! (S’aixequen els pastor)

 

PASTOR 3: Quina llàstima, tu. Perquè que jo havia tornat a somiar que anava a Jerusalem, m’obrien les portes del Palau d’Herodes i m’oferien tota mena de menjars, uuhm… d’aquells que te’n llepes els dits. I hi havia unes ballarines, que no t’ho perdis, eh? Eren espectaculars!

 

PASTOR 2: Doncs, a mi ja m’ha anat bé que em despertessin, perquè he tornat a somiar que carretejava un sac de patates fins al cim de la muntanya de Tabor. O potser era la del Calvari, no ho sé. He quedat rebentat, tu. (fa una pausa) Escolta, un altre cop que somiïs que vas a Jerusalem, perquè no em véns a buscar i t’acompanyaré. A veure si així m’estalvio de traginar sacs de patates amunt i avall.

 

PASTOR 3: Cap problema, home, per això som els amics. La propera vegada et vinc a buscar. Ja veuràs que ens ho passarem pipa.

 

DIRECTOR: Va, reprenem el rodatge. (adreçant-se als nois) Vosaltres, fora d’aquí (es dirigeix a l’assistent) Podem aprofitar aquesta presa, o l’hem de repetir?.

 

ASSISTENT: No…, vull dir, Sí.

 

DIRECTOR: En què quedem? Que sí o que no?

 

ASSISTENT: Que sí què, o que no què?

 

DIRECTOR: Coi, sembles encantat, també. Que si podem aprofitar el tros que hem gravar. O si hem de repetir l’escena.

 

ASSISTENT: Sí, sí.

 

DIRECTOR: Així ho hem de repetir?

 

ASSISTENT: No, no.

 

DIRECTOR: En què quedem? Pots aclarir-te d’una vegada?

 

ASSISTENT: Que no cal repetir-la. Aquests ximples, per sort han quedat fora de les càmeres. Que sí, que la podem donar per bona.

 

DIRECTOR: Va, doncs, som-hi, continuem amb el rodatge, que si no ens afanyem no ho tindrem enllestit ni pel dia de Sant Esteve. (S’adreça als pastors que dormien i que s’havien mig aixecat) Va, i vosaltres a dormir un altre cop. (els pastors ronquen sorollosament)

 

ASSISTENT: Escena 3, presa primera

 

(torna a sonar el flauta del pastor, mentre els altres dormen )

(se sent un soroll)

 

PASTOR 1: (desvetllant-se sobresaltat) Heu sentit això?

 

PASTOR 2: El què?

 

PASTOR 1: No ho sé. He sentit un soroll molt estrany.

 

PASTOR 3: Vatua Déu, mira que tornar-nos a despertar per res. Amb Ia mar de bé que m’ho passava. He tornat a somiar que anava a Jerusalem, m’obrien les portes del Palau d’Herodes i m’oferien tota mena de menjars, uuhm… d’aquells que te’n llepes els dits. I hi havia unes ballarines, que no t’ho perdis, eh? Eren espectaculars!

 

PASTOR 2: Estàs prou de sort tu, perquè jo he tornat a somiar que carretejava un sac de patates fins al cim de la muntanya de Tabor. Estic rebentat, tu. (fa una pausa) Però, escolta, no havíem quedat que si tornaves a tenir un altre somni com aquest em vindries a buscar a casa perquè t’hi acompanyés?.

 

PASTOR 3: Ep, jo ja he complert eh? He vingut a casa teva, i no hi eres. La teva mare m’ha dit que havies anat a portar un sac de patates a no sé on.

 

PASTOR 1: Perdoneu si us he despertat. Jo juraria que havia sentit un soroll ben estrany.  Però, potser també ho he somiat.

 

PASTOR 2: Doncs a mi ja se m’ha passat la son, vés què et dic.

 

(Apareix l’Àngel)

 

ÀNGEL A: Al·leluia, Al·leluia, a tots els homes de bona voluntat. Sóc un àngel del cel que vinc a anunciar-vos la bona nova. Aquell a qui tant heu esperat per fi serà entre vosaltres per portar-vos a la glòria.

 

PASTOR 1: Ostres, tu. Vols-t’hi jugar que ens anuncia que per fi han pogut fitxar el Cesc Fàbregas?

 

DIRECTOR: Talleu! A què ve ara aquesta impertinència? Això, no ho tens al guió, oi que no?

 

PASTOR 1: No, però com que va dir que podíem improvisar algun comentari…

 

DIRECTOR: I a tu et sembla que en aquell temps tenien temps per jugar a futbol?

 

PASTOR 2: Com a màxim que fessin curses de Fórmula 1 en quadrigues…

 

ASSISTENT: Repetim. Escena 3, presa segona. Acció.

 

ÀNGEL A: Al·leluia, Al·leluia, a tots els homes de bona voluntat. Sóc un àngel del cel que vinc a anunciar-vos la bona nova. Aquell a qui tant heu esperat per fi serà entre vosaltres per portar-vos a la glòria. (van sortint altres pastors)

Al·leluia, ha nascut el Messies, el fill de Déu que ha vingut a salvar-vos. Alegreu-vos pastors, perquè vosaltres sou els escollits per a ser els primers en conèixer la bona nova. I sereu els primers en adorar-lo.

 

PASTOR 4: I on ha nascut el Rei infantó?.

 

ÀNGEL A: Ha nascut a en un portal de Betlem, com el més humil dels homes.

 

PASTOR 5: I com ho farem per trobar-lo?

 

ÀNGEL A: Una nova estrella que ha aparegut al cel us guiarà fins al portal. Aneu, pastors, aneu a Betlem. (I desapareix)

 

PASTOR 6: Som-hi, doncs. A Betlem me’n vull anar.

 

PASTOR 4: (Adreçant-se al pastor) Ei, vols venir, tu Rabadà?

 

RABADÀ: Vull esmorzar!

 

PASTOR 5: A Betlem ja esmorzarem. I Jesús adorarem.

RABADÀ: I amb neu hi anem?

 

PASTOR 6: Per la neu que pel camí hi ha, la calor ja la fondrà.

 

RABADÀ: Oi, la que fa !. Em embla que em quedaré a fer una cançoneta (es posa a tocar la cançó del Rabadà)

 

PASTOR 4: Em sona i no sé de què, aquesta cançó.

 

PASTOR 5: I què li darem, al noi de la mare? Què li darem que li sàpiga bo?

 

PASTOR 6: Li darem panses amb unes balances. Li darem figues amb un paneró

 

PASTOR 5:

 

PASTOR 4: Panses i figues i nous i olives. Panses i figues i mel i mató.

 

(Els pastors se’n van mentre sona la cançó del Noi  de la mare)

(Surten el director i l’Assistent)

 

ASSISTENT:  Aquest tros del text, t’ha quedat molt bé. Tot molt poètic, trobo.

 

DIRECTOR: Va ser un dia d’inspiració, és cert. Però, a més, és original, eh?

 

ASSISTENT:  No en tinc cap dubte, que és ben original teu. I m’agrada perquè té tota una musicalitat… Potser algun dia se’n farà una cançó i tot.

 

DIRECTOR: Potser tampoc n’hi ha per tant. Va, ens prenem un descans de cinc  minuts i reprenem el rodatge.

 

(pot sortir gent anant amunt i avall)

 

NOI 1: Has vist, quina manera de fer el ridícul! Això no s’aguanta per enlloc.

 

NOI 2: I ja m’agradarà veure com fan l’escena de l’infern. Si no tenen diners ni per fer un decorat.

 

NOI 3: Es veu que amb això de la crisi, els han retallat el pressupost encara que més que la pensió dels jubilats.

 

NOI 2: Ja vam fer bé, ja, de no voler participar-hi.

 

NOI 1: Però encara ens podríem trobar que, si els falta gent per a la darrera escena, insisteixin perquè hi sortim, encara que sigui com a figurants.

 

NOI 3: Mira, si només es tracta de fer número…

 

DIRECTOR: Tornem al rodatge. Tothom al seu enlloc. Anem per començar

 

(Els pastors s’asseuen en rotllana)

 

ASSISTENT:  Escena quatre, presa primera. Acció!.

 

PASTOR 4: Ei, espereu un moment, que falta en Manelic!

 

DIRECTOR: I on carai s’ha ficat, ara aquest.

 

PASTOR 5: Em sembla que en tenim per estona, perquè l’ha vingut a buscar la seva mare, que havia de portar un sac de patates a no sé quina muntanya.

 

DIRECTOR: Doncs, comencem sense ell perquè si no, no acabarem mai.

 

ASSISTENT:  Escena quatre, presa primera. Acció!.

 

PASTOR 4: Déu n’hi do si n’és lluny això de Betlem.

 

PASTOR 1: Va, no rondinis que ja hem fet la meitat del camí.

 

PASTOR 4:  O sia que encara ens en queda una altra meitat. 

 

PASTOR 5: Més o menys deu ser això, sí.

 

PASTOR 3: No sentiu una mica de pudor de socarrim…?

 

PASTOR 6: Com de pudor de cremat?

 

PASTOR 3: No ben bé. No sé com dir-ho…

 

PASTOR 1: Com si es calés foc a un bosc?

 

PASTOR 3: No ben bé. Més aviat…

 

PASTOR 5: Com de fregit, recremat?

 

PASTOR 3: No ben bé. Tampoc és ben bé això…

 

PASTOR 4:  Com de carn escaldufada?

 

PASTOR 3: No ben bé. O potser una mica sí.

 

PASTOR 1: (S’aixeca i comença a ensumar pel voltant) Jo no sento gaire res, però, ara que ho dius, potser sí.

 

PASTOR 6: (També s’aixeca) D’algun lloc o altre ha de venir aquesta pudor.

 

PASTOR 5: (També s’aixeca) Mirem-ho bé, perquè això ja comença a fer mala espina.

 

PASTOR 4:  (També s’aixeca) Ja és ben estranya ja aquesta pudor…

 

PASTOR 3: Es pot ben dir que és una pudor de mil dimonis,

 

PASTOR 1: Dimonis?

 

TOTS: Dimonis?

 

PASTOR 3: No em digueu que teniu por, ara? Dimonis… ja pots comptar.

 

PASTOR 5: Em sembla que serà millor que marxem. Jo no tinc por, eh? Però potser és millor que reprenem el camí…

 

PASTOR 6: Però, cap on vas, si nosaltres ja venim d’allà… Per anar a Betlem hem de seguir el camí en direcció contrària…

 

PASTOR 5: És que la pudor de socarrim ve justament d’allà.

 

PASTOR 3: Sou una colla de porucs! Què us penseu que ara sortirà el dimoni i se’ns endurà a les calderes d’en Pere Botero? (però ell es va tirant enrere)

 

(Apareix una velleta tota tapadeta)

 

VELLETA: Bon dia tingueu, bons pastors.

 

(Tots s’espanten i s’agrupen a un racó)

 

PASTOR 4:   Què voleu de nosaltres?

 

PASTOR 6: Només tenim quatre panses i unes figues…

 

PASTOR 5: Un xic de mel i un poc de mató…

 

PASTOR 1: Un mos de pa i un got de vi…

 

VELLETA: Mireu, jo tenia la caldera a punt…

 

PASTOR 3: La caldera d’en Pere Botero!

 

PASTOR 4: Tingueu pietat d’aquest pobres pastorets…!

 

PASTOR 6: (Com si li digués en veu baixa) No sé si serveix de gaire res parlar de pietat a un dimoni.

 

PASTOR 5: Us donarem tot el que tenim, però no ens feu mal…

 

VELLETA: Però, què dieu si jo només volia un xic d’aigua perquè si no se m’enganxa l’estofat de la perola. Que no ho sentiu que ja comença a fer pudor de socarrim!

 

(Apareix el Director)

 

DIRECTOR: Talleu! És bona!.

 

VELLETA: (Es treu la caputxa i es posa dreta, amb posat de noia jove) Semblava ben bé com si tinguéssiu por de veritat, eh?

 

PASTOR 3: És que amb aquest posat que hi feies, i amb aquesta cara… és per espantar a qualsevol!

 

VELLETA: Escolta maco, es veu que no t’has vist tu al mirall.

 

DIRECTOR: Va no us baralleu ara, que de moment està sortint força bé. Demà continuarem el rodatge.

 

(surten els nois)

 

NOI 1: Has vist, quina manera de fer el ridícul! Això no s’aguanta per enlloc.

 

(es tanquen les cortines darrere seu)

 

NOI 2: Mira que fer servir aquest truc tan suat de simular que els pastors s’espanten perquè senten la pudor de socarrim.

 

NOI 3: No crec que ningú del públic hagi pensat que aquella pudor de socarrim hagués de ser precisament del dimoni. El guionista hauria de saber que en tot cas els dimonis fan pudor de sofre!

 

NOI 2: Ep, tu, que ens tanquen el llum.

 

NOI 1: Que veus la sortida? És que jo no veig res, eh?

 

NOI 3: Vejam, potser per aquí (es fiquen per entremig de les cortines).

 

NOI 1: Aquí hi ha unes escales, provem de baixar.

 

(s’obren les cortines, escenari de l’infern)

 

NOI 1: Que hi ha algú?

 

NOI 2: És una mica estrany, no, tot això?

 

LLUCIFER: L’únic que és estrany és que hàgiu estat tan babaus com per ficar-vos vosaltres mateixos a la boca del llop.

 

(van entrant tots els dimonis)

 

NOI 3: Qui són tota aquesta gent?

 

NOI 2: Jo diria que tenen una pinta de dimonis…

 

NOI 1: Tinc por…!!!

 

NOI 3: I allà hi tenen la caldera.!

 

NOI 1: Mama, tinc por!

 

NOI 2: Fugim d’aquí.

 

(forcegem per anar cap a una banda i cap a l’altra)

 

DIMONI 1: On us penseu que anireu, desgraciats

 

DIMONI 2: A l’infern s’hi pot baixar, però no se’n pot sortir.

 

LLUCIFER: A la caldera!  (els porten a la caldera)

 

LLUCIFER: Fúries de l’infern! Deixeu anar la vostra ira i la vostra ràbia damunt aquest món que ha de ser ben nostre, i només nostre. Anuncien el naixement d’un Messies que pretén salvar aquests desgraciats. Som aquí per a impedir-ho. Fúries de l’infern!

 

DIMONI 1: Som aquí, prests per servir-te magnífic Llucifer i escampar la nostra llavor arreu de la terra.

 

DIMONI 2: Ni res ni  ningú no podrà contra nosaltres. Ens hem ben assegurat que els humans no serveixin altre deu que el de les tenebres.

 

LLUCIFER: Fúries infernals! On són els set pecats capitals?

 

CAP DELS SET PECALS CAPITALS: Amo i senyor aquí som per a servir-te. Aquí m’acompanyen els set pecats capitals. Són les set virtuts que avui al món imperen en honor teu. No només hem aconseguit que els homes se les facin seves, sinó que els seus mandataris en facin norma. No s’hi resisteixen ni els Governs més poderosos ni la cúria vaticana, ni els talibans més llardosos.

 

DIMONIS: Guerra!, guerra!, guerra!, farem guerra contra el cel, dominarem la terra i no hi haurà Messies que ens aturi.

 

LLUCIFER: Així m’agrada, fúries infernals! (fa una pausa) Luxúria  (s’avança la Luxúria)

 

LUXÚRIA: Senyor Llucifer, hores d’ara tenim a les nostres mans banquers i Governants d’arreu del món, que legislen i governen per a fer més rics els rics, abaixant el sous dels funcionaris i congelant les pensions. Els diners que s’estalvien a base de reduir el benestar de la majoria serveixen per a malgastar-lo en luxoses residències, iots a Montecarlo i cotxes de somni…

 

LLUCIFER: Perfecte. (fa una pausa) Gola!  (s’avança la Gola)

 

GOLA: Ens hem ben assegurat que mig món pugui menjar a desdir, i llençar-ne si cal, mentre una altra meitat es mor de gana. Quin goig que fa veure com s’afarten com garrins amb hamburgueses pudentes i plastificades. I per als més sibarites, l’Adrià els donat al bullit menges prefabricades.

 

LLUCIFER: Perfecte. (fa una pausa) Avarícia!  (s’avança l’Avarícia)

AVARÍCIA: Són tan babaus els humans, que quan troben un espai bonic que fa de bon veure, ells només hi veuen la forma de treure’n diners i més diners. Nosaltres fem que hi construeixin a tort i a dret, sense deixar ni un racó per cimentar. I amb els diners que guanyen, construeixen més, per a guanyar més, tot destruint més el paisatge…. fins que aquest perd tot el seu interès, l’abandonen i van a destruir a un altre indret.

LLUCIFER: Perfecte. (fa una pausa) Peresa!  (s’avança la Peresa)

PERESA: (fa un badall) Uuuuuh! Anem de dret al gra, començant per la canalla que ja no foten ni brot, i acabant pels qui encara treballen sempre amb el mínim esforç. Per no haver de caminar, els fem agafar el cotxe, encara que sigui per anar fins a la cantonada. Tothom treballa tan poc com pot, confiant que algun dia tindran la sort de cara… ingenus! Els treballadors fan veure que treballen, però els amos i l’administració també fa veure que els paguen. Ja tenen mandra fins i tot de fer la migdiada.

LLUCIFER: Perfecte. (fa una pausa) Ira!  (s’avança la Ira)

IRA: Els engaltem una guerra darrere d’altra. I ells s’hi entusiasmen pensant que algun dia guanyaran. Però ja ens ho fem venir bé perquè mai no guanyi ningú, les guerres s’allarguin indefinidament, tant se val sigui a l’Afganistan, a Colòmbia o a Palestina. Hem aconseguit que associïn la pau i la negociació pacífica com una traïció; res no s’ha de negociar. Tothom ha de creure que guanyarà amb l’ús de la violència.

LLUCIFER: Perfecte. (fa una pausa) Enveja!  (s’avança l’Enveja)

ENVEJA: No cal que pateixis Llucifer, que ho tenim tot controlat. No hi ha ningú que aixequi el cap sense ser envejat pels qui l’envolten. Qualsevol que hagi caigut en la desgràcia de treballar en excés i excel·lir en alguna cosa, immediatament és el blanc de totes les enveges, i entre ells mateixos ja procuren de fer-lo caure.

LLUCIFER: Perfecte. (fa una pausa) Supèrbia!  (s’avança la Supèrbia)

 

SUPÈRBIA: Aquí sí que tens directes competidors, gran Llucifer. No hi ha cap que no cregui estar per damunt dels altres. Els països rics tracten d’incivilitzats els pobres, menyspreen els qui parlen llengües petites, expulsen els immigrants que no poden explotar, i es creuen els amos del món… Bé, de fet ho són, encara que sigui per encàrrec nostre.

 

LLUCIFER: No podem permetre que tan magnífica tasca es vegi ara amenaçada pel naixement del qui pretén ser el nou Messies. Hem de perseverar perquè continuïn les desigualtats, perquè resolguin els conflictes amb violència, destrueixin la terra amb la seva cobdícia, i la supèrbia els faci creure que són superiors els uns als altres.

 

DIMONI 1: Que comenci la festa.

 

DIMONI 2: Que vegin aquests desgraciats quin és el nostre poder.

 

NOI 1: Ara hi caic, tu.

 

NOI 2: Oi tant com hi hem caigut…

 

NOI 3: ….però a les seves grapes!

NOI 1: Que no us n’adoneu?

NOI 3: De què vols que ens adonem?

NOI 2: Del que em començo a adonar és que ens volen bullir del tot!

NOI 1: Que no, home, que no! Que no ho veieu que tot això ha estat una trampa per fer-nos participar en la representació dels Pastorets!.

NOI 2: Vols dir que tot això són dimonis de mentida?

NOI 1: Oi tant, val més que els seguim la beta…

 

NOI 3: Jo no veig les càmeres per enlloc, però potser sí.

 

DIMONI 1: Vosaltres a callar, eh? (Cop de forca al cap)  

 

DIMONI 2: Llucifer, tenim visita.

 

LLUCIFER: Un altre? D’on ha sortit ara aquest?  (entra un de ben vestit)

 

DIMONI 2: Diu que és o ha estat President de la Genialitat… i com a bon demòcrata demana que el deixin triar si vol anar al cel o a l’infern.

 

LLUCIFER: M’agraden aquests que volen posar condicions d’entrada. Però molt bé, que entri, que miri, que ho provi i si troba alguna cosa millor…

 

POLÍTIC: He passat una estona al cel i… no està mal, però més aviat una mica ensopit. O sia que miraré a veure com funciona això de l’infern, i després decidiré.

 

LLUCIFER: Faltaria més, molt Honorable…   Que comenci la festa!

 

(dansa dels dimonis) (Els dos dimoni li ofereixen menjar, el venten…)

 

POLÍTIC: Fantàstic! I això és així d’animat tot el dia.

 

DIMONI 1: Tot el dia, oi tant com sí.

 

POLÍTIC: Doncs, que no se’n parli més.

 

LLUCIFER: Ara ja saps qui són les ofertes electorals, vull dir les ofertes del cel i de l’infern…

 

POLÍTIC: Doncs, voto. I voto quedar-me aquí, a l’infern, faltaria més.

 

(Els dimonis l’agafen a cop i a empentes, i el porten a la caldera)

 

LLUCIFER: A la caldera!

 

POLÍTIC: Ei, ei, però què és això. No és pas així com hem quedat. Vosaltres m’he dit que tot seria com fins ara…

 

LLUCIFER: Ja ho hauries de saber això, tu. El que has vist fins ara era la campanya i les promeses electorals, ara veuràs i viuràs l’infern de veritat.

 

NOI 1: Ospa, tu. El Presi!

 

DIMÒNIES: Guerra!, guerra!, guerra!, farem guerra contra el cel, dominarem la terra i no hi haurà Messies que ens aturi.

 

(Apareixen els Àngels)

 

ANGEL 1: Atureu-vos, condemnats! Com goseu desafiar el tot poderós!

 

DIMONI 1: Més poderós que Llucifer?

 

ÀNGEL 2: Més poderós que tots que totes les teves forces infernals.

 

DIMONI 2: I com és que essent tan poderós, no aconsegueix que els homes es comportin segons les seves lleis?

 

LLUCIFER: Es pot saber què se n’han fet de les vostres set virtuts cardinals?

 

CAP DELS SET PECATS CAPITALS: Mireu el món, bordegassos, i veureu com es troba de ple sota el nostre domini.

 

LUXÚRIA: On és la castedat?

 

GOLA: On és la temprança?

 

AVARÍCIA: On és la generositat?

 

PERESA: On és la diligència?

 

IRA: On és la paciència?

 

ENVEJA: On és la caritat?

 

SUPÈRBIA: On és la humilitat?

 

ÀNGEL 3: Al final s’imposarà el bé sobre el mal

 

ÀNGEL 4: O és que no heu vist com acaben totes les pel·lícules?

 

ÀNGEL 5: Pagareu cara la vostra rebel·lió contra l’Altíssim.

 

ÀNGEL 6: El càstig que rebreu serà etern.

 

LLUCIFER: Ens castigaran a l’infern, potser?

 

CAP DELS SET PECATS CAPITALS: O és que pensen enviar-nos al foc etern?

 

ÀNGEL 1: Vatua la pell de Satanàs!

 

DIMONI 1: Ei, sense renegar, eh?

 

ÀNGEL 2: Deixeu-vos d’històries i deixeu anar aquests vailets, que ells són innocents.

 

DIMONI 2: Precisament perquè són innocents, són aquí.

 

GOLA: Ens els menjarem amb patates bullides!

 

ÀNGEL 3: Fem un tracte, nosaltres ens enduem aquests tres nois i vosaltres us quedeu aquest…. polític.

 

LLUCIFER: Ah, no. Aquest és ben vostre. Aquest ja us el podeu quedar.

 

ÀNGEL 4: Qui es mengi el tall, que es mengi els ossos.

 

NOI 1: Ostres, tu. Sembla que se’ns estiguin rifant.

 

NOI 2: Jo encara diria més, se’ns estan rifant.

 

NOI 3: Voleu dir que no se’ns estan rifant?

 

POLÍTIC: A mi se m’estan rifant. Jo que sempre he complert amb les meves promeses…

 

NOI 1: Carai quina novetat. Un polític que compleix les promeses.

 

NOI 2: Potser no és un polític de veritat, doncs.

 

NOI 3: I es pot saber quines eren les promeses que complies.

 

POLÍTIC: Coi, jo sempre prometia que els faria noves promeses.

 

LLUCIFER:  Prou de xerrameca, us endueu aquest banastra, però els nois es queden aquí.

 

ÀNGEL 1: Ni parlar-ne, en tot cas ens ho fem a palletes llargues i palletes curtes.

 

ENVEJA: Aquests segur que faran trampa…

 

IRA: Perquè no ens els juguem als daus?

 

ÀNGEL 2: Nosaltres tenim prohibit el joc; ni daus, ni cartes…

 

SUPÈRBIA: I a bufetades?

 

ÀNGEL 3: Ah, no. Violència, no!.

 

PERESA: I si se’ls enduu qui balli millor?

 

ÀNGEL 4: Tracte fet. Fem una dansa cadascun, i qui guanyi s’enduu els vailets.

 

AVARICIA: I qui perdi s’haurà de fer càrrec del polític.

 

ÀNGEL 5: I qui farà de jurat per dir qui balla millor?

 

LLUCIFER: Jo, naturalment

 

ÀNGEL 6: Que ens prens per beneits o què? Hem de buscar algú que sigui imparcial.

 

DIMONI 1: Doncs, la veritat és que per aquí jo no veig gaire ningú.

 

POLÍTIC: Què vol dir que no veu ningú. Que no sóc ningú, jo?

 

ÀNGEL 1: És ben veritat, els dos nois faran de jurat.

 

DIMONI 2: I com que ells ja han vist la nostra dansa, per avançar temps, podeu començar amb la vostra.

 

ÀNGEL 1: Som-hi, doncs.

 

(dansa dels àngels)

 

LLUCIFER: (dirigint-se als nois) Nois, la decisió és a les vostres mans. Heu de dir si us ha agradat aquesta mena de dansa “angelical” o si preferiu la que us han ofert els set pecats capitals.

 

ÀNGEL 2: Teniu a les vostres mans, alliberar-vos de les calderes de l’infern.

 

LLUCIFER: Ah, però no oblideu que si dieu mentides us creixerà el nas com al Pinotxo, i anireu a l’infern per mentiders.

 

NOI 1: Ara pla, tant si diem la veritat com si diem mentida ens tocarà l’infern.

NOI 3: Doncs, mal per mal, que sigui amb la consciència tranquil·la.

 

POLÍTIC: Així m’agrada, que sigueu honestos i que digueu sempre la veritat.

 

DIMONI 1:  Pronuncieu-vos definitivament, qui balla millor? Els àngels o els dimonis?

 

NOI 1:  (amb por i resignació) Els dimonis…

 

LLUCIFER: Que no se’n parli més. Aquí teniu aquest xitxarel·lo, i nosaltres ens quedem els dos nois.

 

(Els dimonis empenten el polític cap als àngels)

 

ÀNGEL 1: Hem fet un paper ben galdós. Tampoc els hauria costat res dir una mentida pietosa, encara que només fos per una vegada. És que n’hi ha que s’ho prenen tot a la valenta!.

 

(Marxen els àngels)

 

DIMONI 2: Anem per feina, nois. Foc a la caldera!

 

NOI 2: Ai, mare meva, ara sí que estem perduts. Voleu dir que calia ser tan sincers?

 

NOI 1:  Espera! Recordo que en els pastorets hi havia una paraula màgica que només de dir-la, els dimonis queien esterrossats a terra, i els pastors podien escapar-se.

 

NOI 3: Va, doncs, fes una mica de memòria!

 

NOI 1:  Ostres, tu, la tinc a la punta de la llengua…. però és que no em surt!

 

NOI 2: Fes un esforç…. quina mena de paraula era?

 

NOI 1: Coi, no ho sé… espera,… sé que era una paraula que anava relacionada amb els eixabuiros.

 

NOI 3: Què vols dir? Que ens hem de refredar?

 

NOI 1: Potser, sí.

 

NOI 2: Doncs, aquí dins em sembla que ho tenim mal parat, això. A no ser que passés una mica de corrent d’aire…

 

NOI 3:  Ei, vosaltres! (es dirigeix als dimonis) Que podríeu obrir una mica la porta o alguna finestra… és que ens estem ofegant de calor!

 

DIMONI 1:  I la que us espera, desgraciats!

 

NOI 2: Ja em semblava a mi…  amb aquesta gent no s’hi pot tenir tractes.

 

NOI 3:  Provem-ho d’una altra manera. Ei, vosaltres! (es dirigeix als dimonis). Perquè la cal sigui més gustosa, no seria millor tirar-hi un xic de pebre… seria més picant!

 

NOI 1: Sí home, dóna’ls idees, ara tu!

 

LLUCIFER: Pebre…? Picant…? Ah, doncs potser no està pas tan mal pensat.

Vinga, nois, sal i pebre per a la tocinada!

 

(els dimonis hi tiren sal i pebre)

 

NOI 2: Ei, no us passeu!

 

NOI 3: Que sí, que sí… com més pebre, millor!

 

NOI 1: A mi em fa venir picor al nas…. a a a a a a t tt….

 

NOI 3: Ara, ara, va acaba d’eixabuirar.

 

NOI 1:  A.aa…a…t…xís !!

 

NOI 2: Gràcies, home, podies girar-te una mica, no?

 

NOI 3:  Però, què es diu quan algú eixabuira?

 

NOI 2: Que com a mínim es giri una mica d’esquena, no?

 

NOI 1:  Això era abans, quan feien tota aquella comèdia de la Grip A. Però ara, tampoc ve tant d’aquí…..aaaa…a…t…xís !!

 

NOI 2: Jesús !

 

(els dimonis cauen a terra)

 

NOI 1:  Ara l’has encertada. Va, fugim d’aquí abans no es refacin.

 

NOI 3:  Sí perquè, a mi ja m’ha passat la picor al nas i potser ja no em vindria cap més eixabuiro.

 

(es tanca el teló)

 

(Quadre de la Mare de Déu i Sant Josep. Tots quiets com estàtues.)

 

JOSEP: Vols dir que no s’han oblidat de nosaltres?.

 

MARIA: Fa estona que ens han dit que estiguéssim parats com estàtues. Potser volen donar la impressió d’un quadre plàstic, com si fóssim figuretes d’un Pessebre.

 

JOSEP: Potser sí, però ara ja haurien de començar a venir pastors i fer-nos els presents. Sinó, per a l’espectador, això no tindrà cap gràcia.

 

MARIA: No siguis tan impacient. El director ja sap el que es fa.

 

JOSEP: Però no pot ser un pla tan llarg, sense moviment ni diàlegs. Per mi que aquest home és la primera vegada que dirigeix un rodatge així.

 

MARIA: Nosaltres també és la primera vegada que actuem. I no crec que estiguem en disposició per a criticar el director.

 

JOSEP: Tu perquè estàs aquí asseguda. Però a mi ja em comença a fer mal l’esquena.

 

MARIA: Quan ens van donar el paper ja sabíem que el nostre era un paper més aviat passiu.

 

JOSEP: Ni que ho diguis, jo aquí no hi pinto res. Al capdavall, ni tan sols sóc el pare de la criatura.

 

MARIA: Això és una altra cosa, no ho barregem, ara. En aquest cas també sabies el paper que et tocava. A més, tu més aviat podries ser l’avi de la criatura, més que el pare.

 

JOSEP: Espera, que em sembla que ve algú. Posem-nos en posició.

 

DIRECTOR: Què, nois? Assajant?

 

JOSEP: Què vol dir assajant? Amb l’estona que estem aquí, pensant que ja érem en escena….

 

DIRECTOR: Això volia dir-vos, que anem per començar tot seguit. Convé que vosaltres tingueu un posat seriós, amb molt pocs moviments i les paraules justes.

 

ASSISTENT: Escena 6, presa primera. Acció!

 

MARIA: Que formós que és l’infantó, no trobes?

 

JOSEP: El més bonic del món.

 

MARIA: Ell és l’esperança de tota la humanitat. Ha volgut néixer en el més humil dels portals, i seran els pastors els qui tindran el privilegi d’adorar-lo primer.

 

JOSEP: Però jo no veig ningú, aquí. Ja deu fer estona que l’àngel els ha avisat…

 

MARIA: Ets un vell rondinaire, eh? No siguis tan impacient, que segur que ja deuen ser a prop.

 

JOSEP: Espera, que ara sí que em sembla que ve algú.

 

VELLETA: Bon dia tingueu.

 

JOSEP:  Jo diria més aviat bona nit, però vaja, tampoc ve d’aquí.

 

MARIA: Venia a adorar el Messies, oi? Eh, que és bufó?

 

VELLETA: I tant, (es mira Josep) és clavat que el seu pare. Enhorabona, però jo només volia demanar-los si tenien un polset de sal, perquè estic fent un estofat i em sembla que m’està quedant un xic dolç.

 

JOSEP:  Doncs, no. No tenim sal ni pebre. I a mi ja m’està pujant la mosca al nas.

 

MARIA: Ho sentim senyora (adreçant-se a Josep, mentre la velleta se’n va). Tampoc calia que fossis tan malagradós.

 

JOSEP: Espera, que ara sí que em sembla que ve algú i aquests tenen pinta de pastors.

 

(Música nadalenca. Entren els pastors i a càmera lenta van deixant els seus presents i queden com estàtues formant un quadre plàstic)

 

(D’entre les cortines, també surten els dos nois) (s’abaixa la música)

 

NOI 1: Són aquí!

 

NOI 2: Per fi els hem trobat.

 

NOI 3: Anem-hi nosaltres també.

 

(S’adrecen al portal i s’afegeixen als altres pastors)(torna a apujar-se la música)

 

DIRECTOR: Talleu! És bona!

 

ASSISTENT: Però, i aquest parell que s’hi ha afegit… no anaven ni amb el vestit adequat.

 

DIRECTOR: És igual. Direm que simbolitza que tant els pastors antics com els nois d’ara, tots van igualment al Pessebre a adorar el Messies.

 

(Els actors van plegant i sortint de l’escenari)

 

DIRECTOR: Nois, us felicito perquè al final heu entès que valia la pena participar en aquesta representació dels Pastorets. Haureu sortit només al final, però la qüestió és ser-hi.

 

NOI 1: I el tros de l’infern?

 

DIRECTOR: Aquest any vam decidir que no hi hauria infern. Així ens hem estalviat els decorats i els vestits dels dimonis…

 

(Els nois es miren sorpresos, metre sona la música i es tanca el teló)

La majoria dels personatges poden ser representats indistintament per nens o per nenes.

 

DIMONI presentador 1

 

ANGEL presentador 1

 

DIRECTOR:

 

ASSISTENT:

 

PASTOR 0:

 

PASTOR 1:

 

PASTOR 2:

 

PASTOR 3:

 

PASTOR 4:

 

PASTOR 5:

 

PASTOR 6:

 

NOI 1:

 

Noi 2:

 

Noi 3:

 

ÀNGEL A:

 

VELLETA:

 

SANT JOSEP:

 

MARIA:

 

LLUCIFER

 

DIMONI 1

 

DIMONI 2

 

CAP DELS SET PECATS CAPITALS

 

LUXÚRIA: 

 

GOLA: 

 

AVARÍCIA: 

 

PERESA: 

 

IRA: 

 

ENVEJA: 

 

SUPÈRBIA: 

 

POLÍTIC:

 

ÀNGEL 1

 

ÀNGEL 2

 

ÀNGEL 3

 

ÀNGEL 4

 

ÀNGEL 5

 

ÀNGEL 6

 

 

 

(torna a TAULA DE CONTINGUTS)