És quan plou que ballo sol
Vestit d’algues, or i escata,
Hi ha un pany de mar al revolt
I un tros de cel escarlata,
Un ocell fa un giravolt
I treu branques una mata.
Josep Vicenç Foix. On he deixat les claus…
Els primers versos del poema “És quan dormo que hi veig clar” ens han transportat a un paisatge mariner. Un paisatge imaginat pel poeta, on es veu ell mateix en perfecta harmonia amb allò que l’envolta. La paradoxa inicial ens acompanya al món interior de Foix. Malgrat la pluja, ell balla; malgrat el soroll d’una realitat que no li agrada, ell somia. Hi veiem els tres elements essencials d’aquest paisatge: el mar, el cel i la terra. I l’ocell que vola i la mata que creix com a símbols de llibertat, d’evasió, de vida.