premi de narrativa del primer cicle
La sort del cavaller
Això era un bon dia, 5 d’abril de l’any 1980, al país d’Alemanya, en el qual tothom estava content perquè era l’aniversari del seu rei, Martí Corell. Un home nascut a Itàlia però de sang alemanya, que posseïa una gran fortuna. Feia seixanta-cinc anys i la seva filla Maria Corell, l’havia preparat una gran sorpresa amb l’ajuda del cavaller més fidel del seu pare, Carles de França. Els dos tenien molt bona relació i a més a més gairebé tenien la mateixa edad, en Carles vint-i-quatre anys i la Maria vint-i-tres. Van preparar una gran festa a la qual van convidar a tots els representants dels regnes veïns.
Durant la festa d’aniversari arriba gent de tot el món, Carles de França és l’encarregat de que tot rutlli bé. Al principi la cosa sembla molt tranquil·la però quan tots són a taula esperant el menjar de cop i volta comença una forta discurssió entre reis. El rei de França comença a cridar dient que Marti Corell és un mal rei i que hauria de pensar a deixar el seu tron a la seva filla i no ser tant avariciós. Per altra banda el rei d’Itàlia diu tot el contrari, coneix molt bé a Marti Corell i sap que es un bon rei i sinó ha deixat el seu regnat és perquè la seva filla encara no ha trobat el marit apropiat. De mica en mica el menjador comença a semblar un guirigall. Carles de França com a mà dreta de rei atura la discurssió, demanant silenci i recordant a tothom que eren al regne de Marti Corell i si algú li faltava el respecte seria expulsat de la festa. Tothom es queda parat i en silenci esperant que algú parli.
De cop i volta el rei Marti Corell agafa la paraula. Dóna les gràcies el seu cavaller per aturar la discurssió i comença a dir. Ell sap que ja és massa vell per portar el seu exèrcit, per això volia aprofitar la festa d’aniversari que havia preparat la seva filla, per anunciar una cosa molt important. Li havia costat molt decidir-se, però ara ho tenia molt clar. Volia que el seu succcessor fos Carles de França, el seu més fidel cavaller. A més a més sabia que ell i la seva filla s’entenien molt bé i encara que ell en un principi no autoritzava que es casesin per no ser de sang blava Carles de França, ara estava disposat a donar el seu consentiment, això sí, tot pel seu regne. Així va ser com Carles de França va tenir la sort de ser rei.