menció de prosa de batxillerat

Porto uns dies intentant contactar amb tu, però no hi ha manera. T’he trucat moltes vegades però sempre salta el contestador. Encara que et sembli mentida, aquesta rebuda al teu contestador ha sigut una gran companyia aquests dies, ja que m’ha permès escoltar la teva veu alegre i dolça que tant temps feia que no escoltava.

Com que no sabia què més fer, he decidit escriure’t una carta. Potser, quan vegis el remitent la llençaràs, però si no n’obtinc resposta, suposaré que s’ha perdut en el llarg viatge que ha de fer per arribar a les teves mans.

Encara així, crec que aquesta és la millor manera de dir-te el que et vull dir, ja que si no vols agafar-me el telèfon, ni contestar a les meves trucades, mantindré l’esperança que, almenys, llegeixis aquestes paraules.

Ser que et vaig fer sentir molt malament. El fet que me n’anés d’aquella manera… Sóc conscient de que no et mereixes el que et vaig fer, i sé que no et mereixes a una persona com jo… encara així has d’entendre que és el meu treball, i que ho vaig fer per voluntat pròpia, encara que ara estigui penedit.

Mai em podré treure del cap la teva mirada el dia del meu acomiadament, i el silenci que va inundar aquella abraçada quan estava a punt d’embarcar a l’avió. Mai em podré treure del cap el teu rostre quan vaig passar el control; la teva mà elevada al cel dient-me adéu… suposo que amb aquest gest ja em deies adéu en cas de que no tornés i, en cas d’haver tornat, adéu al home que llavors era i en el que m’he convertit ara.

Potser has començat una nova vida, i per això no m’agafes el telèfon, perquè no vols que tornin els fantasmes del passat. Encara així, encara que sigui un moment, et vull veure.

Ara mateix estic a Londres, m’he allotjat aquí fins que arreglin els meus papers i pugui tornar a Espanya. Encara no entenc com no puc entrar al meu propi país, però bé, si he esperat sis mesos, puc esperar uns dies més.

En quant arribi allà, intentaré contactar amb tu, però ara mateix, l’única cosa que puc fer és escriure’t aquesta carta.

Quan em vegis potser et sorprens. El meu intent d’esdevenir un heroi ha fracassat força, encara així vaig intentar-ho fer el millor que podia. Ara mateix tinc els cabells tallats, i força talls a la cara, res greu, només restes de bombes que van assaltar a la nostra brigada.

Vaig tenir el plaer de conèixer a molta gent, i vaig fer bons amics… encara que la majoria, després, me’ls vaig trobar morts. Va ser força dur, però era la crua realitat. Encara i tot això, l’única cosa que tenia al cap, eres tu…

Déu meu… no tens ni idea del que puc arribar a sentir haver-me’n anat de la manera que ho vaig fer; haver-me’n anat tan lluny de tu, de les teves carícies, dels teus llavis, del teu amor…

Suposo que ja serà massa tard, encara així mantinc l’esperança de tornar-te a veure, l’esperança de tornar-te a besar, l’esperança de sentir els teus llavis acariciant els meus. Segueixo tenint l’esperança de que tornem a ser un.

Sempre teu,

Antoni

Es va mirar al mirall un cop més, Feia quasi sis mesos que no sabia res d’ell. Ni una trucada, ni una carta, res. Li havia advertit moltes vegades el perill que era anar allà. Tenia l’esperança de tornar a estar amb ell encara que fos una vegada més, però cada dia ho veia més difícil.

Es va apropar al calendari de la cuina, i es va adonar que tots els dies estaven rallats, sabia que era fruit de la ràbia que sentia per l’Antoni, pel fet que aquest se n’hagués anat, deixant-la sola…

Mai no havia estimat tant a un home com a ell. Ell era l’home prefecte, sense cap dubte, era carinyós, atent, agradable i sempre disposat a estimar-te per sobre de tot… per sobre de tot? No, l’havia demostrat que allò era més important que ella. Anar-se’n a la guerra a lluitar per un país mediocre era més important que passar la resta de la seva vida amb ella; anar a la guerra sabent que les probabilitats de morir eren tan grans, era més important que quedar-se al marge de tot el que estaven fent…i quedar-se amb ella.

Portava uns mesos anant al psiquiatre, necessita enfocar aquesta ràbia cap algú, i la veritat era que la teràpia l’ajudava molt.

Li donà un cop de puny al calendari i, amb el pot de les pastilles antidepressives a les mans es dirigí a la saleta i s’assegué al sofà. Va mirar el pot amb convenciment, s’havia plantejat allò moltes vegades, però ja era el moment d’acabar amb tot allò. Va obrir el pot i se es va posar totes les pastilles a la mà. Les va mirar convençuda del que faria a continuació, i sense pensar-ho massa, se les va empassar totes, una a una. Totes les seves pastilles antidepressives travessaven la seva gola sense cap ajuda.

Al cap d’uns instants es va començar a sentir cansada, adormida… però es va quedar allà, asseguda, sense fer res, només deixant que aquelles pastilles fessin el havien de fer.

Però, de sobte, el telèfon va sonar. Primer va sortir la seva veu, però després va escoltar la veu d’un home, era ell, era l’Antoni.

–Hola carinyo, sento haver trigat tant a trucar-te, la veritat és que allà no hi ha molts telèfons –la veu de l’Antoni s’escoltava difosa a través dels altaveus del contestador–. Bé, ara només et puc dir que tinc moltes ganes de veure’t i que espero que m’hagis esperat. T’he trobat molt a faltar, no t’imagines quant. Espero que en quant arribis a casa t’alegris d’escoltar aquest missatge. T’estimo.

La dona cridà als quatre vents, i intentar aixecar-se del sofà per agafar el telèfon, però ja era massa tard, les pastilles començaven a fer-li efecte.