La Mila dedica deu o dotze dies a netejar. Sobretot la cuina i la capella. Tenen les parets fumades, fins i tot pintades amb desvergonyiments dels visitants dels dies d’aplec. Hi ha teranyines i brutícia arreu.

L’anterior ermitana mai no va netejar. Els garrins convivien amb els sants i les gallines picaven del plat del pastor quan hi passava els estius. Però li diu que de seguida ho tindrà tot tan brillant que s’hi podran emmirallar.

Només de pensar-hi, a en Matias li fa mandra.

Quan sembla que els àngels hagin passat la llengua per la casa, es fica a la capella.

Un dia, enfilada amb la faldilla arremangada i coberta de pols, rep una estranya visita (podeu veure la foto del pagès de l’article Comencem de debò). Un home que la mira i no parla, els ulls del qual semblen dos insectes enmig de brossa. La descripció que en fa és fantàstica. I el crani! Les celles li sobresurten com un bordó (motllura). Li explica que caça conills amb fura i els ven. Diu que la fura és pitjor que un mosso d’esquadra per rastrejar, o sigui, que té el punt de vista d’un delinqüent. Li costa expressar-se i, a més, té la veu ronca.

Neteja el sant i recorda el somni del primer dia. Li costa posar-se amb els exvots (quant temps fa que hi són?) i ho deixa per al final: si no ho fa ella… Està ben sola.

Intenta encomanar-se al sant, però intueix una rivalitat seva amb el patró de la contrada. L’emociona un vestidet de criatura: sempre s’ha fos pels infants, fins i tot de fadrina (soltera).

Just ha acabat, veu venir el pastor, en Baldiret i el ramat. Per fer-se veure (ai), comença a cantar La filla del marxant. Just ha començat, ja se’n penedeix (ai). Bingo!: ell s’hi acosta. Xerren, ell va a tancar el bestiar. Ella s’emmiralla i es troba bonica.

Torna el pastor, entren a la capella i ell encén tots els ciris: Reina! Per què heu fet això! La gent d’aquí és massa nècia, li diu. Li toca el braç i la fa seure: la gent d’aquí no sap apreciar el que és bonic, em fan llàstima, diu el pastor. Ella nota la seva escalfor física. El mur de què s’ha envoltat tota la vida comença a deixar passar el pastor: sent torbadores sensacions desconegudes.

Aleshores, sentim la primera rondalla del pastor a l’entorn de la cabellera de dona. Una trista història d’amor decebut (si la llegim com una cosa que pot passar, és ben desanimadora). El pastor ens diu que ell ve d’una altra zona.

Renta la Mila la cabellera, cosa que li desperta la voluptuositat, i acaba dient: Per tots els homes del món no hauria donat jo semblant riquesa!

exvot en tauleta         fura

Comença per fi aquest tercer capítol amb una mica de llum! La Mila ha pujat del pla a la muntanya i la seva vida també comença, tot just comença, a anar cap amunt també. És clar que primer s’haurà d’adaptar al seu entorn, com ens passaria a nosaltres. Sort que tindrà un guia excel·lent.

Fa fred aquest primer matí, un vent gelat (griso). Aquest primer matí mira la vista i es decep. La vista és grisa i de mitja muntanya avall tot és ple de boira. L’estat de l’ermita és lamentable. Pensa de tornar a dins amb por de rentar-se la cara amb llàgrimes.

Sent un ressò i veu el nen, en Baldiret, abocat al pou i cridant. El pastor se sorprèn de veure-la llevada: sou un manat de nervis, li diu. I la compara amb el caràcter tranquil del seu marit, que encara dorm. L’anima a esmorzar i a no fer penitència (els rossellonesos, com els mallorquins, es mengen l’última vocal de les paraules esdrúixoles acabades en ia: penitència → penitenci). Com que no hi ha caliu per coure res, el pastor li dóna una escudella de llet d’ovella. Al bol, hi ha begut algú més i la llet fa pudor de xai, però ella venç la seva repugnància per no fer un desaire.

Continue reading →

Dèiem a la presentació que la pujada del pla allunyava la Mila i en Matias de la llum. I aquest segon capítol es titula La fosca…

Han arribat a l’ermita de Sant Ponç, on viuran com a ermitans. A dins, hi ha algú que els espera: el pastor. Borden els gossos i el tornaveu, l’eco, respon de tot arreu: són les Llufes, dona, diu en Matias rient tranquil. Ella està aterrida.

En Gaietà, el pastor, els rep amb desconfiança. La paret del recinte té per sobre claus i vidres trencats per evitar que la gent s’hi enfili. Fins que en Matias no llança la bossa de tabac a l’altre cantó, el pastor no s’atreveix a obrir. En Gaietà porta una falç grossa a la mà. Es troben en un pati envoltat d’altes parets. Al fons, la casa.

De seguida ens adonem que en Gaietà parla d’una manera peculiar. Caterina Albert volgué crear un llenguatge específic per al seu personatge. La base és un rossellonès totalment ieista. Ella hi afegeix força localismes. A més estrafà el parlar de muntanya i, si cal, s’inventa alguna paraula. Resulta complicat entendre en Gaietà, però el personatge ens captivarà amb les seves rondalles i el seu seny. Molts dels mots que no entenem són més clars si canviem una i per una ll o tenim en compte que utilitza diminutius poc freqüents.

Fixeu-vos que anomenen a en Matias ermità, o sigui, el qui s’encarrega de l’ermita.

Quan els diu que els ha fet sopar, en Gaietà diu que són uns fumuts cocs, o sigui cuiners. La Mila se’n queda prendada. Li fa uns quaranta anys.

Entren a la cuina. A la Mila, tot li sembla fosc. L’aigüera, llefiscosa. El pastor, que s’ofereix a ensenyar-li la casa, li coneix que té por i li assegura que la’n guarirà. En Matias no els acompanya.

Veient l’abandó de la casa, la Mila sent esgarrifances. La finestra de la seva habitació no té vidre. Entra un aire gelat que el pastor diu que és l’alè pudent del Roquís. El pastor li diu que cabran bé tots dos a la casa, i també si en vénen més (tenen fills). Abans hi vivien famílies nombroses i tothom tenia el seu foranic (foradet) per jeure.

Senten un llampec sonor: és la xibeca (òliba) del campanar de l’ermita. Diu que no és de crènyere (del francès craindre, témer).

En Matias els ve a buscar perquè té gana, però ells no li fan cas i van a veure la capella del sant, on el fred i la humitat recorden els d’una tomba. L’altar, il·luminat pel llum de ferro del pastor, sembla que es bellugui. Les figures tenen rascades, les flors de paper estan descolorides. La figura del sant fa una impressió desagradosa a la Mila, que no té esma d’acabar-li un parenostre. De les parets, pengen exvots de cera, crosses, cabelleres… tot ranci i descolorit.

Passen a la sagristia i a una altra peça, també plena de pols, desferres i teranyines. Els lladrucs del gos d’en Gaietà espanten la Mila. El gos gruny fins que el pastor l’amenaça. Entren al corral, on fa un fort tuf de xai. Travessen entre el bestiar seguits pel gos, trepitjant cosetes toves. Ella es va aixecat les faldilles com pot. Surten a fora i pugen les escales. El pastor li diu que ell sol dormir amb el bestiar.

Entren a sopar. La sopa de pastor és excel·lent i ella s’emociona. Després, arròs amb bacallà. Està més que covat, però el troben bo. En aquest fragment, el pastor diu que li ha esbullat la nit de dormir pensar què els donaria per rosegar, tant que l’ha atrapat l’alba. Diu que ha deixat el petit que ronxés i ha anat a veure la seva mare perquè l’aconsellés.

El pastor li ofereix caliu familiar.

Van a dormir i la Mila té un malson en què el sant li llança boletes de galzeran al cap, que li passen a través de la closca i que li surten per un trau a la cella, que realment s’havia fet en el camí de pujada. El pastor la rescata en somnis.

galzeran                     St. Ponç

Ja al primer paràgraf se’ns mostra la Mila malhumorada: el seu marit li havia dit que d’on els havia deixat l’ordinari (el cotxe de cavalls) fins al poble següent hi havia mitja horeta i no albiren el poble fins al cap de de cinc quartassos d’hora. Un quart després, han trobat un carro que accepta acompanyar-los a canvi de conversa. Ella és bona caminadora (no tocava un altre remei, en aquella època), però està fadigada. [com veieu, vaig posant-hi paraules del text]

Hem d’entendre que en Matias ha baixat de la muntanya a la plana a buscar dona i s’ha casat amb la Mila. Ara, la porta a casa per les úniques carreteres que hi havia: les de terra.

La Mila prové d’un zona més seca i pobra, on no hi ha ni braços ni adob i se sorprèn de la riquesa dels horts que envolten Ridorta. A casa seva, les vaques hi ensenyaven el costellam i els ossos de les anques eren tan punxeguts que semblava que els havien de foradar la pell. Aquí a Ridorta, hi havia una munió de dones que feinejaven. Creu, doncs, que l’ermita no pot ser tan trista com li han dit i que des d’allà podrà veure la gran plana rica. I que podria arribar a tenir el seu hortet. Les seves il·lusions se’n tornen endintre quan, des de la part posterior del carro, es tomba cap a les dues esquenes que li ofereixen el carreter i el seu marit. Mirant-se el seu marit per darrere, s’adona de com s’ha engreixat i de com el clatell li sobresurt de la camisa com si fos de marbre.

Just salten del carro, on ella s’havia adormit, que parlen de la feina d’ell: ermità. A la Mila li sembla un ofici de vell o de xacrós. En Matias, passa el bastó que duia per dins el mocador on porta les seves coses, ella es posa el seu farcell sota el braç, i cap amunt! El camí, més aviat sembla una arruga de la muntanya, per on es devien escórrer els aiguats a l’hivern. El terra és ple de còdols. Del camí, en diuen el Canal de Trencacames. Les romegueres se li enganxen a les faldilles.

Ella es va aturant cada cinquanta passes, rebentada. I ell li diu que tot just comencen!! La Mila comença a sentir desconfiança cap a en Matias. De fet, ja l’havien avisada. Ara, ella sent un clau al cor.

El camí els encaixona i no veuen més que el cel. Després d’haver begut amb un pagès, el camí fa un colze i veu que encara puja més. La Mila està masegada. A sobre, porta les botines del casament, el seu millor calçat, que no ha pensat a canviar-se perquè no sabia que el camí seria així. Des del punt on descansen, en Matias li anuncia que no tornarà a veure la plana. Tornen a caminar i ara hi ha uns graons altíssims. Som a la primavera.

Ell li diu que són a prop. Ella no se’l creu. Aviat veuen la zona on han d’anar. Els noms dels llocs que li indica en Matias tenen un ressò desgradable: el Barranc, el Bram. Abans li havia parlat del Barranc negre. Ella se’l mira mentre fuma i s’entendreix. Però aviat sent una forta esgarrifança. En les mans d’aquest home ha posat el seu destí.

De cop, senten la fressa d’una bèstia gegantina: és l’aigua del Bram que baixa pel Torrent de Malasang, diu ell. Comencen a entrar en la regió de les ombres fredes. Troben davant seu un mar de muntanyes immenses i silencioses cobertes d’una boira negra. Quina solitud!, mormola ella aterrida.

És conegut que Solitud presenta unes vivències físiques i morals que tenen a veure amb la geografia. Tot i que un dels aspectes interessants d’aquest llibre, i de tots, és que el lector ho vagi descobrint a poc a poc, el fet de voler-vos ajudar una mica, implica també anar-vos avançant informació que, normalment, comprendríeu al final de la lectura.

Així, el primer capítol comença amb un títol tan clar com La pujada. Això vol dir que els personatges que hi apareixen, la Mila i en Matias, que seran dos dels protagonistes de la trama, pujaran del pla a la muntanya. Faran aquest camí, que els allunya de la llum, de la vida civil i col·lectiva cap a la solitud.

Penseu en un pla agrícola, com pot ser el de l’Empordà, on s’ambienta l’obra, o el de La Garrotxa. O, si no els coneixeu, com el del nostre Vallès, per exemple. D’allà, aniran amunt. No cal que vagin molt amunt: la perspectiva i el clima canvien de seguida amb el canvi d’alçada i d’orientació geogràfica. Mireu d’enfilar-vos algun dia enllà de Puiggraciós (on per cert, s’ambienta una altra novel·la modernista, Els sots feréstecs) o d’anar més enllà de Samalús o de La Garriga o de Figaró. Aneu enllà dels 800 m d’alçada i percebreu una mica el que sent la Mila en aquest viatge. Imagineu que arribéssiu a una ermita com la que hi ha al capdamunt del Tagamanent, per exemple, però més ombrívola, i sense contacte visual amb la plana.

Hola, alumnes atrevits.

En aquest web intentarem ajudar a fer una lectura “històrica” a les vostres vides. La que us permetrà guanyar la samarreta “Jo vaig llegir Solitud als 16 anys“.

Estic segur que, amb esforç, tots podeu fer la lectura pel vostre compte. Altres llibres arriscats heu anat llegint aquests dos anys. Però crec que amb una mica de col·laboració podreu gaudir molt més d’aquest monument literari que és Solitud.

La idea és anar-vos oferint una guia, que us aclareixi els aspectes més foscos de la novel·la, perquè, aclarint-los, veureu que realment es tracta d’una obra extraordinària i que realment valia la pena intentar-ho. La guia serà ben personal. Us ajudaré a llegir Solitud tal com jo l’entenc. Per tant, haureu d’acceptar que el contingut d’aquests textos sigui espontani i planer. Segur que vosaltres em podreu donar punts de vista nous i interessants també a mi.

Som-hi, comencem!