Realment, aquesta és una novel·la que, com al personatge principal, la Mila, et fa seguir  un camí que contínuament et fa adonar de coses que t’ajuden a créixer com a persona i a comprendre millor alguns aspectes de la vida.

El que primer s’aprèn, i és el que fa a la Mila viure aquesta aventura tan confusa, és que no t’has de casar amb la primera persona que t’apareix al davant, encara que sigui perquè t’has quedat sola de fa poc i necessites algú que estigui al teu costat. Perquè, per aquesta raó, la Mila es gasta l’herència dels seus tiets per emprendre un viatge cap a la muntanya, a viure en una ermita, cosa a què no està acostumada. S’ha de dir que, tant la Mila com qualsevol altra persona, se sentiria desgraciada i sola, perduda a la muntanya, amb la seva immensa solitud després d’haver estat sempre, més o menys rodejada per la gent d’un poble i a més, després de descobrir que, amb qui t’has casat, no n’estàs enamorada ni molt menys i que, a sobre, és un gandul que no t’ajuda en res i que, si estàs en una edat de maduresa com la Mila, és normal que, com a qualsevol dona, et faci il·lusió engendrar un fill.

Una altra cosa molt important és la de conèixer algú, com el pastor, una persona que ha après de la vida i que et faci obrir els ulls, ensenyar-te tot el que sap perquè no cometis els errors que va cometre aquella persona. Que t’inspiri confiança, que et pugui animar i aconsellar-te quan estàs passant una mala ratxa i que et pugui protegir de qualsevol mal exterior. Però també, el que passa a la novel·la és que, tanta confiança entre dues persones i a més a més, entre una dona i un home, pot acabar amb què algun dels dos pugui confondre els seus sentiments d’amistat i respecte pel desig de l’amor; un problema si hi ha tanta diferència d’edat i cadascú té una manera de viure i veure la vida.

També, has d’aprendre a no confiar en tothom, que hi ha persones que no són bones.  Encara sabent-ho, penses innocentment que què et poden fer a tu fins que te’n passa alguna, com la violació de la Mila per part de l’Ànima, encara que aquest mal pot ser de mil maneres, tan físic com psicològic. 

Una altra cosa que et qüestiones és si realment ho has de deixar tot per començar una relació amb una persona que t’atrau més per un desig sexual i passional que per l’amor en sí i que, no saps si realment t’omplirà aquests buits que s’han produït mentre anaves sortejant les diferents complicacions d’un laberint que sembla que no tingui sortida. Això es constata amb la relació entre l’Arnau i la Mila: l’Arnau decidit a deixar la seva promesa per anar amb la Mila i ella, diu que aquella relació no tenia futur i que el que havia de fer era tornar amb la seva promesa, encara que per dins el desitjava com ningú encara que només fos una atracció física.

I finalment, la seguretat amb què has d’acabar prenent unes decisions que et marcaran la vida, la seguretat de saber que ets una persona lliure i que tens dret a començar una nova vida allà on vulguis intentant oblidar i canviar les coses que has fet malament al passat i que t’han fet passar malament. Comparació amb la decisió final de la Mila d’abandonar la muntanya i baixar a la plana pensant en el futur, sense res a perdre perquè, ja tot el que tenies ho ha perdut.

En primer lloc, crec que resulta especialment impactant l’enorme quantitat de desgràcies que li passen a la Mila, des del sofriment de la caminada del principi fins a la “trobada” amb l’Ànima del final. Però, si hi parem més atenció, ens adonem que no es tracta només d’un grup de problemes, sinó d’una concatenació d’esdeveniments que vénen propiciats per un fet bàsic: que la Mila, al morir el seu oncle, s’aferra el primer home que troba, en aquest cas en Matias. Això és sens dubte el desencadenant de tot el que ve després, però ve acompanyat d’un altre factor: la propensió de la Mila a prendre decisions precipitades per tal de solucionar alguns dels seus problemes. Així que, probablement, la primera lliçó de vida que he après a Solitud és que, quan es vol solucionar qualsevol situació, primer s’ha d’analitzar amb fredor, observar-la des de diferents punts de vista, no prendre la decisió que, des del nostre, sembla més encertada. D’aquesta manera, si la Mila hagués reflexionat abans de la festa de Sant Ponç, potser hauria constatat que l’ermita era massa petita i que amb tanta gent segur que hi hauria alguna baralla, i que eren massa pocs per mantenir l’ordre. Llavors hauria cobrat a la gent per avançat i no s’haurien vist immersos en la dèria pel joc d’en Matias.

Penso que una lliçó no menys interessant que transmet el llibre és que, amb l’ajuda d’altres persones (persones de confiança, s’entén) es poden superar les situacions més difícils. Em refereixo, òbviament, a l’ajuda que el pastor ofereix a la Mila quan l’ajuda a recuperar-se de la profunda depressió que li causa la solitud de l’ermita. Això em sembla molt rellevant perquè connecta sobretot amb el primer paràgraf. M’explicaré. Si amb l’ajuda d’altra gent podem superar les situacions més difícils, també podem prendre les decisions més difícils, ja que ens poden donar arguments que abans no havíem tingut en compte i, en general, enfoquen cada situació d’una manera diferent. Això pot ser, en la meva opinió, una gran ajuda.

Deixant això de banda, crec que una altra lliçó, potser la més irrellevant, que he après, és que, enmig de la naturalesa salvatge, s’ha d’estar preparat per a qualsevol cosa. Em refereixo que, vivint a dos quilòmetres de la casa més propera, queda clar que no es pot demanar ajut a ningú si apareix alguna urgència. Per tant, crec que el que la Mila hauria hagut de fer des del primer dia és obligar en Matias que tornés a casa abans que en marxés el pastor, perquè sempre hi haguessin almenys dues persones a casa. Això hauria evitat, probablement, que l’Ànima hi hagués pogut campar a voluntat cap al final de la història.

La primera cosa que a mi m’ha ensenyat Solitud és que mai et precipitis amb la gent. És importat conèixer les persones abans de poder-hi confiar del tot. Per exemple: ella, quan veu que s’està quedant sola, ja que el seu tiet mor, i a més ella s’està fent gran, es casa amb en Maties, quan encara no el coneixia prou bé. Potser si no s’hagués precipitat i hagués esperant dues setmanes, hauria vist que no li convenia. De fet, li ha passat una mica amb tots els personatges, ja que a poc a poc gairebé tots han anat fent-li alguna.

També t’ensenya que la vida no és bona ni dolenta, simplement va passant i que a vegades va millor que d’altres. Però sempre s’ha de tirar endavant. Després d’una tragèdia, no et pots quedar compadint-te ni pots tirar endavant com si res. S’ha de aprendre de tot el que passa. Els més savis són aquells que tenen més experiència i ella a l’acabar la novel·la està abatuda, però ha après molt de la vida i de la gent. Moltes  vegades s’aprèn més d’un mal moment que d’un de bo. Ella aprèn a cops de pal, potser no fa falta passar-ho tan malament, però sí equivocar-se una mica.

Malauradament, també m’ha demostrat que la gent es mou per diners. Els diners, en aquesta historia, juguen un paper molt important. Ja des del principi, se’ns mostra que la Mila es casa perquè el tiet es mor i sense ell passarà gana. Més tard, després de la Festa, es queden sense diners i en Maties ha de anar a captar en nom del Sant per aconseguir diners i pagar deutes i per això cau al joc. Els del Mas, tot i que havien tingut una bona relació amb la Mila, s’enfaden perquè creuen que han robat els diners del pastor. Tot això mostra com la gent és molt interessada i que els diners mouen el món. No donen la felicitat però si que la compren.

M’ha ensenyat que la religió pot arribar a ser molt important, per alguna gent. Pot ser un bon refugi per la gent que viu més aïllada de la societat o aquella que ha patit molt o totes les persones que han de trobar un motiu. També m’ha semblat una manera d’inculcar valors a la gent. El pastor és una persona molt creient i té valors, creu que hi ha coses dolentes i coses bones. De fet, fins a cert punt, això és el que el distingeix d’algú com l’Ànima. Tot i això és difícil apreciar la religió si no et ve de dins. La Mila ho va intentar i mai va aconseguir estimar el Sant.