Aquesta novel·la està escrita amb les característiques pròpies de la novel·la modernista. L’element temàtic que apareix a gairebé totes les obres modernistes és: l’enfrontament entre l’artista i la societat; el protagonista, que encarna l’artista modernista, intenta fer canviar la societat, que no l’entén i el rebutja.

Caterina Albert utilitza un vocabulari molt ric i complex per expressar tot allò que vol descriure i demostrar, així, que és una persona culta. Per això, utilitza la llengua d’una manera increïble que fa realment imaginar-te els paisatges i els personatges tal i com els estiguessis veient, com si cobressin vida. D’aquesta manera, la novel·la guanya molta força, ja que és un dels aspectes més importants de l’obra. Però també, cal dir que no presenta tots els trets dels personatges, sinó que els has d’anar descobrint de mica en mica durant el desenvolupament de la novel·la.

El llenguatge que utilitza a la forma del narrador és també molt culte però, quan fa parlar els personatges ho fa d’una manera més col·loquial i, a més a més, com de poble. Però, el personatge que fa realment parlar d’una manera ben diferent és el pastor, amb una barreja de maneres diferents de parlar a Catalunya i una mena de llenguatge inventat, amb paraules també inventades.

Solitud tracta de la maduració personal d’una dona, de la superació i desgràcia de tots els problemes que li ocorren durant tota aquesta fantàstica novel·la.

La novel·la es caracteritza sobretot per quatre fets fonamentals. En primer lloc, l’estructura és més semblant a la d’un poema amb divuit estrofes que no pas a la d’una novel·la qualsevol: cada capítol té una relativa independència de la resta, i destaquen sobretot els fragments del final de cada capítol, que solen ser fets de caràcter simbòlic. Per exemple, el capítol 9 s’acaba quan, després de la festa major, el pastor encén les closques de cargol que han enganxat a la porta de l’ermita. Aquesta característica de l’estructura va probablement lligada amb el fet que l’obra es va publicar inicialment per parts en una revista, i amb l’èxit que això va tenir.

Una altra característica de la novel·la és l’ús que es fa repetidament de l’anàlisi psicològica, de les reflexions interiors de la Mila, dels dubtes i preguntes que li vénen al cap a causa de la insatisfacció que, en termes d’amor, li provoca el seu marit, en Matias. El punt en què això és més evident és dalt del Cimalt, quan a la Mila li sembla que el món que hi ha als seus peus envia amunt el seu alè més pur i es queda avall les penes i els dolors, i també quan observa, allà mateix, la mar, i “una onada de desil·lusió l’enfredoreix de cap a peus”.

També cal destacar la simbolització que Caterina Albert fa de totes les coses. La muntanya simbolitza una vida difícil, on és complicat establir relacions amb gaire gent. El pastor representa la bondat, la saviesa dels anys, un personatge religiós però a la vegada pràctic. L’Ànima, per contra, reflecteix la cara fosca de la natura, indòmita, venjativa, sense remordiments, més bèstia que home. Després, hi ha els personatges secundaris, que tenen una significació menys profunda: en Matias, gandul i tranquil, en Baldiret i la gent del mas de Sant Ponç i el Rector.

Ja per acabar, només volia comentar un altre fet que a mi em sembla propi de Solitud i és que representa el creixement personal de la Mila, dividit en  fases, del començament al final: entre la pujada i la festa de Sant Ponç és una dona esperançada, que té una visió encisada de la vida a l’ermita. Però després, i fins que el pastor l’ajuda a recuperar-se, es troba amb un marit que no la satisfà, pràcticament aïllada al mig del no-res, només amb alguna visita ocasional del pastor. Després de l’ascensió amb el pastor al Cimalt, i la terrible revelació sobre l’edat d’aquest, la Mila passa a observar-ho tot d’una manera diferent. En adonar-se’n de com n’estava d’equivocada, amb el pastor, passa a pensar que en la vida tot són mentides i res és veritat, adopta una posició més pragmàtica. Ja al final, amb la mort del pastor i els esdeveniments de l’última nit, la Mila s’adona de com n’eren de transitòries, efímeres, les seves esperances inicials.