En aquest llibre es presenta la naturalesa com una força superior i indomable. La gent pot unir-s’hi molt i pot ser part d’ ella, però tot i això mai triomfa sobre la naturalesa més pura. En Gaietà és un humà molt unit a la natura però acaba morint a mans de l’Ànima, que representa una naturalesa més pura, indomable, salvatge. Sant Ponç, que és la muntanya, finalment es decanta per l’Ànima, fet que venci al pastor.

El corrent modernista creu que l’humà mai podrà guanyar la natura. Després de la mort del pastor, les plantes segueixen igual que ahir i que demà, els animals, les muntanyes, les estrelles tenen el mateix lloc, el dia no canvia la llargada per la gent morta i la nit arriba a l’hora que li tocava. Mai es venç la natura, res no canvia i, si t’hi enfrontes, mai la guanyaràs. Tot i que et passin moltes coses dolentes, ella segueix com sempre.

La muntanya al final guanya la Mila: es veu forçada a marxar i abandonar en Matias, ja que la muntanya l’ha canviat molt i les filtracions de la solitud havien cristal·litzat amargament en son destí.

A la muntanya, la Mila experimenta un procés de canvi i d’aprenentatge. Durant la seva estància a la muntanya la Mila canvia molt. Quan ella arriba a la muntanya és una noia una mica ingènua, força jove, de fet, que mai s’ha vist en situacions tan difícils com les que viurà a dalt. Però, quan baixa, aprèn de la muntanya com ho feia el pastor.