Llevada de bon matí, la Mila mira muntanya avall amb un posat d’au ferida. El pastor li diu que en gran mal, cal l’ajuda de Déu, de res serveix desesperar-se. Què ha passat? Que la gentada ha marxat sense pagar res i s’han endut cassoles i plats i els han estavellat per la muntanya. El pastor li diu que no s’ha de refiar mai de ningú (quanta raó tindrà) i que ell sí va cobrar als qui hi havia dins la casa. Diu que la gent ho trenca tot per jugar.

Però és que resulta que, seguint la idea d’en Matias i del rector, ho han invertit tot en aquest dinar. Tots els trossos escampats són les relíquies de Sant Ponç. Tot és ple de les fastigoses escorrialles de l’aplec.

En Matias es lleva tard, se sorpèn, s’espanta de la seva dona, tan nul com sempre. Només en els ulls del pastor troba la Mila força i calidesa.

De cop, arriba l’Arnau a recollir tot el que cal tornar a l’hostal de Murions. A ells i a un altre mas, els han robat tots els conills.

Aviat descobreix que a ella també li han pres els conills. Però el qui ho ha fet ha deixat fet un forat perquè ningú no el pugui acusar: es deuen haver escapat, podria dir.

I l’Arnau ahir just va trencar la paraula a la pubilla amb qui estava promès. I llança ella aquella pregunta que fa tant de mal en boca d’una dona: i per què, Arnau…? I ell: la culpa és meva… El minyó no vol parlar, però ella troba la manera fent la innocentona. La resposta és clara: és fer un tort a algú enganyar-lo, i ell té voluntat a dues persones alhora, com diu aquella cançó. I guaitant amb arranc coratjós als ulls de la dona, afegí amb tot un altre to (però quina força tenen aquí les mirades!): Ah! Si la que un voldria en fes cabal, d’un…! I ella s’adona que, sense haver-ho calculat, ja sabia que l’Arnau l’estimava. Fins aquell moment, ella havia posat un vel de prudència entre tots dos. Però l’atabalament d’aquell matí li ha fet abaixar la protecció instintiva i ella mateixa l’ha esqueixat, el vel. Ara les mirades de l’Arnau li exigeixen una contesta categòrica, ja que ella ha exigit la seva revelació.I ella té por, por de la bellesa i la força d’ell. I por del seu propi desig que l’envesteix de ple en sa solitud eixarreïda de dona oblidada. Instintivament, fa un pas enrera.

I per un moment s’amiden amb els ulls, oblidant els convencionalismes, sentint l’impuls de la sang. De cop, màgicament, ella recupera la compostura. Li diu que torni amb la pubilla. Ell ho rep com una ordre; i com una destralada. I se’n va sense mirar-la. Ella sent amb profunda angúnia que acaba de matar quelcom en aquell innocent i en ella mateixa.

Dins l’ermita i al pati, hi han muntat taules llogades a un hostal de Murons. Les persones que no duien menjar per fer-se envaeixen la casa cridant, tocant-ho tot, sacsejant les tanques, fent les seves necessitats al corral, escopint a les basses, enfilant-se als ametllers per endur-se’n el fruit, tirant pedres als xais… Per fi, s’asseuen, es discuteixen, tot ho remenen, escriuen obscenitats a la paret amb ortografia zulú. Els joves escarneixen els capellans. Els pijos criden l’atenció, fan entrebancar les cambreres i les intenten pessigar. En Matias es barreja entre la gent, sobretot les dones, per vendre estampes i rosaris. Si no li’n compren, demana almoina i s’empassa els comentaris grollers sobre la seva dona. Sembla un gitano. Les criatures l’envolten i marranegen a les seves mares perquè no els donen el que volen.

La descripció del monumental desordre de l’àpat de l’aplec és d’aquelles que es recorden per sempre.

La primera cassola que apareix, massa tardana, aixeca un clam, però és pels capellans. Quan arriba el menjar, la gent tampoc no es calma. El dinar es va allargant. Crits, rialles estúpides, renecs, embafament de vi, mans que palpen a l’atzar…

Surten d’allà dins les dones, les famílies, els capellans. El pastor diu a la Mila que no entri a la sala. Els que dinen a fora tenen un posat més harmònic. Els de dins són els qui no tenen família, els ganduls, els solters. Entre els qui dinen a fora, passegen tot de marxants. Els avis compren caramels als néts. Els promesos, taronges a les estimades, i els demanen que els deixin xuclar allà on elles han mossegat. Els homes fan la migdiada. Les dones, a prop, bressolen els nadons. Les filles solteres miren els pares. I les parelles es busquen.

I comencen les sardanes. De cop, a l’altre extrem d’on hi la parella de la guàrdia civil comença a haver-hi garrotades. I un ganivet. I un tret.

La gent no deixa passar els civils. Intenten separar els qui es barallen. Però tothom s’atura i comença a insultar-los. Ells s’encaren l’arma. La multitud s’uneix contra els guàrdies. La gent d’ordre fuig. I tot prové d’una discussió sobre el ball!

Hi ha detinguts i els civils se’ls enduen, seguits d’un centenar d’homes. Només una pobra velleta ha quedat ferida (i com!) i encara dóna gràcies al sant.

I ara, quan ja no queda ningú, encenen totes les closques de cargol clavades al frontis de la capella i que han omplert d’oli.

Baixa al cap d’un mes la Mila cap a Ridorta a buscar-hi enciams i ous pel dia de Sant Ponç. Torna a veure el pla, que li torna a semblar molt bonic. Els horts estan plens de roses de colors.

Ja a Sant Ponç, comprova al cap d’un parell de dies que, tal com li havien anunciat, les roses pugen muntanya amunt, portades per la gent que ve a l’aplec.

Tota la vida de la contrada es concentra a Sant Ponç. Arreu s’escampen fumeres de la gent que es fa el dinar. La plaça de l’ermita s’omple de firaires. La quitxalla comandada per en Baldiret, fa anar les campanes sens parar. Hi ha un desori monumental. L’ermita deixa a poc preu el que cal per fer-se el dinar. I també menjar cuinat. Dues cuineres i les seves ajudants no paren d’enllestir aviram. Els conills, onze, els havia dut l’ànima el dia abans. L’endemà en porta més i no para d’escorxar-los i de vendre’ls directament. Tan desagradable és l’espectacle que la Mila pensa que els conills pelats i penjats semblen persones.

La cobla afina els instruments. Els capellans es preparen per a la missa. Tan atapeïdes de gent queden capella i plaça, que hi ha desmais i tot. I comença la processó. El rector ruixa amb aigua beneita les roses que ofereixen els fidels: tothom s’agenolla. L’espectacle emociona la Mila, que el veu des del balcó.

Es canten els goigs de Sant Ponç, el sant remeier, la mare del qual provà de fer avortar el diable, i la muntanya queda coberta de pètals marcits.

goigs del sant    Sta. Caterina és l’ermita en què es va inspirar l’autora

Un enllaç útil pot ser el del Diccionari Català Valencià Balear. Hi trobareu força vocabulari.

I arribem al maig, el mes de Sant Ponç. La muntanya sembla jove. I, com la muntanya, la Mila es rejoveneix i torna més bella: no és per tant una joveneta. Diem sovint que la novel·la modernista relaciona la força de la naturalesa amb l’estat de l’ésser humà que hi habita. En voleu un exemple més clar? La seva emotivitat s’exalta, té una llum interior. I els altres la hi perceben. El pastor li diu que és la dona més atractiva que ha vist mai: miracle de Sant Ponç. L’Arnau no la coneix i la segueix amb la mirada.

Havent dinat un dia, s’adorm esplendorosa sota un ametller. La desperta la mirada impúdica de l’Ànima (tenen molta força les mirades! Ho podeu veure comentat al pròleg del llibre). Té en el seu interior un reacció fruit de la força de la natura més que de la raó humana: sent alhora una onada de desig feliç i de vergonya poruga. Aquelles sensacions internes que la vida civilitzada ens ensenya a reprimir.

Pensa si hauria de confessar el que aquells dies li passa pel cap al senyor rector. No, al rector no! Al pastor! Ai, si en Matias se la mirés com els altres. Però en ell regna la pau, la pau de la bèstia, de la bèstia sense zel, sense desig. Això fa indigna i miserable la vida de la Mila.

I llegim una descripció ferotgement única del que és el desig femení, les arts que cal utilitzar per satisfer-lo i el dolor immens que causa el seu fracàs, en aquest cas, la indiferència del seu home.

La Mila es dol de la seva claredat de seny. El seu pes interior és més feixuc que els feixos que carreguen les pageses cap a Ridorta. I encara no troba la vida d’elles prou morta. Voldria ser planta, muntanya. Veiem doncs com el personatge s’ha integrat ja en el nou paisatge.

La Mila s’agrada d’un xaiet. Dels gatets abandonats d’una gata que l’Ànima va estripar per divertir-se. Mala-sang, diu el pagès, pobres gatets, moriran de gana: val més d’un bon cop de roc… que no pateixin!

Quan els gatets es fan grans, torna a tenir necessitat d’estimar, de donar-se. Un dia, tan fort és el seu desig maternal, es menja a petons en Baldiret. Ell no sap si no se l’estima més que el pastor.