És conegut que Solitud presenta unes vivències físiques i morals que tenen a veure amb la geografia. Tot i que un dels aspectes interessants d’aquest llibre, i de tots, és que el lector ho vagi descobrint a poc a poc, el fet de voler-vos ajudar una mica, implica també anar-vos avançant informació que, normalment, comprendríeu al final de la lectura.
Així, el primer capítol comença amb un títol tan clar com La pujada. Això vol dir que els personatges que hi apareixen, la Mila i en Matias, que seran dos dels protagonistes de la trama, pujaran del pla a la muntanya. Faran aquest camí, que els allunya de la llum, de la vida civil i col·lectiva cap a la solitud.
Penseu en un pla agrícola, com pot ser el de l’Empordà, on s’ambienta l’obra, o el de La Garrotxa. O, si no els coneixeu, com el del nostre Vallès, per exemple. D’allà, aniran amunt. No cal que vagin molt amunt: la perspectiva i el clima canvien de seguida amb el canvi d’alçada i d’orientació geogràfica. Mireu d’enfilar-vos algun dia enllà de Puiggraciós (on per cert, s’ambienta una altra novel·la modernista, Els sots feréstecs) o d’anar més enllà de Samalús o de La Garriga o de Figaró. Aneu enllà dels 800 m d’alçada i percebreu una mica el que sent la Mila en aquest viatge. Imagineu que arribéssiu a una ermita com la que hi ha al capdamunt del Tagamanent, per exemple, però més ombrívola, i sense contacte visual amb la plana.
pagès i pagesa de principis de segle XX |
Pingback: El Modernisme « Llengua catalana i literatura