Passada la dolorosa comèdia externa, arriben els dies d’afectació íntima. I la idea de la desaparició del pastor no penetra en la seva consciència. A vegades veu en Matias, però és com estar sola. No ve a veure-la en Baldiret. El rector passa de llarg. Tal és la seva fam de companyia, que baixa al mas un dia. La conversa amb la Maria torna a ser fosca, fins que ella, humiliant-se (Caterina Albert coneix bé la dansa de les relacions humanes), demana a la jove del mas que s’expliqui millor. Tant els del mas com el rector estan dolguts perquè no han vist un ral del pastor. Creuen que els ho ha donat tot a la Mila i en Matias (i, a sobre, s’han estalviat els impostos).
Doncs al pastor no li han trobat res, i no s’ho devia poder endur, diu la jove. Diu aleshors que el pastor devia haver pagat voluntats, i la Mila entén serveis (antigament, voluntat volia dir amor; a l’època de la novel·la ja no, però sí relació amorosa).
La dignitat, aquesta qualitat a què pobre i rics tenim dret, fa dir a la desesperada Mila que ella mai no havia estat la barjaula del pastor. Assereneu-vos, li diu la Marieta. Però, aleshores com és que els deutes els heu pagat de seguida?, d’on els traieu, els quartos? La Mila creu que li esclatarà el cervell (feridura). Per què es girava tot contra ella? La resposta és clara: perquè així ho volia la senyora Albert, que sembla que vol dir-nos que no cal confiar gaire en la sort i que les decisions equivocades s’encadenen amb els mals resultats. Resulta significativa aquesta frase: ¿per què, per què s’havia mort el pastor? ¿Per què, ell que la volia tant, li havia deixat aquell heretatge de penes en comptes del que la gent es creia?
Com la bèstia que se sent malferida i s’encaua per a morir, resolgué de no tornar a baixar de la muntanya (nois, noies: tot per un mal matrimoni!!). Però la cita el senyor rector arran d’haver parlat amb la Maria del mas. Se sent atemorida. Allà descobreix que el pastor tenia molts dinerots, que duia sempre a sobre. Que el pastor sempre havia dit que la meitat dels diners eren per a l’església i l’altra per a en Baldiret. Que en Matias havia anat pagant els deutes. Que callar era pecar contra l’església i contra un innocent. I que parlar era aconseguir el perdó. Ella s’altera, però el rector la tranquil·litza: ell mai parlava pel sol dir de la gent. Ella li explica la dèria del seu home i el rector l’anima a vigilar-lo.
Certament en Matias està estrany perquè ja no pot jugar. La seva companyia se li fa abominable i la vida en comú (…), intolerable. Al llit, li rebutja el contacte. I es lleva aviat i va a vestir-se a la cuina.
Els grans ulls verds li creixen com si volguessin prendre-li tota la cara (em sona tant a Rodoreda, això!).