Lamentablement el llebrot a la brasa no els fa plaer. Ella busca l’Ànima amb la mirada, però ell li diu que no cal. I que això s’ha d’acabar. Ella diu que li comença a fer por. I ell li respon que no temi mentre ell visqui. I ella es diu que l’estima! Però ara (un cop casada) fóra una baixesa. I aquesta baixesa és del que se sent acusada per la mirada de l’Ànima .
La Mila dubta confusa, però acaba concloent que aquell estimar incomplet i antinatural és el màxim a què pot aspirar. I lloa el pastor del mateix que abans l’acusava: de la quietud de desitjos. Però es repeteix que ell l’estima com a darrera taula de salvació.
De cop, en la pujada, ella s’espanta: el camí carena i tenen caient a un costat. Si no vigilen, cauran.
Quan arriben al capdamunt, no veu d’entrada la Creu. Però sent l’olor de tots els aromes de la muntanya: el cim enter semblava un alipteri. I quan en Gaietà la fa mirar a baix, sent les arreletes dels cabells a través de sa closca. Per la descripció que ens en fa Caterina Albert, comprenem que les referències geogràfiques de la novel·la són fruit de la imaginació de l’autora, elaborades a partir de molt pocs elements de la realitat. I sembla que la Mila veu, allà lluny, per primer cop, la mar! O sigui que la referència de Sant Pere Pescador de fa dos capítols prenia la imatge del poble real (vegeu la foto del capítol Vida enrera), però el context geogràfic en què ens situa l’autora és volgudament irreal. Però versemblant! De fet, ens ha posat el Pirineu al sud! La mar, sí. La mar a llevant.
Demana al pastor per la creu. I la creu no hi és. El pastor n’explica la llegenda. Des d’aleshores, sempre que ha de passar una desgràcia, se sent dringar l’esquellinc.
Parlant d’en Matias, li explica el pastor que ara és jugador de taleia i que l’Ànima se n’aprofita. Tot ve de quan ella no es trobava bé i li va deixar corda. Ell absol la Mila de tota responsabilitat. I comenta com és de dolenta la vida a les viles. Una vegada li van oferir de muntar una carnisseria, però no en va voler saber res. I això que no hi havia tant de vici, fa trenta-cinc anys.
Trenta-cinc anys, dieu? I arribem a l’escena culminant de la novel·la. D’aquí, cap avall. És d’aquells moments literaris que un sempre recorda. Vos en feia una quarantena… Ell és l’únic suport, tot el suport que té. En ell hi confia. En ell es repenja. Pel gener vinent (…), ne fai seixanta-quatre. Podem entendre la magnitd d’un cop així per a una dona? I per a una dona com la Mila i en les circumstàncies de la Mila?
Davant del seu l’astorament, ell pensa que li deu costar de creure i li aporta dates i records. De la impressió que sent, la Mila fa petar els dits tancant els punys. Seixanta-quatre anys! Errada dolorosa, cosa repugnant, la que li havia passat…! I baixant junts, mentre el pastor cova l’odi contra l’Ànima, ella el va analitzant i va comprenent la magnitud del seu error. Aquest vell amb ànima de jove, el contari del seu marit: l’anomalia que la persegueix i li emmetzina la vida!: tot perdut (…) Un negat…! Un vell…! Pensa a saltar daltabaix. Quan ell li dóna la mà, el seu contacte li sembla repugnant. Un negat…! Un vell…!
Quin títol tan escaient per a aquest capítol!
| alipteri: cambra on els grecs es perfumaven en sortir del bany |
| taleia: dèria |
Hola, Manel!
Volia saber que és el que sent l’Ànima per la Mila? Sent res per ella o nomès vol molestar-los (a ella i al pastor)?
gràcies.
Hola Alma,
Fas una pregunta molt interessant. Tu preguntes com una jove i jo figura que t’he de respondre com un adult. Espero que sàpiga trobar un punt entremig. No sóc qui per distingir entre emocions i sentiments. Pots veure’n un comentari a http://creacio-filosofica.bloc.cat/post/910/6648. Sembla que el mot sentiment ha de correpondre a una elaboració d’una emoció. I una emoció és l’efecte que ens causa alguna cosa que ve de fora, d’acord amb una manera de ser que tenim com a espècie i com a individus. No ho sé ben bé. Dir que l’Ànima sent alguna cosa sembla que situa el personatge justament on l’autora no volia: en el terreny humà. L’Ànima, que gairebé no se sap expressar amb el llenguatge humà, que té la mà com la d’un mico i uns ulls de bèstia, no hauria de poser sentir (sona molt fort això). Però no li podem negar emocions. Atribuir-li desig per la Mila sembla també aplicar-li una paraula molt elevada. Però no es pot negar. L’Ànima desitja la Mila perquè és força natural en estat pur, tot i que això tingui un valor pejoratiu per l’autora. La Mila és, queda clar, una dona atractiva. A més, és una dona desvalguda, gairebé sola a l’ermita i amb un marit que l’Ànima gaudeix dominant. L’Ànima va pel dret: vol obtenir allò que el beneficia i ho vol aconseguir de manera directa. La Mila és una d’aquests objectius. Fins a quin punt l’Ànima vol la Mila per la seva rivalitat amb el pastor? No ho podem dir. Jo opino que sense ella la rivalitat hi seria igual. I que sense pastor també l’hagués volguda. El pastor és només un obstacle, el darrer, per a l’Ànima. No els segueix fins al Cimalt per molestar-los, sinó justament per aquesta rivalitat: perquè espera el seu moment. Què sent per la Mila? No ho sabria explicar. Què sentia pels conills que escorxava? I també els volia.