Al vespre, encara fa més fresca que bo i passen les nits a la vora del foc. El pastor pela branques tendres de lledoner que després seran collars pels marrans eixelebrats, bastons pels minyons presumits de les masies o fuets pels carreters. Mentrestant, explica rondalles amb la seva paraula que encara conserva l’encís foraster. Una paraula que s’eleva en la calma de la cuina il·luminada pel foc amb majestat de druïda. La primera que conta és la de les Llufes. I l’autora, per primer cop, se’ns adreça: Aquí la teniu com a mostra.

Hi havia un home molt revell que vivia en santedat a la muntanya només cobert pel cabell i la barba alimentant-se d’arrels i lledons. El Torrent de Mala-Sang, La Gorga de les Tres Pintetes, i les Sitges de Bellsolera eren més plens d’encantades que una ròssa (euga) de mosquits. Avorrides sense gent perquè la santedat de l’home les allunyava, la mes petita va dir que ja el faria perdre ella.

Quan el pastor s’atura, tal és el poder de la paraula humana, ells es regiren inquiets.

El vell, que no tenia malícia, es veu atabalat per un estrany ocell que no pot atrapar. Oblida de pregar Déu, de rosegar un lledó… Li pren el pèl de mala manera. I l’ermità es planteja coses que mai havia pensat sobre el món i la gent.

L’ermità dubta si morir d’enyorament si no fa cas a la goja o condemnar-se fins a la fi dels temps. Dubta, però resisteix. Ella el besa llargament. N’hi ha prou per fer-lo parar boig, que no hi ha cadena més poderosa. Les Llufes començaren a escarnir el vell que cridava buscant l’encantada que l’havia enamorat. I encara els dura el vici. El vell, quan va morir, no va poder entrar al cel. Les nits de tempesta es veu passar la seva ànima en pena.

Com li agradava de narrar a Caterina Albert! I com fer relats cruels! Si poguéssiu llegir els seus Drames rurals i els seus Caires vius!!

lledoner                         marrà