Hola, alumnes atrevits.
En aquest web intentarem ajudar a fer una lectura “històrica” a les vostres vides. La que us permetrà guanyar la samarreta “Jo vaig llegir Solitud als 16 anys“.
Estic segur que, amb esforç, tots podeu fer la lectura pel vostre compte. Altres llibres arriscats heu anat llegint aquests dos anys. Però crec que amb una mica de col·laboració podreu gaudir molt més d’aquest monument literari que és Solitud.
La idea és anar-vos oferint una guia, que us aclareixi els aspectes més foscos de la novel·la, perquè, aclarint-los, veureu que realment es tracta d’una obra extraordinària i que realment valia la pena intentar-ho. La guia serà ben personal. Us ajudaré a llegir Solitud tal com jo l’entenc. Per tant, haureu d’acceptar que el contingut d’aquests textos sigui espontani i planer. Segur que vosaltres em podreu donar punts de vista nous i interessants també a mi.
Som-hi, comencem!
Només vull animar, i des d´una humil intenció, a fer una profunda lectura d´aquesta meravellosa obra.
No la recordo amb detall, però el que tinc present són les descripcions “ferotges” del paisatge, que enllaçaven perfectament amb les emocions i el món interior que anava descobrint el personatge en qüestió.
Espero que en traieu el màxim de suc!
Ànim i endavant…..!
Hola Manel!
He anat llegint el llibre “Solitud”, i en l’últim paràgraf del capítol tercer, hi ha una cosa que no acabo d’entendre. La taca que veu la Mila, realment és un home? o és una ànima? i que vol dir aquesta ànima? el subconscient?
gràcies!
Hola Carla,
Veig que vas avançada. Demà penjaré el comentari del primer capítol. Espero que et serà útil.
Al final del tercer capítol, la Mila i tu heu conegut el quart personatge important de la novel·la: l’Ànima.
Costa de creure que algú se’n pugui dir i cal entendre que es tracta d’un sobrenom. Quan un llegeix per primer cop Solitud, espera acabar trobant d’on ve. L’autora no ho explica mai. Com ja deia a la Presentació, comentar la novel·la implica, malauradament, descobrir-ne els secrets. A mesura que avança la història i el lector comprova que l’autora no té cap intenció d’explicar-ho, no pot evitar una sensació de desgradable incomoditat: per què li diuen l’Ànima?
Hola Manel, escolta tinc tres preguntes… Una és que en el capítol ”El Cimalt” en Gaietà adverteix a la Mila que si té alguna animeta dolenta per enemiga, que no hi passi, que és molt fàcil fer-li caure una pedra al damunt; és ell mateix però quin sentit té aquesta frase? Sobre aquest mateix capítol, la Mila és víctima d’un petit moment de passió on te un desig desenfrenat de besar en Gaietà, però just abans de tocar-se els dos perceben una ombra que té forma de cos humà, és l’Ànima? Ell diu que ja s’havia adonat que els estava vigilant… La tercera i última és una pregunta sobre aquest personatge tan misteriós, en un capítol (no recordo quin) es diu que l’Ànima gairebé no tenia ni aspecte humà i que a la Mila li provocava una repugnància aguda. Llegint el comentari anterior, on expliques a la Carla que l’Ànima és un personatge producte de l’imaginació de Caterina Albert, quin paper hi juga dins la història realment? Apareix en moments determinats fins i tot la Mila en el capítol ”En la creu” busca aquest personatge misteriós i en Gaietà li diu que no cal que ho faci, que això s’ha d’acabar. A què es refereix en Gaietà? Moltes, Gracies!!
Marc
Hola Marc,
Gràcies per participar. Pots escriure avui fins tard. M’interessa que, encara que sigui a corre-cuita, t’ho passis (una mica) bé amb la lectura.
Em dec explicar fatal: l’Ànima és un personatge humà. Té un nom sobrenatural i enigmàtic perquè… perquè va voler la seva autora. Ara, és un personatge que representa les forces de la naturalesa, les passions sense raó, que es mou en la muntanya com peix a l’aigua, que només actua seguint instints primaris, que té uns ulls, i sobretot unes mans, que no semblen humans, que no domina el llenguatge humà. Mira la foto del pagès de l’article Comencem de debò, un individu de mirada desconfiada, amb la roba apedaçada i un cordill per cinturó. Descobriràs que l’Ànima caça amb/com un un animal, que no té escrúpols pel que fa al joc o al sexe, que menja els cargols amb closca, que roba béns i éssers, que espellifa conills que recorden personetes, que no s’atura ni davant la mort.
El pastor diu que “si teniu una animeta per enemiga no passeu per aquí”, perquè ell en té una que.. es diu Ànima. Sobre la teva última pregunta, en Gaietà diu que s’ha d’acabar, perquè percep que la seva relació amb la Mila i l’interès que demostra l’Ànima per aquest fet l’aboca a haver-s’hi d’enfrontar aviat. Fins que va arribar la Mila a l’ermita, es toleraven. Ara, com a enemics irreconciliables, com a amos de la muntanya, l’un humà, gairebé humanista, l’altre gairebé un animal, estan abocats a un enfronatment que només pot tenir un guanyador.
Si la resposta no et convenç, torna-hi si us plau.
Hola Manel, torno a ser jo. Doncs més o menys si que m’ha quedat clar. Tot hi que la lectura ha estat com has dit tu a corre-cuita m’he enterat de força cosa (no vol dir que et faci un examen excel·lent… però s’intentarà) però tinc la sensació de que se m’han passat per alt, coses importants… Fins avui, no havia entrat al blog i m’he fet una lectura dels resums de tots els capítols, que m’han servit més que la lectura del llibre en si. Gràcies per resoldre’m el dubte. Per cert, saps que hi ha un músic que es diu Manel Camp que en un dels seus discs té una canço dedicada al capítol ”La nit aquella”. Suposo que en tenies constància, per si de cas et deixo la URL del web on en pots escoltar un petit fragment: http://www.manelcamp.cat/ca/descarregues.php
Adéu i gràcies de nou.
Marc
Hola Marc,
Ja saps que em pots dir coses fins tard, com ja t’he dit. Escolta, no coneixia aquesta obra de Manel Camp. El seu web té un munt d’articles referits a aquesta obra que va compondre per commemorar el centenari de la seva publicació. Naturalment, sí coneixia el músic, en les seves facetes de solista, membre de grups de jazz o compositor i arranjador de peces per a Maria del Mar Bonet. Celebro que tinguis el bon gust musical que cal per interessar-t’hi. Afegeixo un fragment que he tret de l’article de Joan Vinyes, publicat a la revista El Pou de la Gallina:
“Camp explica que un bon dia llegeix que fa cent anys de la primera edició i es proposa tornar-la a llegir, perquè m’havia impressionat molt, de jove…. El que m’he trobat ara, però, és que no em pensava que fos tan rica de llenguatge. En aquella època no vaig notar-ho. Hi ha moments que ho has de rellegir; en canvi, de jove, no tens aquesta sensació. El cas és que després de dos o tres capítols ja em vaig dir: vull fer un treball amb això, perquè és impressionant”
Escoltar Solitud et transporta a un ambient íntim, melanconiós i alhora agitat. Cada moviment dels dotze de què consta aquesta suite, transcorrer en el paisatge de l’obra de Víctor Català.
L’obra se centra en el trasbals interior d’una dona, la Mila, provocat per la insatisfacció de la convivència amb el seu marit, un home gandul i abúlic a qui ha de seguir a contracor per tenir cura d’una ermita en una muntanya solitària i esquerpa. La insatisfacció la porta al desequilibri psíquic i emocional i a la recerca de possibles sortides, mitjançant l’amor, el sentiment maternal i l’emoció estètica que projecta en les relacions amb altres persones. Finalment la pròpia realització li suposa assumir la solitud.”